Entrevista

Josep Mut: "El compromís ètic no m'ha entorpit en l'activitat musical"

Compositor

Societats musicals

Periodista i realitzador audiovisual - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català


Josep Mut ha estat vinculat quasi 40 anys amb la Banda Municipal de Barcelona, tasca que durant dues dècades va combinar amb el càrrec de tuba solista a l'orquestra del Gran Teatre del Liceu. A totes aquestes tasques cal afegir que allà on ha estat sempre ha defensat els drets dels músics, i no de manera puntual: va arribar a estudiar Dret. I sí, la cosa va funcionar: va aconseguir que els músics de les bandes municipals passessin d'auxiliars a tècnics superiors. D'on ha tret temps? I més important, encara, i les ganes? I aquesta no serà una entrevista només ancorada en el passat, Mut acaba de publicar amb l'escriptora Esther Pardo el llibre Gimnàstica de l'ànima, de Curbet edicions, un llibre que pretén renovar la manera com s'aprèn i s'ensenya la música i com es practica.

Troba a faltar dirigir una banda?

No trobo a faltar dirigir cap banda. Amb la Banda Municipal de Barcelona vaig dirigir més de 2.000 concerts, he anat als Estats Units, França, Polònia, he pogut dirigir la Banda Nacional de Cuba. No ho trobo faltar perquè he dirigit molt, això li pot passar a qui ha dirigit poc. Amb la banda Municipal de Barcelona fèiem 180 actuacions anuals, per tant, arribàvem a fer3 concerts al dia.

Va haver-hi certa polèmica en la seva destitució a juliol del 2007?

No em van cesar, em van donar un càrrec d'assessor tècnic.

En qualsevol cas l'aparten de la banda. Vostè es va mostrar molt crític amb els motius que li van donar.

Es van ajuntar diversos factors, d'una banda sabien que no veia amb bons ulls el canvi de model que volien per a la banda, que passaria a actuar a l'Auditori, reduint les actuacions habituals al Casino de l'Aliança del Poble Nou. Sé que molestaven les meves demandes, sempre he pensat que la Banda Municipal de Barcelona hauria de tenir més músics. També crec que no agradava que els bisos dels concerts sempre els dedicava a cançons populars catalanes, encara que dediqués un programa íntegre a Bach. Això per mi era una manera de donar les gràcies al públic assistent. Dic que crec que això va tenir-hi alguna cosa a veure, ja que després del meu pas els concerts ja no s'han acabat més amb música catalana, tant és així que ja ni hi ha instruments de cobla, mentre jo havia incorporat la tenora i el tible.

Vostè entra a la Banda Municipal de Barcelona el 1970, s'hi està 12 anys com a solista, 12 com a subdirector i quasi 14 com a director. Quin balanç fa de la institució?

Quan vaig entrar la Banda estava en vies d'extinció, la vaig ressuscitar i vaig lluitar per aconseguir que els músics de la Banda Municipal, així com els de totes les orquestres de l'Estat gaudissin de l'estatus de tècnics superiors. A més vaig mirar els ulls al públic, el qual havia ajudat molt a la pervivència de la Banda, i vaig incorporar noves composicions al repertori. El meu desig és que el públic sortís satisfet dels concerts.

Fins a l'any 1990, mantè la seva participació a la Banda Municipal de Barcelona amb el càrrec de solista de tuba a l'orquestra del Gran Teatre del Liceu, on va ser el primer president del Comitè d'Empresa.

Acausa de la Llei d'incompatibilitats públiques, vaih haver de decantar-me per la Banda Municipal. Durant vint anys vaig compaginar la banda amb el Liceu, on vaig ser reelegit diverses vegades com a president del Comitè d'Empresa. A l'any 69, quan hi vaig entrar, el Liceu feia una temporada de quatre mesos, al cap d'un temps van fer-la completa i l'estructura del Gran Teatre es va enfortir.

"Vaig estudiar Dret per aconseguir el reconeixement dels músics"


Davant dels artistes que jutgen incompatible la pràctica de la seva disciplina amb l'exercici d'un compromís ètic i laboral, vostè sigui a la Banda Municipal o al Gran Teatre del Liceu ha unit sempre la lluita per unes millors condicions dels músics.

Sí, fins i tot vaig arribar a estudiar Dret, per tal d'aconseguir el reconeixement dels músics com a tècnics superiors. Però aconseguir-ho em va costar més de sis anys, sis anys de trucar a moltes portes, de demostrar els meus arguments amb documents... i mentrestant dirigia i tocava a tot arreu.

Creu que l'activisme per aconseguir uns drets li va restar concentració i dedicació per la música?

No em va entorpir gens, fins i tot vaig actuar com a lletrat en 14 casos, tot i no tenir el títol de lletrat. Cada aspecte el tenia molt ben parcel·lat, per dirigir un concert de vuit o deu peces havia d'estar concentrat i per sort, sempre he tingut memòria fotogràfica. Tenia ben separada tota la feina burocràtica; vaig haver de tenir moltes reunions amb secretaris generals de l'època.

"L'excel·lència musical no va renyida amb el vessant de l'espectacle"


Si pogués tornar a començar, ho tornaria a fer?

Sí, tornaria a fer el mateix. El que em fa llàstima és que actualment a la Banda Municipal de Barcelona queden només sis o set funcionaris, s'ha tornat enrere en el model que tant vaig lluitar per tal que s'implementés. Em consta que a Madrid o València no ha passat i allà els músics són tècnics superiors.

No li falta ni carisma ni empenta. És aquesta una condició indispensable per a un director de banda o orquestra?

Un concert no deixa de ser un espectacle, i si el director no té carisma, no exhaurirà mai entrades. L'excel·lència musical no va renyida amb el vessant de l'espectacle, i el primer que es creia el que feia era jo i ho contagiava al públic. Moltes vegades el públic assisteix a concerts i surt amb la cara llarga, als meus concerts em vaig proposar que sortissin contents. Per això fos quin fos el programa musical, sempre acabava els concerts amb dos o tres bisos de música catalana, que el públic coneixia i participava. Era una manera d'agrair al públic la seva assistència i el seu paper essencial per què la banda Municipal no desapareixes en els seus pitjors anys.

En finalitzar la seva etapa com a director de la banda, va indicar que es dedicaria a la composició.

Sí, he fet una composició que és una peça ben singular: una obra dividia en tres parts que si es toquessin a la vegada, sonaria bé, es forma una polifonia interessant. Aquesta composició l'he enviat sota pseudònim a diverses bandes d'aquí i d'arreu del món. L'altre dia vaig rebre un correu d'una banda d'Hongria que l'ha tocat. Ara he fet noves proves amb una peça que és una marxa i més divertida, i que està dividida en dues parts, que es poden tocar primer una i l'altra, després o alhora.

A més acaba de publicar, juntament amb Esther Pardo, el llibre 'Gimnàstica de l'ànima'.

És un llibre que planteja petites revolucions molt pacífiques, que poden establir canvis profunds en l'ensenyament musical, com ara llegir una partitura, fins a crear canvis en la sonoritat dels instruments. És per això que hem intentat que el llibre pugui tenir dos nivells de lectura, un per a un públic sense coneixements musicals, però que, per exemple, sigui cantant en una coral i vulgui aprendre de música, i que alhora el llibre pugui ser llegit per directors i instrumentistes professionals.

No pot estar quiet. I que així sigui durant molts anys.

Àlvar Andrés

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article