Entrevista

Enric Puig Punyet: "El jo que creem a les xarxes socials és empresarial"

Filòsof, director de la fàbrica de creació artística La Escocesa

Periodista i realitzador audiovisual - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català


Consultem cada cinc minuts les notificacions del mòbil, o interrompem una conversa amb la nostra parella per fer-hi una ullada; potser ens n'avergonyim però ho continuem fent. Sabem que les noves tecnologies comporten unes distorsions, tant en la nostra part més íntima com en les relacions més externes. Enric Puig Punyet, doctor en filosofia, i professor a la UOC a més de saber-ho, ha reflexionat sobre aquests aspectes. Sobre l'addicció a Internet i als mòbils ha publicat La gran adicción. Cómo vivir sin Internet y no aislarse del mundo (Arpa ediciones), basat en diversos testimonis que decideixen abandonar les xarxes socials, els mòbils o Internet. Fent un pas més enllà, recentment ha publicat El dorado. Una historia crítica de Internet, on destaca com Internet proposa un model de negoci, la deriva del qual posa en joc la mateixa construcció social de la democràcia.

Puig Punyet, que a més és director de la fàbrica de creació artística La Escocesa, centre d'art del circuit de Fàbriques de Creació de l'Ajuntament de Barcelona, participarà a la jornada de debat L'associacionisme davant les noves formes de comunicació: les entitats en els temps dels whatsapp, que l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català organitzarà dins la secció de Manresa de la Universitat Catalana d'Estiu dissabte 7 de juliol de 9h a 13h, a l'institut Lluís de Peguera.


S'ha reflexionat molt sobre la incidència en la capacitat de concentració que tenen els mòbils, les xarxes socials... També hi ha l'efecte de la manca de compromís. Moltes relacions a la xarxa no creen llaços profunds, fins i tot s'ha fet popular el terme ghosting, sorgit arran d'aplicacions per lligar, però extensiu a altres xarxes socials, en què la persona s'acomiada a la francesa, deixa de contestar missatges, encara que hi hagi hagut una relació dins o fora d'Internet. Com ens afecta la manca de compromís?

La digitalització comporta noves lògiques, el compromís, la concentració i la confiança són cares de la mateixa moneda. Tots són derivacions del mateix nucli, que és la retòrica de la digitalització, és a dir, com ens l'han venut. Un exemple el tenim en la creença de les virtuds de la multitasca, que s'haurien de posar en dubte: en comptes de fer moltes feines alhora, el que fem és interrompre tasques, i ho fem amb la impressió que som més productius.

Ha comentat que les grans mobilitzacions socials dels últims anys han sorgit malgrat les xarxes socials, tot i que hi ha la idea estesa que és a la inversa, que hi han contribuït. Les xarxes socials, Internet, poden provocar-nos la desmobilització?

Aquest aspecte s'ha analitzat bastant, des del 15-M o les primaveres àrabs. Les trobades físiques no tenen res a veure amb les trobades digitals. I la contribució o no de les xarxes socials en les mobilitzacions em porta a contraposar les comunitats de hackers davant les comunitats banals de les xarxes socials, les primeres creen els seus propis marcs normatius, mentre que les segones actuen dins d'un marc ja creat. Facebook et deixa expressar dins dels termes establerts, el polze amunt, per dir m'agrada, per exemple. No podem parlar de formes comunitàries amb capacitat de reinvenció.


"Internet i les xarxes socials tenen uns filtres, que són invisibles i, per tant, opacs i complexos, basats en algoritmes"


La cultura popular té molts aspectes de construcció social, i no cal anar a una colla castellera o sardanista. La mateixa festa major és un espai de trobada, on pots fer amics, conèixer els teus veïns o trobar parella. L'ús de les noves tecnologies de la comunicació va en detriment de l'espai de trobada que és la cultura popular?

L'activitat castellera, gegantera, etcètera, és un fil argumental per a la trobada, i les entitats creen els seus propis marcs comunitaris, on reinventen les seves formes de comunicació, des d'assemblees a trobades... i això és possible perquè es fa en un marc físic. Si això ho fem a través de la digitalització, el marc ens ve prefixat. El discurs retòric és que la relació digital és immediata i no mediada, però no és així, ens posem en contacte a través d'un canal que també té filtres, però són tan invisibles que ens passen desapercebuts. Sabem que la relació amb un mitjà de comunicació com un diari, ràdio o televisió passa per unes jerarquies, però no som conscients que les xarxes socials com les que emprem tenen filtres, que són invisibles, i precisament per aquest motiu són més opacs i complexos, ja que la seva lògica ve de complicats algoritmes.

