Entrevista

"Si hi ha un problema de salut especialment delicat i sempre a la cua del Sistema Sanitari, és el de la Salut Mental"

Amparo BellverEx-infermera i ex-directora d'infermeria a València

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Publiquem la segona part de l'entrevista a Amparo Bellver.  Amparo Bellver pertany a la xarxa dels Consells Locals de Salut valencians. Ha estat infermera fins que es va jubilar; primer, de l’Hospital Doctor Peset; després, de l’Hospital La Fe. També ha estat professora d’Infermeria a l’Escola d’ATS de La Fe i més endavant de l’Escola Universitària d’Infermeria del mateix hospital. Hi ha impartit Desenvolupament Comunitari i Psiquiatria i Salut Mental. Ha simultaniejat la docència amb la Direcció d’Infermeria al mateix hospital.

Podríeu parlar-nos de la vostra tasca com a directora?

Vaig ser directora de l’Escola Universitària d’Infermeria de La Fe del 1990 fins al 1996. Hi vaig formar equip amb Pilar Carrascosa. Gràcies a ella, l’etapa va ser satisfactòria i els èxits hagueren estat impossibles sense la seua contribució. La nostra aportació va ser promocionar la formació superior del professorat, així com les millors condicions de treball, obrir portes i finestres perquè corregués un aire multidisciplinar i intentar obrir les nostres aules a persones valuoses pel seu perfil professional i humà, com foren el professor i escriptor José Luis Sampedro, la jutgessa Manuela Carmena i el sociòleg Marco Marchioni, per esmentar tan sols algunes de les persones que ens van acompanyar en sessions de Cloenda o Apertura de Curs Acadèmic.

A l’Escola simultaniejava la tasca de direcció amb les classes de Desenvolupament Comunitari, on es potencia el protagonisme  de la ciutadania junt a tècnics i professionals per una banda i administracions públiques per l’altra per tal d’aconseguir millorar la qualitat de vida de les persones. També les classes de Grans Problemes Sanitaris Mundials, on s’abordaven les desigualtats socials, els maltractaments, els moviments migratoris, els conflictes bèl·lics i els perills per al medi ambient.

Com hi arribàreu?

A petició de les meues companyes, del professorat de l’Escola i per elecció d’un comitè d’experts que va valorar el meu currículum. Vaig ser nomenada pel Conseller de Sanitat i President del Consell Gestor de les Escoles de València i Castelló, el senyor Joaquín Colomer Sala.

Com estem de salut mental?

És el tema que més m’interessa. A més d’haver estat professora de la  matèria  troncal  «Infermeria  Psiquiàtrica» i  de  Salut  Mental  a l’Escola   de   La   Fe   més   de   20   anys,   també   he   format   part   del professorat de l’especialitat d’Infermeria de Salut Mental impulsada pel  professorat  i  impartida  a  l’EVES  (Escola Valenciana d’Educació per a la Salut) durant 10 anys fins a la meua jubilació.

Si hi ha un problema de salut especialment delicat i sempre a la cua del Sistema Sanitari, és el de la Salut Mental. Ha calgut i cal superar l’estigma que ha acompanyat la bogeria, el patiment mental. Des dels anys 1970 a Itàlia i Espanya es va lluitar per enderrocar els murs del manicomi i tot el que hi havia a dintre. El procés fou llarg, però el 1991 el País Valencià ja tenia un Pla de Salut Mental i es posaren en marxa les Unitats de Salut Mental al mateix nivell que els restant problemes de salut, és a dir, als Centres de Salut mateix o d’Atenció Primària.

Va ser un gran pas cap a la normalització i contra l’estigma! Tothom entrava i eixia per la mateixa porta principal! Quan algú pel motiu que siga perd l’estabilitat emocional i el funcionament autònom i normalitzat, no sols pateixen ella o ell, sinó també el seu entorn: amics, família... Independentment de quines siguen les causes que originaren aquella situació, calia i cal donar respostes. És un treball tan apassionant com difícil. Per sort, s’hi ha avançat molt, però encara és com un arbre que cal adobar, regar i protegir contra els forts vents que puguen fuetejar-lo.

Què caldria fer-hi i no s’hi fa?

No regatejar cap esforç econòmic quan seria convenient que hi hagués una discriminació positiva a causa del retardament històric acumulat. I també ser més imaginatius a l’hora de programar activitats recreatives lúdiques i de potenciar les habilitats de cada persona tot fomentant el seu millor funcionament i la seua autoestima.

