Entrevista

"La tradició popular és una de les grans fonts de la meva pintura"

Pasqual GomesPintor

Imatge de l'artista plàstic Pasqual Gomes
Imatge de l'artista plàstic Pasqual Gomes

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Pasqual Gomes (Canet d’En Berenguer, 14/08/1958) és, sobretot, pintor. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i, a més d’exercir com a professor en uns quants centres públics d’educació secundària, no ha deixat mai de crear ni de mostrar la seua obra, tant en exposicions individuals com col·lectives, en galeries privades i organismes institucionals a València, Castelló, Barcelona, Tarragona, Girona, Saragossa, Múrcia, Sevilla, Madrid,  Portugal, Itàlia, Alemanya...

 

Què podeu dir-nos de la vostra experiència com a docent?

Ha sigut un treball dur; de vegades, en condicions desfavorables. Tot ha canviat molt d'ençà que vaig començar pels volts dels anys 80 i no sempre de forma positiva. Al principi, ho feia amb la il·lusió de construir una escola pública de qualitat, laica i en valencià i, dissortadament, he acabat amb la sensació frustrant que no ho hem aconseguit en absolut. El més positiu de tot ha sigut poder conèixer companys i companyes amb qui he treballat molt bé i he fet amistat; i també la relació amb l’alumnat, sobretot els darrers anys, al Batxillerat d’Arts.

 

Amb quines galeries heu treballat com a artista plàstic?

En moltes. Destacaria El Campanar de Castelló, El Palau de València i Espai blanc i Carme Espinet de Barcelona.

 

De quina manera aconseguíeu, els galeristes i vós, connectar quant a objectius i projectes?

En cada cas és diferent, però he tingut la sort sempre de connectar, de manera que, en tots els casos esmentats, la relació ha esdevingut una bona amistat i una gran coincidència d’objectius.

 

Com és que us heu decantat sovint per Portugal o Portugal per vós?

Ja fa molts anys que tinc una relació especial amb Portugal. Al principi, tenia uns quants amics relacionats o no amb el món de l’Art. Amb el temps, hi vaig contactar i varen anar sorgint exposicions, alhora que anava fent més amics i relacions. Ara mateix, hi viatge molt sovint. Les coses han anat així... no saps ben bé com.

 

Quina diferència trobeu entre exposar en centres privats i centres públics o institucionals?

És difícil de contestar, perquè hi ha moltes variables. En general, se suposa que els centres privats tenen l’objectiu de vendre i els públics no pas, però, per exemple, Ca Revolta, que és un centre privat, té només una finalitat cultural...

 

Quina exposició en destacaríeu entre les individuals?

També és difícil de respondre. Tal vegada la del Museu Nogueira da Silva, a Braga (Portugal)

 

Quant a les exposicions col·lectives, el ventall de ciutats i centres és força major. Quins elements comuns hi havia en aquestes exposicions entre vós i els restants artistes?

Depèn de l’exposició. Les col·lectives es poden plantejar de moltes maneres i per diferents motius; des de les que es fan al voltant una temàtica comuna fins a aquelles de reivindicatives, per afinitat estilística, per amistat...

 

Quina exposició en destacaríeu entre les col·lectives?

Ara mateix estic molt orgullós de l’exposició al CCC Octubre de València.

 

Passem als premis: n’heu tret alguns... Què suposa per a un artista guanyar-ne?

És una ajuda, sobretot quan comences a treballar. I, per descomptat, també et dóna ànims per a continuar.

 

Diuen que l’estudi d’un artista és definitori. Com és el vostre?

Xicotet però agradable. És a les golfes de la finca on visc i té molta llum i una terrassa.

 

Quins materials soleu emprar i per què el collage?

La major part de la meua obra està feta amb pintura acrílica i càrrega de sorra sobre fusta. Paral·lelament, sempre he fet collages incorporant papers a l’obra. És una tècnica que m’agrada molt perquè em permet de provar combinacions de formes i colors abans de decidir la composició definitiva.

 

Sembla que hi ha un interès gran a experimentar...

