Entrevista

"Al patriarcat li va molt bé que hom pense que la dona decideix prostituir-se lliurement"

Emilia NàcherInfermera i activista

Reflexió
Emília Nacher va ser empresonada per l'estat d'Israel
Emília Nacher va ser empresonada per l'estat d'Israel

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Emilia Nàcher Verdaguer és infermera. Va participar en la I Coordinadora Feminista de València per PODEMOS. És impulsora del col·lectiu Dones contra el canvi climàtic i presidenta de l’Associació Ananda Maitreya. També ha col·laborat ajudant refugiats siris a Grècia i palestins a l’Estat d’Israel.

Què és Ananda Maitreya?

Una associació cultural sense ànim de lucre que vam fundar fa vint anys per ajudar els menors en situació de precarietat, mancances econòmiques, malaltia o desestructuració familiar. Ara tenim més projectes: biciteràpia per a menors, ajut a dones víctimes de violència de gènere i famílies monomarentals... Els hi organitzem tallers un cop a la setmana i fem una eixida mensual convidades per CSOA Horta Oest de Campanar. Darrerament, hem creat La madriguera de Ananda, que dóna menjar a unes 20-25 persones sense sostre del nostre barri.

 

Sou feminista. Què opineu de l’enfrontament entre abolicionistes i liberals?

Aquest debat ve d’antic. He impartit classes de ioga a la presó de dones més de 25 anys i em van contar de tot: tortures de clients i pinxos que les empraven com a mercaderia d’un sol ús per a la seua satisfacció, tracta de blanques, pornografia... Al patriarcat li va molt bé que hom pense que la dona decideix prostituir-se lliurement, li va ben bé la manipulació... Amb tot, crec que té els dies comptats gràcies a l’impuls de les noves generacions. Ara bé, no pensem aturar-nos fins que totes les dones de tots els països no assolesquen aquesta llibertat i les mateixes igualtats d’ètica i dignitat que els són negades.

 

Podeu parlar-nos de la vostra experiència en el 40è Congrés Feminista del País Valencià?

Va ser un privilegi poder participar-hi al costat de tantes a les quals havia conegut en la coordinadora feminista i altres àmbits. Fou un homenatge a la primera amiga que em va parlar de feminisme i m’hi va prestar bibliografia. Era professora de la presó de dones, quan n’era directora Mercedes Jabardo, referent com a directora general de les presons espanyoles, que ho donava tot per les internes.

La Universitat de València ens deixà espais per a exposicions, tallers, taules rodones... Hi presentàrem Teixidores de futur, xarxa de dones poetes que continua viva i que s’afegeix a les col·laboracions en cinema, teatre, art... Va ser un gran esforç al llarg d’un any però va pagar la pena. No mereixien menys les primeres a organitzar-les...

 

Experiències com el col·lectiu Dones contra el canvi climàtic demostren que la perspectiva de gènere pot introduir-se en qualsevol àmbit d'anàlisi.

Gràcies a una iniciativa d’AMA, un grup ciclista coneixedor de temes mediambientals vam anar a la Cimera del Canvi Climàtic quan se celebrà a Marràqueix. Jo duia reivindicacions i solucions amb perspectiva de gènere.

Vaig publicar les meues  experiències al blog   http://mujerescontraelcambioclimatico.blogspot.com. També vaig entrevistar indígenes de diferents països que, com jo, volien treballar per frenar la catàstrofe climàtica amb perspectiva de gènere. Vaig pensar que podria continuar a València, però, de moment, no sembla que hi haja interés per part dels grups de dones amb les quals he contactat. Amb tot, no tire la tovalla i esperaré un moment més propici per a l’ecofeminisme, que és imprescindible.

 

També heu viscut de ben a prop l'experiència dels refugiats sirians.

Fa tres anys vaig conèixer una entitat d’activistes independents que ajudaven els refugiats siris, Balloona Matata, i em van demanar que conduís una furgoneta fins a Grècia per ajudar-los en tràmits burocràtics, dur-los a l’hospital i ser-hi atesos mèdicament. M’hi vaig quedar força impressionada per les mancances tan grans i greus que hi pateixen tots els refugiats.

L’any següent em demanaren que anés a l’illa de Kios, on la policia militar va desmantellar el campament que dúiem força bé les voluntàries i ens va dur al de Via, un inframón. Aquell hivern hi va morir un nadó de fred i fam. Amb prou feines els hi donaven menjar i carregaven per qualsevol motiu contra ells. Cal dir que jo demanava a la policia militar que no els pegaren, ja que estan rebent diners europeus per ajudar-los, no pas per carregar-hi contra ells.

 

I de la vostra experiència l’estiu del 2018 a Palestina, què en podeu explicar?

 Vaig embarcar amb la flotilla de la llibertat al vaixell AL Awda rumb a Palestina. Dúiem medicaments per als palestins, que està patint un genocidi a mans d’Israel per quedar-se amb les seues terres, ja que assassina impunement la població civil davant el silenci del món.

Ens van abordar militars emmascarats en aigües internacionals. Malgrat haver realitzat cursos de no violència i no haver agredit ningú, ens van pegar i a mi em van trencar dues costelles d’una punyada.

Em van furtar l’equipatge, em despullaren a colps per llevar-me la memòria del mòbil i em retingueren 5 dies a la presó de Gibon, on em van negar assistència mèdica. Hi vaig fer dejú perquè no volia res dels meus segrestadors.

El govern espanyol no m’ha tornat encara les pertinences i el ministre Borrell ha dit que les forces eren proporcionals... Tant de bo hi anés a comprovar com en són, de proporcionals... Tothom sap que el 2010 assassinaren deu companys de la flotilla de la llibertat. Que jutgen els lectors...

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article