Entrevista

Assumpció Pintó: "Les ONG a Colòmbia no tenim el futur garantit"

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.


A l'Assumpció Pintó i Ferrando (Barcelona, 15/08/193 7) li agradava de ben petita retallar, pintar i mirar els dibuixos dels llibres.Entrà primer al Col·legi Cardoner del carrer Homer, cantó amb Septimània i passà a estudiar batxillerat i Secretariat i Administració al Col·legi de les Mares Mercedàries Missioneres de Sant Gervasi de Cassolas. Més endavant, a l’institut del carrer Pelai, acabà administració, mentre, de vesprada, aprenia Tall i Confecció Martí a Gràcia.Comença a treballar a Mayor Hemanos, de maquinària basca, al carrer Bruch; però aviat passà a IBERIA, Companyia d’Assegurances propietària de la Casa Batlló.

—Era una meravella sortir a prendre un entrepà a la terrassa, avui plena de turistes, pujar els seus esglaons i tocar-ne el trencadís— conta. Hi treballava de matí i, a la vesprada, estudiava francès i anava a les javerianes de l’Avinguda Catedral, ja que hi tenien biblioteca i realitzaven activitats culturals i religioses que li agradaven molt.

D’altres aficions eren: llegir, esquiar, l’espeleologia, el senderisme i el teatre. Anava sovint al Cercle, on muntaven obres de teatre, musicals i cinema. Va formar un grup de teatre medieval que muntà un auto sagramental sobre la Passió; el representaren en una capella barcelonina i a Perpinyà. El 1963 se’n va a las Rozas, Madrid, per iniciar el noviciat amb les javerianes. La preparació hi va d urar 3 anys. Després, fou enviada com a Cap d’Estudis de l’Institut Social de la Dona de les javerianes a Alacant, on s’interessà per la situació dels joves i les dones dels barris marginals. El 1968, la Directora General li ofereix una comunitat i treball a Cali (Colòmbia). Diu que sí i realitza un curs de dos mesos a Madrid per tal de conèixer la realitat amb què s’hi trobar

Arribà a Cali el 4 de gener de 1969 i començà treballant a l’Instituto Social de la Mujer, javerià, per preparar en Secretariat i Administració a xiques que volien treballar i sols tenien batxillerat. S’incloïen també formació en alfabetització per a dones de servei, malgrat la problemàtica que sempre és a Colòmbia la barreja de races i classes socials.

El Concili Vaticà II estava fresc i la seua experiència barrial a Alacant van afavorir un nou canvi en la seva vida: l'Assumpció va deixar l'Institut Social de la Mujer, javerià, per un treball diferent a la Fundació Carvajal, en un barri que s’inundava sovint, amb adolescents i joves que no tenien mitjans per estudiar. Les preparaven en modisteria, treballs d’agulla i desenvolupament humà. Després, vindria la fundació del Centro Cultural Meléndez, amb biblioteca i classes de formació. Mentrestant, es va diplomar en Sociologia per la Universitat del Valle i realitzà un Curs de Comunicació Gràfica en Dimensión Educativa de Bogotà. En l’actualitat, està en 6è Curs de Narrativa Femenina, impartit per Carmiña Navia, feminista, escriptora i antiga professora d’Estudios Literarios de la Universitat del Valle de Cali.

Què fa una catalana com tu en un lloc com aquest?
Viure-hi la biculturalitat: “calenyitat” (1) i  catalanitat alhora.
 
El teu treball a Colòmbia.
Està unit a la meva vida, sempre arrelada en els àmbits populars, pobres i irregulars, nascuts d’“invasions” (2)  dutes a terme per grups familiars que envaeixen terres no habitades per muntar-hi “cambutxes” (3).
 
Amb quins grups humans?
Amb tota classe, però, sobretot, amb els col·lectius més vulnerables: dones, joves, criatures...


