Entrevista

"La cultura popular demostra que tothom té capacitats"

Rosa Maria ProvencioPresidenta de l' Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Associacionisme
Rosa Maria Provencio va ser escollida presidenta de l'Ens el 6 de març
Rosa Maria Provencio va ser escollida presidenta de l'Ens el 6 de març

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

En l'Assemblea General 2019 de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català, celebrada el 6 de març, Rosa Maria Provencio va ser escollida com a presidenta de l'entitat. Hem parlat amb ella per conèixer millor la seva trajectòria en l'àmbit associatiu, on ha estat d'allò més implicada en la divulgació i dinamització de la punta catalana, i la visió que té de l'associacionisme cultural. En l'entrevista, Provencio insisteix en la necessitat que els col·lectius de cultura popular augmentin els vincles entre ells i siguin molt receptius a l'hora d'incorporar tots els perfils socials a les seves entitats.  

Com va endinsar-se en l'univers de les puntes?

L'afició per les puntes em ve de ben petita, quan me'n feien fer a l'escola. En arribar a la universitat vaig deixar de fer-ne per qüestió de temps, ja que en aquell moment compaginava el treball de dia i l'estudi de nit. Quan va morir el meu pare, l'any 2000, vaig pensar que les puntes podrien ser una bona afició per la meva mare. I així, intentant trobar una afició per ella, va ser com vaig redescobrir com m'agrada fer puntes a mi. Des de llavors, m'he anat especialitzant en la punta d'agulla. He guanyat molta agilitat, però segueixo anant a classes.

 

Quan comença, concretament, la seva vinculació amb l'Associació Catalana de Puntaires?

Vaig entrar a la Junta Directiva de l'Associació Catalana de Puntaires exercint com a secretària. Jo ja n’era sòcia des d’uns anys abans. En aquell moment, l’any 2008, vam haver de batallar per mantenir bona part del patrimoni de l'entitat, que estava custodiant una Fundació actualment desapareguda. Després d'un breu parèntesi entre febrer del 2014 i del 2015, vaig assumir la presidència de l'ACP. La veritat és que em sento molt còmode amb les meves companyes de Junta i amb totes les associades.  Formar-ne part m'ha permès conèixer molt millor el funcionament de la societat de base i també els mecanismes interns de l'Administració.

 

En l'imaginari de moltes persones, les puntes estan relacionades amb l'àmbit de la decoració. Des de l'ACP reivindiqueu que les possibilitats de les puntes són molt més àmplies.

Com a societat, tenim una idea anacrònica d'allò que representa el món de les puntes. Ens imaginem una àvia teixint al carrer metres i metres de punta. I la realitat és diferent, el nostre dia a dia ha canviat molt. Quina família posa unes estovalles a la taula de punta de coixí, amb el que costen de rentar i planxar? Quina té uns llençols de fil amb punta, que també exigeixen hores de dedicació? Aquest món ja és passat. Però en canvi, l'art de crear obres amb un fil, de la mateixa manera que un pintor crea amb el pinzell, perdura. Actualment les puntes serveixen per fer xals, peces de vestits, joieria d'or i plata, i tantes altres coses, fins i tot escultures. Les puntes són una expressió artesanal i també artística.

 

Quin moment viviu com a col·lectiu cultural?

Les puntaires no vivim un bon moment. Com passa en altres col·lectius de cultura popular, la gent se'ns fa gran i no hi ha relleu generacional. Les causes, en el cas concret de les puntaires, són diverses: ni les dones gaudeixen de tant temps per a l'oci com en altres temps ni les puntes s'ensenyen, com s'havia fet, a les escoles. A més a més ara ningú es pot guanyar la vida fent puntes. Si volem revertir aquesta tendència, és vital que transmetem aquesta nova concepció més artística de les puntes. Per això és tan important que organitzem exposicions que ajudin a transmetre aquesta nova visió.

 

Un dels trets característics de les puntaires en els darrers anys ha estat la col·laboració amb altres expressions festives.

Així és. És una tasca que hem pogut fer gràcies a l'Ens. Formar-ne part ens ha permès conèixer altres col·lectius de cultura popular, i també que ells ens coneguessin millor a nosaltres. Al meu entendre, tots hem de treballar en conjunt. Les persones que participen de la societat civil no es compartimenten segons l'activitat que desenvolupen, sinó que estan en continu contacte. Les federacions senzillament hem de fer el mateix. És molt enriquidor. A les puntaires ens ha fet una gran il·lusió organitzar una trobada de gegantes puntaires o veure que es podien fer puntes amb pètals de flor. Seguint en aquesta línia, aquest any anirem a visitar el Museu del Pessebre Català de Montblanc, i espero que algun dia puguem veure ballar la sardana 'La puntaire'.

