Entrevista

CEMC: "Catalunya té una gran riquesa mitològica"

Patrimoni Immaterial

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

En Daniel Bellò i l'Omaira Beltrán són el Director i la Cap de Recerca de Mitologia Americana del Centre d’Estudis Mitològics de Catalunya. En la mesura que avança l’entrevista, m’adono com van despullant els tòpics que havia adquirit durant anys sobre aquest camp d'estudi. Lluny de ser un món paral·lel i llunyà al nostre, pot explicar festes, comportaments i tradicions que marquen el nostre dia a dia. Manifestacions tan nostrades com ara la sardana o fer cagar el tió, m'expliquen, tenen un origen pagà molt anterior al cristianisme. 

En una entrada recent a la pàgina del Centre d’Estudis Mitològics de Catalunya documentàveu 167 personatges principals de la mitologia catalana. Som una terra fèrtil, mitològicament parlant? 
Daniel Bellò. Penseu que la mitologia és un món ampli. Només a Egipte, per exemple, hi ha registrada l’existència de més de mil déus. I a Catalunya tampoc ens quedem enrere en personatges mitològics. Aquesta llista que esmentaves només inclou els personatges principals, els més coneguts, però n’hi ha molts més. Molts van ser convertits en sants pel catolicisme. Catalunya té una gran riquesa mitològica, comparable a qualsevol altra nació del món. Ara bé, sí que és cert que molt d’aquest material es troba latent. Tenim oblidada bona part de la nostra mitologia, però afortunadament encara som a temps de redescobrir-la. Hem d’agrair la feina de persones que han treballat, com és el cas de Joan Amades, per recuperar-la de l’oblit.
 
Quina és la situació dels estudis sobre mitologia a Catalunya?
D.B.- Lamentablement, seguim considerant la mitologia com un estudi menor. Ha existit una campanya intencionada per part de la modernitat per desprestigiar-la. La universitat dedica molts pocs diners a l’etnologia i te bastant abandonat aquest àmbit del coneixement. Durant els segles XIX i XX, el saber popular de la mitologia clàssica (grega i romana) era superior a l’actual. I respecte a la mitologia catalana, poques persones o institucions actuals estan disposades a fer-ne una investigació seriosa. Nosaltres volem canviar aquesta situació fent recerca i compartint els coneixements amb tothom, mitjançant conferències, classes i cursos. Fer conèixer molts aspectes del paganisme, que van ser assimilats pel cristianisme, però que perviuen en les tradicions i en els topònims de les nostres viles, malgrat que sovint no ens en adonem.
 

Bellò: “Organitzem conferències, classes i cursos perfer conèixer els aspectes del paganisme que van assimilats pel cristianisme”

 
Com ara quines?
D.B.- Fer cagar el tió, per exemple. Pels pagans, els troncs eren una autèntica benedicció. A l’hivern els tions de fusta protegien a les famílies del fred de l’hivern, que antigament es cobrava moltes vides. Els antics veneraven el tió, ras i curt, perquè la fusta els regalava el foc. No és casualitat, en aquest sentit, que el Pare Noel entri també a les cases per les xemeneies, vestit de vermell, a l’hivern, per fer-nos regals. També representa el foc. Igual que la figura del carboner, que trobem al País Basc. Aquestes tradicions responen a una mateixa mitologia ancestral, a una mateixa visió del món molt rica i extensa, que ara  només coneixem en part.
 
Sovint es concep la mitologia com l’estudi d’un món paral·lel i allunyat. Des del Centre d’Estudis Mitològics de Catalunya, tanmateix, reivindiqueu que pot ser d’una gran utilitat per entendre la nostra quotidianitat. 
Omaira Beltrán.- Les persones poden arribar a atribuir el seu tarannà als éssers mitològics. Quan jo vaig arribar a Catalunya i vaig conèixer la figura dels mineirons, uns follets baixets, molt treballadors i neguitosos que corren pels boscos del país, de seguida vaig pensar: “així són els catalans”. Hi ha una relació directa entre la mitologia i la naturalesa de la societat que crea o acull els mites.

D.B.- De vegades, hi ha gent que s’allunya de l’estudi de la mitologia perquè els hi fa mandra aprendre de memòria centenars o milers de personatges. Al meu entendre, el més important és saber captar els arquetips, que estan presents en totes les cultures, i així comprendre quin sistema de pensament forja aquella mitologia. I entenent el significat essencial dels mites i dels seus personatges, comprendrem les tradicions, la llengua, la història, els símbols… Tot això relaciona molt directament amb la mitologia i aquest és el món real en el qual vivim.
 

Beltrán: “La mitologia comparada ens permet recuperar el sentit original de molts mites”

 

Per això neix, entre altres objectius, el Centre d’Estudis Mitològics de Catalunya. 
O.B.- El Centre és un punt de trobada entre totes les persones que ens agrada la mitologia. La catalana, però també la mitologia universal. Una de les nostres principals aficions és comparar els nostres mites amb els que trobem en d’altres llocs. Dins el grup promotor, hi ha persones de diferents llocs del món. Això ens aporta més perspectiva. Tothom esta convidat a venir i investigar.
 