"A colòmbia he viscut 42 anys pleníssims de vivències de tot tipus: alegres, tristes, doloroses"

Plenament implicada amb el Centro Cultural Meléndez, des del 1976, que a partir de la crisi del 2000, esdevé la Casa Tejiendo Sororidades. Són 42 anys plens d'experiències.
Sí, en plena Teologia de l’Alliberament, ens reuníem setmanalment un grup per compartir, i preguntar-nos com hauria estat el pas de Jesús per l’Amèrica Llatina i com podria ser-ho el nostre. Vam decidir aportar-hi part de la nostra vida per posar-la al servei de les persones del nostre voltant amb força mancances, però no des del vessant de l’assistència, sinó per “mostrar una canya i ensenyar a pescar”. Vam recórrer carrers, turons, escoles precàries, la capella catòlica que no pas parròquia... Vam parlar amb tothom i, a les poques setmanes, vam posar 150 llibres, un prestatge, cadires i taula en un saló de la capella que ens van deixar els seus capellans. Vam organitzar un servei diari de Biblioteca a criatures i joves i uns tallers (modisteria, abillament de roba, orientació sobre problemàtica familiar)  per a dones.
Començàrem el 1976 i aquí continuem, amb dues seus, al Jordán i Villalaguna, 42 anys pleníssims de vivències de tot tipus: alegres, tristes, doloroses... No hi faltaren els problemes i els desacords amb les autoritats civils i religioses, el segrest per part de l’ELN (Ejército de Liberación Nacional) de Carmiña Navia Velasco, la nostra directora, i l’assassinat d’un company de l’M-19 quan ja s’havia signat la pau amb les autoritats.
El pas del temps ens plantejà molts interrogants i l’any 2000 n’hi vam fer una aturada de 6 mesos. Tornàrem a recórrer la geografia de la Loma, ens hi reunírem amb els seus habitants i ens vam acomiadar del Centro Cultural Popular Meléndez per fundar-ne un altre relacionat amb la perspectiva feminista: la Casa Cultural Tejiendo Sororidades.
 

"Hem evolucionat al ritme de la demanda social i els esdeveniments"

Qui hi treballa?
7 dones a temps complet. Algunes pertanyen al grup fundacional; les restants s’hi han anat incorporant. Hi ha també 5 persones que treballen per hores en tallers de música i pintura a l’àrea infantil; la resta, en tallers per a dones. Una vesprada a la setmana hi ha un consultori jurídic per a tota la comunitat atès per una advocada. I voluntàries procedents de diferents països europeus; vénen per períodes de 6/8 mesos; és un compartir molt ric per ambdues parts.
Carmiña i jo en som les fundadores. Actualment, estic jubilada, encara que hi col·laboro “por los laditos”, ja que açò és la meua vida.
 
Quines activitats s’hi realitzen?
Hem evolucionat al ritme de la demanda social i els esdeveniments. Començàrem en el moviment de CEBs (4), grups llatinoamericans de la Teologia de l’Alliberament, Iglesia Popular... Avui, algunes de les nostres activitats se centren en l'hemrenéutica bíblica des d'una perspectiva femenina i més holística; tallers de lectura, pintura, teixits, noves tecnologies, i d'altres activitats que donin suport a entrades econòmiques de les dones i així facilitar-ne l'autonomia. També celebrem congressos, retirs... i hem rebut visites de teòlegs, comunicadors i pensadors com ara Teresa Forcades o Rigoberta Menchú; Pedro Casaldáliga o Noam Chomsky.
 
Quin és el vostre objectiu?
Un suport diversificat al desenvolupament humà dels i de les habitants de la Comuna 18, on fem presència. També ajudar-ne les dones perquè creixi la seva autoestima i educar les criatures amb consciència del seu gènere i els respecte a la igualtat.
 
En podríeu fer un balanç?
És difícil fer-ne un pel llarg camí recorregut. Millor parlar de trams curts. El primer fou el 1996, als 20 anys de l'existència del Centro Cultural Meléndez. Apareix al llibre Hoy entre la memoria y la utopía. El segon, l’any 2000, per aturar-nos, mirar-nos i arrencar amb nous enfocaments i quan esdevé la Casa Tejiendo Sororidades. El tercer, el 2016, per la Commemoració i Celebració dels 40 anys reunides. Pràcticament, quasi tres generacions des del 1976. Hi van acudir un munt d’amics i amigues de tot arreu per viure-ho plegats. En pagà la pena, i crec que la feina de mica en mica ha calat.
 
Quina és la problemàtica de les ONGs.
Les petites com la nostra vivim de donacions, especialment europees. Hi han baixat força des que la situació a Europa s’ha agreujat. Ens toca, doncs, estalviar per subsistir-hi. Tanmateix, el govern actual ha castigat l’estalvi i ha posat càrregues impositives molt altes que ens impedeixen d’estalviar; el principal problema nostre és un futur no garantit.
 

