Entrevista

Lluís Alpera: "No sé si podré deixar alguna cosa de ben original en la meua poesia"

Poeta valencià

Lluís Alpera: "No sé si podré deixar alguna cosa de ben original en la meua poesia"
Lluís Alpera: "No sé si podré deixar alguna cosa de ben original en la meua poesia"

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

També sou crític literari. On i en què us heu centrat?

Farà ara uns 25 anys vaig decidir compaginar la creació amb la crítica i, des d’aleshores, no he parat de publicar en algunes tribunes literàries com les revistes “Serra d’Or”, “Caràcters”, “L’Aiguadolç”, “Reduccions”... També en llibres, com ara Sobre poetes valencians i altres escrits, Lletres de batalla en l’any del Tirant, Talaia de migjorn, Poesia catalana del segle XX, Des de l’Aitana al Canigó, Papers crítics i Lírica contemporània i altres escrits, que acaba de sortir. D’altra banda, he estat editor/curador d’obres de diversos autors catalans i valencians com Salvador Espriu, Joan Valls, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez Cutillas, Jaume Bru i Vidal, Matilde Llòria, Emili Rodriguez Bernabeu...

També heu estat traductor.

Al català he traduït poesia anglesa i nord-americana contemporània i la de Jorge Padrón; i la poesia de Carmelina Sánchez Cutillas, Joan Valls i Emili R-Bernabeu al castellà. Ben poca cosa, però...

"Vaig passar sis anys i mig als Estats Units ensenyant a les universitats d'Emory u Washington U. de Sant Louis"

Com és que vau emigrar als Estats Units?

El meu mestre Manuel Sanchis Guarner em va oferir l’oportunitat d’ensenyar-hi i no la vaig desaprofitar. N’hi vaig passar sis anys i mig ensenyant a les universitats d’Emory i Washington U. de Sant Louis, fins que el 1971 vaig tornar al País Valencià, concretament al Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant, on em van oferir ensenyar, entre altres coses, la nostra llengua. Amb el temps, vaig crear el Departament de Filologia Catalana, que ja hi aplega una seixantena de professors.

Fa uns anys, va sortir un llibre ben atractiu, 5quanta fotos i poemes, que era una col·laboració entre vós i un fotògraf.

Va ser la consolidació d’un projecte i una exposició ambulant per les comarques del sud valencià que vàrem fer el fotògraf artístic i poeta Lluís Ferri i jo mateix. Lhem ampliat a 50 poemes i fotos on, tot i ser autònoms, mantenen un fons d’interconnexió; n’estem satisfets perquè demostra que les arts poden relacionar-se entre si.

Aquesta vegada hem començat les exposicions per Villena i l’hem dut a la Seu d’Alacant fent coincidir la clausura de l’exposició amb la seua III Festa de la Poesia. Més endavant, pensem portar-la a altres indrets del PV.

 

"El mite d'Ulisses i el retorn a Ítaca sempre m'ha fascinat"

 

Acaba d’aparèixer la vostra obra completa, Ulisses i la mar dels Sargassos. Què podeu dir-nos del títol?

És un tant complex d’explicar. Recorde que més d’un crític i poeta em van demanar el mateix quan vaig publicar la primera edició de Surant enmig del naufragi final. Potser correspon més als crítics i la resta de poetes que ho desxifren. Tan sols puc avançar-te que dins el poema final podries trobar algun que altre indici...

Hi heu inclòs obra d’artistes plàstics.

En gran part dels meus poemaris, he mirat d’acompanyar-los amb col·laboracions d’artistes plàstics, a mena de relaxació després de tanta tensió quant al seguiment d’interpretar els poemes. En aquesta ocasió, he demanat a quatre amics plàstics la seua col·laboració: Manuel Boix, Joan Castejón, Pepe Díaz Azorín i Antoni Miró, que m’han acompanyat en aquesta darrera aventura.

Què teniu d’Ulisses?

Tot i res! El mite d’Ulisses i el retorn a Ítaca sempre m’ha fascinat i continua fent-ho. D’haver-hi alguna altra vida, crec que sempre vindrà amb mi. D’altra banda, tot i la meua fascinació pel mite clàssic, no sé si podré deixar alguna cosa de ben original en la meua poesia. D’aquí el meu gran dubte i pessimisme...

Apareixen al llibre tots els vostres poemes del 1963 fins al 2017?

Jo diria que aquesta ha estat la meua intenció. El que passa és que sempre hi ha hagut poemes que has rebutjat o que se t’han perdut...

 

"Mai no has de rebutjar o menysprear la creació literària, encara que tinga una estètica o una factura diferent a la teua"

 

A quins poetes us aproximeu més?

No creus que hi haurien de respondre els crítics?

Quins foren els vostres primers models?

Potser en destacaria quatre: Rilke, A. Machado, F.G. Lorca i, sobretot, Salvador Espriu, per damunt de tot el que llegia i m’agradava força com els romàntics francesos i anglesos... Més tard, entraren dins els meus interessos Ausiàs March, Jaume Roig, Tirant, Maragall, Salvat-Papasseit, Carles Riba, Maiakowski...

I els darrers?

Kavafis, Ibn Jafadja, Màrius Torres, Pavese, Llompart, Shakespeare...

N’heu rebutjat alguns i admès d’altres?

Crec que la creació literària ha de ser acumulativa, mai no has de rebutjar o menysprear-la, encara que tinga una estètica o una factura diferent a la teua. El que sempre has de tenir present són els guanys estètics.

Com definiríeu el vostre vers?

De nou afirme que ho hauran de fer els crítics, cas que la meua obra perdure...

Quina evolució apareix en la vostra poètica?

D’això sí que crítics i poetes n’han parlat prou. Tornaré, doncs, a insistir-hi. Que s’ho facen ells! Mentrestant, voldria assenyalar que em satisfan opinions com les expressades per J.M. Llompart, R. Bernabeu, D. Castillo, Àlex Broch, V. Llorca, A. Terry i Antoni Ferrer, entre altres.

Quins poetes us semblen claus en la poesia catalana?

Una vegada vaig llegir la resposta d’Espriu a la mateixa pregunta. I va respondre, no sé si d’una manera ben naïf, amb un llarg llistat en què figuràvem tots. No voldria caure en la mateixa temptació...

 

"La preocupació de l’escriptor pel seu país sempre hi serà"

 

Penseu que la història sociopolítica del país ha incidit en la poesia?

La preocupació de l’escriptor pel seu país sempre hi serà; i la seua obra, poc o molt, s’impregnarà d’aqueixa preocupació. Una altra cosa és que done un pas endavant i el seu compromís cívic augmente. Sobretot, dins els països que tenim una llengua i una literatura amenaçada per una secular diglòssia...

El sentiment en poesia?

Essencial, benvolgut Watson, que en diria Holmes. Inclús la poesia més conceptual ha de tenir moments de sentiment i lirisme. L’exemple de la concepció poètica del nostre Ausiàs, des de la seua font tomística, ha de recórrer al sentiment i al lirisme, si no, acabaria sent un discurs filosòficotomístic....

 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article