Entrevista

“El cos del difunt és un símbol molt potent”

Ariadna SoléAntropòloga

Ariadna Solé ha coordinat, amb Jordi Moreras, el dossier ‘A l’hora foscant. Mirades sobre la mort’ de la Revista d’Etnologia de Catalunya (núm. 43).
Ariadna Solé ha coordinat, amb Jordi Moreras, el dossier ‘A l’hora foscant. Mirades sobre la mort’ de la Revista d’Etnologia de Catalunya (núm. 43).

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

A punt de celebrar la Castanyada, Halloween i Tots Sants, ens trobem amb l’antropòloga Ariadna Solé al bar El Santet, a les portes del cementiri de Poblenou de Barcelona, per parlar sobre la mort i els morts. Doctora en Antropologia Social, Solé ha coordinat –juntament amb Jordi Moreras– el dossier ‘A l’hora foscant. Mirades sobre la mort’ de la Revista d’Etnologia de Catalunya, que s’ha presentat aquesta setmana. La investigadora ens desvetlla els significats dels nostres rituals funeraris, unes pràctiques que ens diuen molt de la nostra societat i de les nostres contradiccions: de com ens incomoda la mort i evitem parlar-ne, però al mateix temps com la convertim en espectacle quan afecta un personatge polític; o de com els estats estan disposats a obrir les fronteres als morts abans que als vius.

Ens ha de fer por que el Halloween desbanqui a la Castanyada?

La vida social està en constant transformació. No hi a una Castanyada ‘pura’ que existís en un determinat moment, sinó que la vida social sempre s’està transformant. Ens pot fer més o menys pena perquè som nostàlgics i ens agrada una determinada manera de celebrar, però una festa acaba sent tan nostra com l’altra. Això ens parla d’un món globalitzat amb festivitats que són iguals a molts països, però sempre hi ha una adaptació al context local que no es perdrà.

Què ens diu de nosaltres mateixos la manera en què celebrem les festivitats de difunts?

Els nostres rituals funeraris tenen molt a veure amb una sèrie de processos al voltant de la mort que s’han donat al segle XX. Primer, hi ha hagut una medicalització de la mort: la mort ha deixat de ser patrimoni de l’església i els especialistes en la mort han passat a ser els metges i els nous professionals. D’una altra banda, també tenim una dessocialització, és a dir, cada vegada la mort és més privada i menys pública.

Al mateix temps es parla d’una desritualització de la mort: cada cop es fan menys rituals, cosa que lliga amb el fet que som una societat menys religiosa, més secularitzada. Però vol dir això que els rituals hagin desaparegut? És cert que l’Església ja no té el monopoli de la mort, però que les pràctiques religioses i els rituals hagin desaparegut no crec que sigui del tot cert. Jo diria que estem en un moment de transformació dels rituals funeraris. Els rituals perden el seu sentit original i s’estan transformant. Molts estudis assenyalen una tendència cap a la individualització, no volem que el capellà faci el mateix funeral a tothom sinó una cerimònia personalitzada.

Tot això ens parla d’una societat cada cop mes individualista i d’una societat que no ha abandonat la religió: no som més racionals que en el passat, mantenim una ritualitat que potser s’allunya de la pràctica catòlica però que és de naturalesa religiosa, perquè fa referència a la transcendència de l’ànima.

La mort és un tema tabú?

La mort és una cosa que incomoda, de la qual s’evita parlar, sobretot als nens i adolescents. No volem que els nanos hi vagin enterraments. Segurament aquesta incomoditat està lligada a la idea d’una societat avançada tecnològicament que és capaç de superar la natura, però que no és capaç de vèncer la mort. I segurament té molt a veure amb el context urbà, amb una vida allunyada de la relació íntima amb la natura.

Però paral·lelament, des dels anys 80 han aparegut una sèrie de veus que intenten contrarestar tots aquests tabús, són veus provinents de les cures pal·liatives o del moviment en favor de la mort digne.

I també tenim els dols públics i espontanis, quan es produeix una catàstrofe o un atemptat, o la mort d’un personatge públic. És un moment en què es torna a parlar de la mort a nivell públic. Els experts apunten la mort de Lady Di com l’inici del fenomen del dol espontani: la gent va començar a portar flors, ossets de peluix, missatges... Aquests dols compleixen una funció social i serveixen també per transmetre uns determinats discursos polítics.

Tot i aquesta negació de la mort, triomfen les sèries de televisió, pel·lícules i novel·les de vampirs i zombis.