 

En termes de paritat, les puntaires sou una excepció. Segons dades recollides per l'Ens, Les dones representeu únicament un 26% en les Juntes Directives de les federacions de cultura popular. Com creu que es pot assolir la igualtat efectiva?

Són unes xifres molt baixes que afecten el conjunt de la societat. Les dones som una minoria en molts àmbits. Malauradament, els col·lectius de cultura popular no som una excepció. Espero que el fet que una dona exerceixi la presidència de l'Ens, una entitat que aglutina 31 federacions, sigui pedagògic en aquesta direcció. La publicació de la 4a Beca d'Estudis de l'Associacionisme Cultural, dedicada a la participació de les dones en els col·lectius de cultura popular, ens aportarà més respostes sobre què podem fer per assolir la igualtat efectiva.

Personalment, no comparteixo el concepte de les quotes en les organitzacions.  Crec que s'ha d'avançar especialment en dos àmbits: el de la conciliació de l'àmbit laboral, familiar i associatiu, i un altre més intangible, com és el d'augmentar la confiança de les dones en les seves potencialitats. No hem de tenir por a afrontar nous reptes. Els dubtes davant noves responsabilitats són positius. Ens hem de llançar a la piscina perquè la piscina té aigua, i nosaltres sabem nedar.

 

En els darrers anys també heu assumit la tresoreria de l'Ens. Quines mesures creu que s'han de prendre per a millorar el funcionament de les entitats?

Les entitats culturals estan molt subjectes a les ajudes privades i sobretot a les públiques. Això, en temps de crisi econòmica, és una vulnerabilitat. Les administracions redueixen les subvencions i l'activitat de les entitats se'n veu ressentida. Per aquest motiu sóc bastant partidària de la Llei del Mecenatge. Fa més de 30 anys que va plantejar-se la possibilitat de crear-ne una, però mai s'ha concretat. Crec que a França s'ha aplicat amb força èxit. No només hi han participat empreses, sinó moltes persones a nivell particular. En aquest sentit, també trobo molt positiva l'auge de les campanyes de micromecenatge que estan impulsant les entitats des de fa anys.

 

El 6 de març vàreu ser escollida com a presidenta de l'Ens. Com encareu aquesta nova responsabilitat?

Tenim molts projectes que encapçalarem, però m'agradaria destacar sobretot un concepte de funcionament. M'agradaria molt que tots els membres de la Junta Directiva siguin corresponsables del funcionament de l'ENS. No crec amb les presidències omnipotents, sinó amb el treball d'equip. És la millor manera d'implicar totes les federacions. Així, a més, també serà més fàcil crear una xarxa efectiva entre les federacions. Tenim encara molta feina a fer per millorar els vincles entre nosaltres. L'Ens ha de ser el cor d'aquest gran cos que es diu cultura popular. Una eina transversal al servei de tots.

D'altra banda, crec que l'Ens ha de seguir sent una referència en la difusió de les activitats organitzades pels col·lectius de cultura popular. La comunicació és un aspecte prioritari; des de l'associacionisme cultural, hem de seguir fent valdre la nostra veu.

 

Sovint s'ha denunciat que les entitats culturals tenim menys reconeixement social i mediàtic que les indústries culturals.  Perquè creieu que és valuosa la tasca desenvolupada pels col·lectius de cultura popular?

Per respondre aquesta pregunta explicaré un cas real. En les darreres setmanes he estat convalescent, fet que m'obliga a desplaçar-me per Barcelona amb crosses. Doncs bé, quan avui he pujat al metro, ningú no ha fet el gest d'aixecar-se perquè jo pogués seure. Hi havia molta gent mirant el mòbil i cap s'ha adonat de la meva situació. Què vull exposar, amb aquesta anècdota? Que les persones cada vegada vivim més capbussades en el nostre propi univers individual, sense connexió directa amb el nostre entorn més immediat. La cultura popular és fantàstica perquè ens permet obrir els nostres horitzons, ampliar les nostres coneixences, tenir més perspectiva del món que vivim. L'espai natural de la cultura popular és el carrer  i per això és una escola de civisme.

La cultura popular té la gran virtut de fomentar la socialització. A l'Associació Catalana de Puntaires hem rebut persones que sofrien greus depressions, i hem aconseguit que les superessin. Quan vénen a un dels tallers que organitzem, s'obliguen a sortir de casa, arreglar-se, parlar amb altres persones, i també es demostren que són molt més útils del que pensaven. Aquest, penso, és el gran valor de la cultura popular. Crea solidaritats i demostra que totes les persones tenim capacitats.

Guillem Carreras

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article