Entrevista

Eduard Iniesta: "Defenso l'eclecticisme a capa i espasa"

Periodista i realitzador audiovisual

Eduard Iniesta no tira pel camí fàcil, busca i rebusca per aconseguir captar l'emoció en les seves composicions que beuen dels sons i instruments tradicionals de la mediterrània. Multiinstrumentista -toca la guitarra, la mandolina, el sitar, el llaüt, la bandúrria, entre d'altres instruments de cordes de la Mediterrània-, els seus treballs discogràfics, força eclèctics entre si, però amb una idea musical coherent entre ells, són viatges que comparteix amb el públic. En un moment en què s'escolten cançons puntuals a l'spotify i les discogràfiques busquen etiquetar els músics en un estil o instrument determinat, Iniesta s'allunya d'això per aconseguir estar a prop de si mateix, que és el que li permet estar a prop del públic. Per això es pot dir que la trajectòria del compositor, productor i intèrpret no ha buscat el camí fàcil, però com a recompensa ha descobert la satisfacció de crear un segell personal, de composicions elegants i vives, que compartirà dijous 8 de març a les 21.30h, a l'escenari del C.A.T. (Plaça d'Anna Frank del barri de Gràcia), dins del marc del Tradicionàrius.

El concert forma part de l'espai, quasi una secció habitual del Tradicionàrius, anomenat carta blanca?
Una carta blanca és una proposta molt atractiva: un concert que no estigui lligat a cap llançament discogràfic recent, a cap gira en curs. Un recital que pugui ser com una trobada d'amics a casa meva.

El concert porta per títol La petita casa de mi mateix, el seu desè i últim disc, fruit d'una col·laboració amb l'Orquestra Nacional d'Andorra.
Sí, i hi tocaré algunes cançons del treball, però el títol fa més referència al concepte de trobar un espai de trobada, buscant la intimitat amb el públic. En aquesta línia em permetré un experiment: demanaré al públic que no aplaudeix al final de les cançons. Serà un concert íntim, que faré acompanyat de la meva guitarra, i d'Antonio Sánchez, a les percussions. Vull que el públic entri en un món de textures i emocions i que no s'interrompi amb els aplaudiments.

I de textures musicals el públic en rebrà moltes. És un músic molt eclèctic.
Defenso l'eclecticisme a capa i espasa. Si ens fixem en grans compositors com Mozart, veurem com escrivia danses, òperes, marxes militars... El compositor té la seva manera d'impregnar les seves composicions. Trobo molt trist ser al segle XXI i renunciar a la gran bellesa de la música en general. Des d'una visió comercial, el meu primer disc va tenir èxit [Òmnibus, aparegut el 2004], i per al meu següent treball hauria pogut continuar un camí semblant però això no m'hauria aportat tant com em va enriquir investigar les musicalitats de la música grega i llençar Andròmines.
 

"La música no es redueix a fer actuacions o enregistraments, és una eina per donar sortida a l'interior"


Els seus discos parteixen de la immersió en músiques tradicionals de la mediterrània, però sempre la gran majoria de composicions són pròpies.
Tot passa pel meu sedàs. He viatjat i m'he capbussat en músiques turques, gregues o, entre d'altres, portugueses, però crec que no tindria sentit que, per exemple, gravés un fado i ho fes com un portuguès. És cert que per la textura dels instruments, de les composicions, ja te'n vas a un terreny determinat, però ho porto al meu espai.

Com ho aconsegueix?
Defenso l'eclecticisme sonor com a instrument per mostrar l'interior. La música no es redueix a fer actuacions o enregistraments, és una eina per donar sortida a l'interior. Els meus treballs discogràfics són conceptuals, una idea que avui ja quasi ha desaparegut: que algú s'escolti un disc sencer; però jo parteixo d'un concepte i intento anar a l'essència, i m'embarco en un viatge. Sempre hi ha el denominador comú que és la meva personalitat.

 

 

"Mai no he volgut arribar al purisme, m'agrada partir de l'essència per després allunyar-me"

 


Té un domini de molts instruments d'arreu de la mediterrània.
Amb els anys he aconseguit que això no em desbordi. He après a trobar l'instrument idoni per expressar-me segons les cançons. Recordo que en una comunió a la qual vaig assistir amb els meus pares, quan jo tenia sis anys, va actuar una tuna, i em vaig entusiasmar amb la bandúrria. Tant que els meus pares me'n van comprar una, un instrument dur per a un nen, ja que les cordes estan molt tensades. Sempre m'han atret els instruments de corda. Però mai no he volgut arribar al purisme, m'agrada partir de l'essència per després allunyar-me. Com deia, he gravat discos de fados, però no he volgut consagrar la meva vida a aquest estil, ni al món àrab, ni a la música grega, són textures, que estan flotant i es reuneixen a la meva música.

En el domini d'aquest desbordament hi ha l'autoria. Maneres de compondre, de crear una melodia, n'hi ha moltes. És la decisió la que crea l'autoria.
Exacte, i per mi decidir és una tortura. Triar el camí idoni és el que fa que una composició s'elevi, però rebem molts estímuls, moltes textures, i m'agradaria fer-ho tot, en aquest sentit sóc com un nen. Per això em resulta esgotador, i quan em passa això necessito asseure'm amb calma, i intentar trobar on es troba la meva veritat.

 

 

 

 

"Ara aprenem més lentament, hi ha major dispersió"


Exagera o és cert que s'ho passa tan malament?
No exagero, em solidaritzo per exemple amb personalitat del mestre Paco de Lucía i la visió que en algunes ocasions va donar de la creativitat. A mi m'agrada explicar el procés creatiu i parlar-ne: has de pensar molt com arribar a l'essència i saber passar per moments en què no et sents bé, en què tens el caràcter més irascible o estàs més tancat i menys obert a altres estímuls. Després hi ha l'ofici, que és el que et permet cenyir-te a una idea i dur-la a terme, però és la creativitat el que et permet deixar la teva empremta.

Com decidir entre el miler d'estímuls que cada dia les noves tecnologies fan possible?
Et diré que les eines actuals de les quals disposa un compositor actualment li faciliten la tasca, per exemple, ara de cada composició tens programes amb els quals pots extreure les particel·les per cada instrument automàticament. Però aprenem més lentament. Hi ha major dispersió.

És la batalla entre dominar els avenços o que et dominin.
Sí, intentar que no et desviïn del camí. La creativitat és com una font que has de fer ragi. Per cada dia que deixes d'escriure, és com si en perds dos; si no la cultives, fas regressions. La creativitat és un exercici. Com es podria explicar la producció de Bach, Beethoven o Mozart? I és un exercici no només pel que fa al temps, sinó pel que fa al perfeccionament, quan començo una obra, el primer dia no saps com on va, però és el fet d'anar traient coses del camí, de centrar-te, de decidir, el que fa que prengui forma, i per això cal exercici.

Actualment en què treballa?
El meu proper treball serà molt intimista. El concert del 8 de maig, al Tradicionàrius, que per cert, coincideix amb el Dia de la Dona, intentarà ser una prova que em permeti mostrar una visió meva més íntima i també més femenina.

Una curiositat: com aconseguirà que el públic no aplaudeixi?
Al principi la veu en off demanarà que no s'aplaudeixi en acabar les cançons i en interpretar-les segaré els moments en què es predisposi a l'aplaudiment, per exemple, el final apoteòsic d'una cançó el reconduiré cap a un altre lloc. És un experiment per aconseguir que el públic se centri en les emocions que li desperta la música. També pot passar que algú s'adormi, però en qualsevol cas relaxar-se també és una emoció [riu].

Àlvar Andrés

 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article