Què  hi  ha  de  la  «sobremedicació»  des  de  la  crisi  financera  del 2008?

Per a mi és una mena de muleta per a «posar contenta» la gent tot acostumant-la a prendre una píndola per a cada dolència, malestar o dificultat. Ha esdevingut el «beuratge màgic» i s’han deixat de banda recursos naturals o potenciar la vida i l’alimentació sanes. Amb l’abús de medicaments també s’intenta potenciar la «ruta del fàrmac» mentre es redueix la comunicació més propera i empàtica, que cura més per definició.

Finalment, estan els interessos desmesurats de la indústria farmacèutica, que tot ho mercantilitza. S’arribà a una generositat amb els metges per tal de fer-la més còmoda, així com facilitar la seua anada a congressos, simpòsiums, etc. Per sort, a aquestes pràctiques se’ls ha posat ja fre.

Vau sentir jubilar-vos o estàveu preparant el terreny per a «l’altra vida»?

Ho vaig sentir força, perquè el treball docent era per a mi balsàmic, enriquidor i vitalista pel contacte amb la gent jove. Era una estupenda simbiosi.

No obstant això, vaig fer-hi el canvi suaument, ja que vaig estar un any sencer treballant per facilitar-ne un relleu el més complet possible a la persona que va substituir-me i ho vaig fer donant-li el meu temps a una companya i amiga i a una institució que m’havia permès de gaudir de la dimensió docent de la infermeria.

Què feu en l’actualitat?

Procure que el dia a dia m’aporte sempre alguna cosa nova. Cuide els vincles afectius. Acut a esdeveniments que nodresquen els meus sentits i pensaments, com ara la música, el cinema, el teatre, les tertúlies, algun viatge, passeigs relaxants al capvespre... També procure aportar alguna cosa a les persones del meu entorn. Com sempre he estat una persona compromesa amb temes socials que, per cert, no pareixen resoldre’s, continue creient que paga la pena creure en els esforços compartits i ser-hi útil d’alguna manera i mesura al benestar comú. El catàleg de coses a millorar és ampli.

Teniu alguna anècdota que vulgueu contar-nos?

Relacionat amb el que acabe de comentar, m’agradaria aportar una pinzellada del que van ser un moment i una acció de solidaritat amb la defensa d’una causa a favor de companys metges interns i residents per les seues condicions de treball.

Corria la dècada dels 1970 i a mi em va suposar perdre el meu lloc de treball com a professora i passar com a sancionada a treballar en una sala d’Oncologia. Vaig recórrer aquella sanció i es va resoldre a favor meu. Així que vaig tornar a entrar a l’Escola d’Infermeria per la porta gran. Algun temps després, un conflicte laboral tornà a posar en marxa la solidaritat de les persones treballadores de La Fe en defensa d’un company A.T.S que va ser sancionat per intervenir a les assemblees de l’Hospital a fi de conquistar llibertats.

Es pretenia externalitzar les companyes de la neteja i, doncs, modificar-ne el seu modus vivendi. Como no podíem acceptar allò i ho manifestàvem de diferents maneres, la direcció de l’hospital pretengué espantar el personal cridant la policia perquè vingués i acabés amb el moviment, el qual es va endurir i 60 treballadores i treballadors de diferents estaments vam ser suspesos de sou i feina durant 3 mesos. Hi va funcionar una gran solidaritat a tots els hospitals i entre treballadores de grans empreses valencianes amb manifestacions pels carrers de la capital. També es va activar una caixa de resistència i, finalment, vam ser readmesos. Corria l’any 1975, el darrer del dictador. Aquell moviment es va titular «Els dos mesos que commogueren la Sanitat valenciana».

Algun record especial per a algú?

Voldria agrair al PACAP (Programa d’Activitats Comunitàries en Atenció Primària) haver-me convidat a formar-ne part. També al Col·lectiu d’Infermeria L’Alba pel trajecte compartit des del 1984 fins avui relacionat amb l’educació per a la salut mitjançant l’expressió teatral, el nostre «leitmotiv» i fil conductor: «La dansa del raspall». El món màgic dels aliments i «El mercader de somnis» formen part del nostre ADN. I, finalment, al Consell Social de Salut dels poblats marítims, a l’Hospital Clínic Malva-rosa, per haver-me convidat a ser-n’hi una més.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article