"Els Acords foren signats per les FARC, un dels grups guerriller; la resta de grups continua fent malbé la vida"

Persones com vostè són testimonis de la història recent del país.
Testimonis, ho som tots. Una altra cosa és la intencionalitat de voler ser-ho o no i comportar-s’hi. El testimoniatge implica acció, compromís... i això és complicat i força perillós: més de 200 líders socials assassinats en menys de 2 anys.
 
Com veu els Acords de Pau?
L’anhel d’aconseguir-los amb les FARC (5) crèiem que era molt gran i desitjat per la majoria dels colombians; però en el plebiscit d’octubre del 2016, refrendo per aprovar els acords entre el govern i la guerrilla de les FARC, el resultat de la votació va ser sorpr enent: un rebuig a la signatura dels acords i un 62% d’abstenció. La polarització colombiana continua i, encara que els Acords es mantenen, observem uns altres desitjos. Endemés, els Acords foren signats per les FARC, un dels grups guerriller; la resta de grups continua fent malbé la vida.
 

"Roma no donava suport ni veia amb bons ulls la Teologia de l’Alliberament"

Com consideres la teva participació en la Teologia de l’Alliberament?
Va ser molt activa fins a les darreries del passat segle. Al barri de Villalaguna, on l’altra seu i en plena invasió, no hi havia ni capella ni sacerdot i érem les dones les que organitzàvem i dúiem a terme la Setmana Santa, el seu Viacrucis i les lectures amb megàfon. Després, arribarien altres lectures, reunions, congressos, institucions... com Dimensión Educativa, CINEP i les revistes Solidaridad, Aportes para la Liberación.Cada any fèiem un pla i elaboràvem una petita cartilla mensual amb una relectura de l’Evangeli i l’ensenyament i el maneig de la Bíblia. Foren dècades força riques, però nous corrents i noves preguntes hi van aparèixer a finals del segle passat.
 
Quina és la vostra relació amb la jerarquia catòlica?
Va haver-hi moments tensos i conflictius. Roma no donava suport ni veia amb bons ulls la Teologia de l’Alliberament. Recorda el dit assenyalador de Joan Pau II a Ernesto Cardenal agenollat davant seu.
Amb alguns bisbes, vam poder dialogar en moments difícils, amb d’altres com Uribe Arteta, mai. Monsenyor Isaías Duarte Cancino, assassinat no resolt encara a Cali fa 16 anys, es presentà una tarda sense avís per conèixer-nos i petar la xerrada.
Els motius d’aquesta conflictivitat són diversos: el suport del grup a una religiosa amiga que la jerarquia va traslladar de ciutat, el contingut d’un fullet sobre la Pasqua, el nostre suport al periòdic juvenil del barri El Tizón, la nostra participació en protestes i marxes...
 
Què opines dels cabdills bolivarians?
La paraula “cabdill” em produeix al·lèrgia, ja entendràs per què... El cabdillisme naix en el segle XIX a l’Amèrica Llatina i encara hi està viu. Hi ha cabdills de tots els colors, amb uniforme i sens, de dretes i de la mal anomenada esquerra. Tenen projectes personalistes, són carismàtics per tal d’arrossegar emotivament el poble i assolir el poder; amb tot, el cansament del poble continua buscant-los com una esperança.

Pepa Úbeda
 
Notes:
1. Barbarisme per “caleño”, denominació dels habitants de Cali.
 
2. Les invasions són resultat de desplaçaments forçats. Els invasors s’han vist obligats a abandonar les seues terres a causa de desastres medioambientals i de la violència exercida per l’exèrcit i els paramilitars (que donen suport als interessos dels grans propietaris i les multinacionals) i les guerrilles, que segresten els més joves per abastir les seues files i els cobren “vacunes” (extorsions econòmiques periòdiques).
 
3. Barbarisme per “cambuche”, expressió argòtica: habitatge precari construït amb materials rústecs o de desfetes. Pot ser un espai provisional, de construcció ràpida o permanent, obra de persones amb escassos recursos o que són desplaçades per conflictes interns o externs. També pot referir-se a l’adequació d’un espai per dormir a la intempèrie o internament sobre sostre.
 
4. Comunitats Eclesials de Base.
 
5. Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia, d’ideologia comunista soviètica.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article