D.B.- El pas de les generacions fa que alguns mites es perdin parcialment. Però gràcies a la mitologia comparada es pot recuperar el sentit original. Moltes vegades, quan ens fixem en un mite d’un altre país, podem entendre més bé el significat de la mitologia catalana. Simplement perquè allà s’ha conservat de manera més fidedigna el significat originari.
 
En la trucada que vam mantenir per concertar aquesta entrevista, Daniel, insisties sobre la gran semblança entre les mitologies dels diferents països. 
D.B.- És increïble com s’arriben a semblar els mites a diferents llocs del món! Quan estudies les mitologies d’arreu del planeta i fas una anàlisi comparada, et sorprens de la gran similitud que existeix entre elles. Moltes vegades, t’adones que els personatges responen els mateixos simbolismes i estan relacionats de la mateixa manera.

O. B.- Per a mi, que vinc de Colòmbia, va ser una gran satisfacció veure que  Pirenne, la deessa que dóna nom als Pirineus, té elements versemblants amb la deessa de la nació chibcha (Colòmbia) anomenada Bachué. Constatar que tenim mites tan semblants em va fer sentir que els catalans de tota la vida i jo formàvem part del mateix lloc.
 
El tòpic afirma que els catalans som pragmàtics, poc espirituals. 
D.B.- Es cert que hi ha una percepció que altres pobles de la Península Ibèrica són més espirituals que no pas els catalans. Hi discrepo. Pensem en l’arbre de Nadal, per exemple. Tots ho veiem com una tradició externa, originària del món escandinau, sense cap vinculació històrica amb nosaltres. Però quan investigues una mica aquest mite, t’adones que l’arbre del Nadal és la reminiscència d’una simbologia cosmològica present a tota Europa, i que aquí també el tenim. A Catalunya, afortunadament, encara preservem molts rituals de les festes de l’arbre, com ara la Festa del Pi de Centelles, les tradicions de l’Arbre de Maig o el mateix Tió de Nadal. A la majoria de llocs, els rituals de l’arbre s’han convertit únicament en símbols, però en realitat tenen un profund significat astral, mitològic i espiritual que val la pena conèixer.
 
De fet, afirmeu que els coneixements pagans encara estan força presents en la llengua catalana.
D.B.- Així és. A grans trets, el mite astral pot dividir-se en dos grans blocs: uns personatges relacionats amb el sol, l’home, la calor i el foc; i d’altres relacionats amb la lluna, la dona, el fred, i l’aigua.  Originàriament es trobaven en equilibri, però poc a poc van guanyar preponderància els valors considerats masculins. Per això, encara avui en dia, afirmem que algú “és un sol” si ens sembla una persona agradable, o denigrem les persones “si estan llunàtiques” o ens en compadim si “estan de mala lluna”. O per referir-nos a la sort que tenim seguim parlant de “malastrugança” o “benastrugança”, segons si tenim els astres a favor o en contra. No exagero si dic que la mitologia és present a la mateixa arrel de l’origen de moltes paraules i de la construcció dels llenguatges. Els filòlegs haurien de tenir profunds coneixements en mitologia si no volen cometre errades en l’àmbit de l’etimologia.

O.B.- El català és una de les llengües europees que millor reflecteixen el pensament pagà, sobretot en la numerologia, i també de manera molt destacada en la toponímia de molts pobles.
 

Bellò: “La mitologia es troba present en la construcció dels llenguatges”
 

 
Les creences paganes van influenciar en el sorgiment de la imatgeria festiva?
D.B.- Gran part del bestiari festiu és d’origen pagà. Ho veiem en les figures que dansen a La Patum de Berga, en la tradició del Gegant del Pi, amb els capgrossos. Relacionen directament amb les divinitats paganes, amb religions ancestrals pre-cristianes, amb els déus astrals. També el ball de la sardana o cerdana. En Jordi Bilbeny va publicar un llibre molt interessant, titulat La sardana i la religió de les bruixes, que documenta estudis que demostren com les primeres sardanes eren considerades balls deshonests per l’església catòlica. Això és així perquè la sardana és en essència pagana, i el seu origen es remunta a un període indeterminat que pot arribar a ser molt antic. Es tracta d’una dansa astral, mitològica i religiosa.
 
A diferència dels contes actuals, que tenen un caire edulcorant, molts mites antics tenen clars components de violència i sexualitat. 
O.B.- Així és. I és curiós que molts d’aquests missatges es transmetessin a través dels contes infantils. Però això és degut a l’aparició de la censura religiosa. Quina altra manera tenien els pagans per transmetre el seu coneixement a les generacions futures? Quan les seves creences van ser perseguides per les religions actuals, hagueren de transmetre el seu llegat a través de la tradició oral: cançons, contes, histories, llegendes, danses, etcètera.  La transmissió directa fou molt més difícil de perseguir que no pas els textos escrits. Tard o d’hora, els estudis oficials, forçosament, hauran de tornar a l’estudi de la mitologia. D’allà sorgeix tot. 

Guillem Carreras

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article