Entrevista

“El professional infermer ha passat d’estar al servei del metge a centrar-se en la persona”

Amparo Bellver Ex-infermera i ex-directora d'infermeria a València

Associacionisme

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Amparo Bellver pertany a la xarxa dels Consells Locals de Salut valencians. Ara jubilada, ha treballat com a infermera als hospitals Doctor Peset i La Fe de València, on també ha exercit de directora d’infermeria. Ha compaginat aquesta feina amb la docència, a l’Escola d’A.T.S. de La Fe i després de l’Escola Universitària d’Infermeria del mateix hospital. Bellver destaca un punt d’inflexió en les polítiques de salut: la Declaració d’Alma Ata de 1978. Aquest document va significar, per una banda, la identificació de la influència de factors socials en la salut i, per una altra, el pas d’una visió “hospitalocentrista” a un enfocament que dona protagonisme a la població perquè s’impliqui en la pròpia salut.

Què són els Consells Locals de Salut i per què es van crear?

Són una eina força valuosa si en sabem aprofitar-la a fons. Van ser creats a iniciativa de l’Administració Sanitària a fi de potenciar l’eficàcia de les polítiques de Salut a partir d’una bona organització, fonamental per a promoure i enfortir els postulats de l’Atenció Primària de Salut (Declaració d’Alma-Ata, 1978) en la qual es dona protagonisme a la Participació Comunitària.

Als Consells s’asseguren la intervenció i el protagonisme, no sols de l’Administració sinó també dels usuaris (ciutadans), els tècnics i els professionals.

Hui ha crescut l’interès per dotar-los de més i millor contingut i s’han activat en alguns Centres de Salut.

Per què sou infermera?

Perquè desitjava estar prop de les persones més vulnerables i ser-hi d’utilitat, com ara criatures, adults i persones grans que, en perdre la salut, estan més necessitades de cura per tal de recuperar-la al més aviat possible.

Des d’aquesta professió no hi ha cap límit a l’hora de desenvolupar a través de l’empatia i la creativitat accions promotores de salut, alhora que es promou la seua autonomia. La finalitat és ajudar la gent a eixir d’aquesta experiència amb un bagatge positiu.

Podeu parlar-nos d’algunes fites de la vostra activitat professional?

En la dècada dels 1960 vaig estudiar a l’Escola d’A.T.S. (Ajudants Tècnics Sanitaris), que pertanyia a la facultat de Medicina de València.

Després vingué el meu pas per dos hospitals de nomenada on vaig haver d’aprendre a gran velocitat. Vaig debutar en Cures Intensives Neonatals, una experiència intensa per la seua doble funció: tenir compte de criatures de baix pes i grans dificultats per sedimentar la vida i dels seus pares, que dipositaven en les infermeres tota la seua confiança en deixar a les nostres mans el futur de les seues criatures, tan desitjades i esperades en aquell moment, en un ecosistema com és l’hospitalari. Era un repte i un gaudi tenir cura i mimar aquelles personetes.

Diferències i semblances entre aquell món i l’actual.

El període que va de la dècada dels 1960 fins al 1978 va conèixer l’aparició dels grans hospitals i de l’avançament en positiu de les especialitats mèdiques i quirúrgiques. Hi havia un gran interès per conèixer i resoldre diverses i múltiples patologies, a més d’invertir moltes energies en aconseguir un Sistema Sanitari Públic.

La fita fonamental està el 1978, quan el govern de la UCD en la persona de Sánchez de León va subscriure, junt amb 34 països més, la famosa declaració d’Atenció Primària de Salut a Alma Ata. Va suposar un canvi enorme en superar l’enfocament hospitalocentrista i donar protagonisme a la població per tal que s’impliqués en la pròpia salut. S’hi van posar progressivament les bases del que seria la Llei General de Sanitat del 1986. Llavors, la xarxa sanitària ja va haver de posar en peu l’estructura i el funcionament dels Centres de Salut. Es promocionaren els Programes de Salut entre diferents grups d’edat, l’educació sanitària i l’apoderament de la població.

Tots els determinants de salut confluirien com una constel·lació d’elements que la condicionen si funciona bé per a promocionar-la i, si funciona malament o amb mancances, per a perjudicar-la o rebaixar-la.

Hi parlem d’alimentació, treball, ensenyament, medi ambient, habitatge, espais saludables, exercici físic, relacions humanes respectuoses i vincles afectius, repòs i descans, drets humans i solidaritat, mobilitat i transport racional i segur, nutrients culturals... Un ampli espectre, doncs.

Tot plegat forma un conjunt que ben coordinat produeix un efecte multiplicador en termes de salut.

Quines característiques específiques requereix la vostra professió?

Per una banda, gust per l’aprenentatge constant, observació continuada y rigorosa i capacitat d’escolta. Per l’altra, comportament ètic, generositat, empatia, capacitat per a treballar en equip, creativitat i flexibilitat.

Podeu parlar-nos del vostre pas per la docència?

Ve de quan simultaniejava els meus estudis d’A.T.S. amb els de Magisteri, que també m’hi atreia pregonament. Per això, quan vaig tenir l’oportunitat d’exercir com a docent a l’Escola d’Infermeria vaig deixar la tasca assistencial i em vaig incorporar a la docència.

Va ser força valuós unir ambdós mons: allò après en la meua vida pràctica com a infermera ho vaig traslladar a l’alumnat per tal d’aconseguir que esdevingueren professionals enamorats del quefer infermer.

Què hi ha canviat des del 1977?

El Pla d’Estudis passà d’A.T.S. a Diplomatura d’Infermeria i, finalment, al Grau i al Doctorat en Infermeria, cosa que canvià radicalment la concepció sobre la Infermeria. Fins i tot, del Sistema Sanitari, basat en curar malalties. A més a més, el propi rol del professional infermer canvià, ara sí, centrat en l’atenció a la persona i no com antany, en estar al servei d’un altre professional sanitari com era el metge.

Ara mateix, la persona és el centre de la nostra atenció i la Promoció de la Salut allò de prioritari, precisament en evitació de la malaltia i, quan aquesta s’esdevé, per combatre-la amb totes les habilitats necessàries i a l’abast.

La infermeria va estar atenta als esdeveniments i va agafar el tren de la història aquell afortunat 1977 en canviar els estudis d’A.T.S. per la Diplomatura d’Infermeria. Aquest canvi incorporava la Salut Pública, les Ciències de la Conducta i el mètode científic aplicat als Fonaments de la Infermeria entre d’altres matèries, just un any abans de l’esmentada declaració d’Alma Ata.

En quin sentit i quan van millorar els dos àmbits als quals heu dedicat la vostra vida?

Quant al sistema polític i l’administració sanitària, quan van entendre que la salut és el bé més preuat que tenim i que a tothom concerneix, ja que tothom pateix en perdre-la. Va ser a les darreries dels 1970 i no ha deixat de progressar fins avui.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article