Sí, però més que en la tècnica, en la composició.

 

Els formats, a poc a poc, van sent menors en tots els artistes. Per què?

No ho crec. Això depén de l’artista o de la sèrie en la qual treballa... Moltes vegades la mateixa obra demana unes mesures més grans o més menudes.

 

Teniu alguna cosa a dir dels colors dels vostres quadres?

Blaus, negres, blancs, ocres... Fan referència al meu entorn, als meus records i als llocs on m’he mogut. I n’hi ha alguns que no empre mai i no sé molt bé per què, com ara els verds i els roses.

 

Quins són els vostres models i ascendents?

N’hi ha moltíssims: Tàpies, Klee, Miró, el Pop, els còmics, Maria del Mar Bonet...

 

Què hi ha de la tradició popular en la vostra pintura?

Precisament és una de les meues grans fonts: els taulells, la ceràmica i els elements de l’arquitectura popular tradicional en general.

 

Un crític de la vostra pintura parla de mosaics, calidoscopis, quadrats i rectangles... Jo hi veig xarxes regulars, controlades... què hi opineu?

Crec que es pot interpretar de les dues maneres. Són dues lectures evidents en les meues composicions.

 

Trobeu que hi ha una mena de joc en la vostra creació? Joc infantil, vull dir.

Un poc, sí. De vegades pinte com si jugara, fent proves i variacions, sobretot als collages.

 

Un altre crític ha dit que la vostra és una obra on la memòria del Mediterrani hi és present. Què hi opineu? On estaria aqueixa memòria?

Hi estic d’acord. Sempre procure treballar amb el que conec. El meu tema és la convivència en un mateix espai de dos estils artístics diferents: el de la geometria i el de la matèria, i ho faig referint-me a dos àmbits molt propers a mi des de la infància al meu poble. Per una banda, els terres de les cases (rajoles hidràuliques) i per l’altra, la sorra de la platja. Les formes i colors que he trepitjat com a metàfora del que he viscut i he aprés. I, clar, sempre he viscut a la vora del Mediterrani.

 

En quins trets distingiu la història del país que us va tocar viure en la vostra obra?

No ho sé dir però m’agradaria pensar que la meua obra té molt a veure amb el país que he viscut i que he desitjat tant, el País Valencià.

 

La vostra obra és fidel o lleial a una estructura, un estil... És raonada  aquesta fidelitat. Amb quins elements d’aquesta estructura i d’aquest estil us sentiu identificat?

És raonada relativament. Procure reflexionar sobre el que faig, però sempre hi ha un component inconscient que se t’escapa. Em sent identificat amb la mescla de geometria i textura matèrica. Suposa fer conviure dues actituds que havia estudiat com a paral·leles, sinó contraposades. I això també m’interessa com a metàfora de la cohabitació.

 

Hi ha un moment, a partir del 2016 crec, en què es produeix un canvi important en la vostra obra. Passeu de la minuciositat i la multiplicitat geomètrica a la simplificació, el minimalisme, el domini de la verticalitat sobre l’equilibri horitzontal/vertical. Fins i tot, canvien els colors, més discrets, més “greus”... Malgrat que el blau hi continue...

És possible. No en soc molt conscient. De vegades, aquestes coses s’hi veuen millor des de fora.

 

Com percebeu aquest canvi? Què penseu que el va provocar?

La veritat és que ho veig bastant normal, perquè com més pintes, més intentes simplificar la idea, anar a allò d’essencial, eliminar tot el que no és necessari per dir el que vols dir. Ara, no crec que això passara exactament el 2016. Deu ser un procés més llarg, jo no he notat un punt d’inflexió en aquest aspecte.

 

Hi ha antecedents artístics en la vostra família?

No, que jo sàpiga.

 

Com veieu el futur de l’artista plàstic? De la pintura en general?

El de l’artista plàstic crec que pot ser bo. Cada dia hi ha gent millor preparada i més valenta. El de la pintura no sé... pot arribar a desaparèixer. En canvi, naixen noves formes i nous formats contínuament. Tot es transforma... i supose que és bo que així siga.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article