És curiós, podríem dir que és una mena de mort estilitzada. Ens fascina veure-la a la televisió però intentem negar-la a la vida real. Ens passa amb la mort i la violència. Ens generen rebuig, però trobes uns productes culturals que són mot populars i ens parlen d’això, però no de la mort de veritat, la de la tele.

I ens agrada fer turisme als cementiris.

Sí, hi ha un procés de patrimonització, sobretot pel valor artístic de les tombes. D’alguna manera, això també ve a contradir aquesta idea de la negació de la mort. I aquí hi ha un tema interessant: perquè sempre que hi ha discursos patrimonials, sempre que l’administració decideix que és patrimoni i què no, al darrera hi ha un discurs polític: què és el que nosaltres considerem important, o què considerem nostre. És interessant observar, per exemple, quins cementiris s’han activat a nivell patrimonial i quins no. Existeixen minories religioses –cristians no catòlics, jueus, musulmans- que tenen presència a Catalunya des de segles, però que no han estat objecte d’aquesta patrimonialització. Podríem parlar dels “nostres morts” i aquells que no són “tan nostres”.

En l’article “Cossos sense repòs” analitzes la mobilitat post mortem, què passa quan un mor lluny de casa. És un fenomen recent?

No és un fenomen recent sinó que s’ha produït sempre, ha estat molt lligada a la mobilitat dels militars, dels soldats. Al llarg de la història hi ha molts exemples: el retorn de les restes de l’almirall Nelson, d’Alexandre el Gran, o casos més recents com el Negre de Banyoles.

En determinats moments històrics s’han fet grans esforços per tornar aquells cossos allà on pertanyen: la societat d’alguna manera es vol apropiar de l’individu que ha mort, tornant-lo al lloc que li correspon. La mobilitat post mortem té a veure amb la idea de llançar un missatge o crear un ritual que permeti apropiar-se d’aquell difunt i que la seva comunitat es pugui expressar com a col·lectiu. És un discurs que té a veure amb la identitat, quina és la identitat d’aquell difunt i a través d’ella quina és la nostra identitat.

Quin són els factors que fan que determinats col·lectius es repatriïn i una altres no és el gran tema al que estem donant voltes i no acabem de resoldre. Perquè hi ha col·lectius que tenen tendència a repatriar-se, altres no. Les raons tenen a veure amb creences religioses, però també amb factors identitaris, de quina crec jo que és la meva identitat o quina creu el meu grup que és la meva identitat i on he d’estar.

En aquesta qüestió, els estats tenen un paper molt important, per gestionar la diversitat religiosa en determinat lloc, oferir espais si una comunitat ho reclama per l’enterrament islàmic, jueu, etc. Molts estats promouen activament aquest repatriació, per exemple, donen avantatges a l’hora de pagar els avions per tornar els cossos.

D’alguna manera l’estat sembla dir: heu hagut de marxar del nostre país però ara ens preocupem per vosaltres i us posem facilitats perquè pugueu retornar. Les fronteres de vegades estan molt tancades per als vius però estan obertes per als morts. Emigrants del Senegal que potser han arribat en pastera i de manera irregular quan moren fan el trajecte invers en avió.

Com a antropòloga, com has vist l’exhumació de les restes de Franco?

És un tema complex, que té a veure amb aquests enterraments públics que s’utilitzen per donar un missatge polític. En aquest cas es volia manifestar la fi del franquisme, tot i que, tal com es va fer l’exhumació, el missatge no va estar clar.

Els cossos, des del més anònim al més conegut, son símbols molt potents. I socialment no els podem tractar com una cosa. Els prehistoriadors afirmen que comencem a parlar d’essers humans a partir que els enterraments tenen un component ritual: quan els cossos guarden una determinada posició, quan s’hi troben enterrat alguns objectes.   

El cos del difunt és un símbol, i per això allà on està enterrat pot esdevenir un lloc de culte. Així va passar amb el Valle de los Caídos, cosa que aquesta exhumació volia corregir. Per això el cos de Bin Laden es va llançar al mar, perquè no hi pogués haver un lloc on recordar-lo.

Aquí s’ha arribat a una mena de solució intermèdia, tot i que a mi se m’escapa una mica el missatge que es volia donar. Però jo em quedo amb una idea: els cossos són símbols molt potents, i tot el que fem amb els cossos es pot llegir de moltes maneres i transmetre tota mena de missatges.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article