El consum d'Internet el fem en espais privats (les nostres llars, cafeteries amb wifi), cosa que ens va desacostumant a estar al carrer, a habitar-lo ja sigui per fer una festa major com per a una reivindicació social. Internet té una tendència a allunyar-nos del carrer. Això el poder ho podria emprar per fer-se seu aquest espai comú?

Sí, perquè una altra de les repercussions del component retòric que ens han venut és que Internet crea un nou espai públic, i això el que fa és desdibuixar l'espai públic i privat en les lògiques democràtiques. Internet és un espai privat, que alhora ens pot fer creure que gaudim d'un espai públic.

Ha dit que les persones quan utilitzen les xarxes socials actuen com el departament de màrqueting d'una empresa (publiquen les millors fotografies, parlen sempre bé d'elles mateixes...). En el cas d'una entitat pot contribuir a assimilar-la a un àmbit corporatiu?

Abans que això, crec que cal ensorrar un altre tòpic, se'ns ha dit que la construcció del jo a les xarxes socials té molt a veure en la construcció del jo adolescent, però és d'una naturalesa molt diferent. El jo que es crea l'adolescent per trobar-se és experimental, mentre que el jo que es fa a les xarxes socials és empresarial. No hi ha marge a l'experimentació, els usuaris de xarxes socials creen un tipus d'imatges semblants, unes expressions facials concretes, un codi de colors...

Se'ns està inculcant uns valors empresarials sense adonar-nos-en.

S'anul·la l'esperit crític i experimental del jo, i reproduïm patrons que provenen d'una lògica empresarial, on l'autodescobriment és controlat i no hi ha un vessant crític.


"Una metodologia alternativa [a Facebook, Twitter...] per construir canals de comunicació encara no existeix"


Però de quina manera Internet o les xarxes socials podrien canviar?

El problema no és la xarxa, sinó les concentracions de poder i les ideologies que hi ha a dins. Això ho hem vist en les xarxes socials, i com defineixen marcs on no podem empoderar-nos; és una forma de socialització perversa. Cal una metodologia alternativa per construir nous canals de comunicació, que encarano existeix. Ara bé, últimament hi ha hagut una reconceptualització, que hauria de permetre posar recursos públics per contrarestar la concentració de poder. Un exemple: no apostar per les smartcities, ja que arribarà un dia en què per agafar un autobús hauràs de tenir mòbil, que vol dir un objecte comprat a una empresa privada, amb una línia privada, i potser hauràs de descarregar una aplicació que també serà privada. I què haurà passat? Que un servei públic s'haurà transformat sota una lògica privada.

Podria existir una xarxa social, com Facebook o Twitter, que fos pública?

Et parlaré de la meva experiència com a director del centre de creació La escocesa, en el qual hem aconseguit un marc de creació comunitària, però, per exemple, no ens podem desprendre de Facebook. Ho voldríem fer, i no només pels interrogants ètics que planteja, sinó perquè avui en dia podríem dir que Facebook ha esdevingut una eina de pagament: si vols arribar al públic, ara has de pagar. Però encara no ens en podem desprendre. Cal una xarxa alternativa pública. Però difícilment això està l'agenda pública.

Una colla gegantera, per exemple, podria, en cas de desitjar-ho, sortir de Facebook i tenir opcions d'una alternativa?

Potser en un nivell més local és més senzill. Imaginem, per exemple, que a Manresa, que és on durem a terme el curs, es fes un mapa d'entitats, això permetria localitzar la comunitat i després es fes una aposta conjunta per a construir un mitjà de comunicació o xarxa social, i que entre els mateixos usuaris generessin el seu marc normatiu. És cert que això té un preu, però potser els diners que les entitats destinen a Facebook, els podrien dedicar a aquest projecte.

Àlvar Andrés

Si voleu llegir l'entrevista d'Elisenda Rovira, periodista, una altra ponent de la jornada de debat L'associacionisme davant les noves formes de comunicació, podeu fer clic aquí.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article