Entrevista

JJ Pérez Benlloch: "Molts mitjans de comunicació estan en mans del capital"

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

 
JJ Pérez Benlloch (Moixent, 1936) és, sobretot, periodista, encara que també es va llicenciar en Dret. És una de les figures de referència del periodisme valencià. Ha estat redactor de El Adelanto de Salamanca i del setmanari Valencia fruits, ha estat director de Qué y Dónde i Primera Página d’Alacant, ha estat corresponsal a Barcelona i Madrid (Informaciones, TeleXprés, El Correo Catalán, El Europeo, Destino…), ha promogut revistes d’informació general i econòmica (La Marina, Dos y Dos, Más Menos), ha dirigit els rotatius Diario de Valencia i Noticias al Día (dels qual també va ser promotor), ha col·laborat amb TVE i RTVV presentant i participant en programes de debat, ha tingut una columna diària al Levante-EMV durant set anys i ha col·laborat assíduament en l’edició del País Valencià de El País.

En els anys 60 va militar en el PSV i el 1974 va col·laborar amb Vicent Ventura i Mario Garcia Bonafé en la fundació del PSPV. Ha escrit Al cierre, llibre de memòries, i ha col·laborat en Noticia e imagen del País Valenciano. També va militar en Iniciativa pel País Valencià fins a les darreres eleccions autonòmiques.
 
Què significa ser periodista?
En algun temps, va significar assumir un compromís amb u mateix per contribuir a millorar la societat informant amb la major objectivitat, opinant coherentment i amb la llibertat possible. Una societat ben informada és una societat més lliure i democràtica, com tot el món sap, i, especialment, ho saben els qui tenen la paella pel mànec, siguen els poders financers o els partits polítics reaccionaris que ens governen. El periodista decent i vocacional ha de tindre clar i com a primer objectiu que sempre ha de tractar de divulgar tot allò que el poder amaga. D’altra banda, ser periodista és, en la immensa majoria dels casos, condemnar-te a exercir una professió precària i mal pagada, però tot alhora apassionant.
 
I en aquest país?
La descripció val per aquest país, dic Espanya, llevat potser de Madrid i Barcelona, on el periodista pot trobar més oportunitats laborals, siga en diaris, revistes, digitals, ràdio i TV. En la resta, les anomenades províncies o autonomies, resulta poc menys que heroic gaudir del metro cúbic de llibertat necessari, a més a més que hi ha poques alternatives. No hi ha més que veure el País Valencià: tres diaris tristíssims i un grapat de digitals i emissores on, amb molt poques excepcions, es paguen salaris miserables.
 
Per què paga la pena ser periodista?
Supose que per tractar-se d’un ofici divertit i aparentment fàcil. Hi ha o hi havia en el meu temps molta càrrega “pel·liculera” i un tarannà romàntic que ja s’ha perdut, o això crec. Els nous horaris, els sistemes de gestió i les noves tecnologies han convertit al periodista en un oficinista, o poc menys. Quasi tota la feina es fa per telèfon i és exagerada la quantitat de comunicats oficials o oficiosos que es publiquen. Ara com ara, jo no estic segur que tornaria a jugar-me-la en aquest ofici.
 
Premsa en suport de paper o digital?
Sembla clar que el futur –que ja hi som- està en el digital. No hi ha més que veure com van disminuint les edicions en paper imprès, obligat a evolucionar cap un mitjà més reflexiu i documentat que no informatiu.
 

Els nous horaris, els sistemes de gestió i les noves tecnologies han convertit al periodista en un oficinista, o poc menys


El periodisme d’investigació entre nosaltres?
El periodisme d’investigació és molt car. Exigeix personal qualificat, temps i diners. Per això, bona part de les “investigacions” que es publiquen son filtracions interessades on el periodista només fa d’intermediari.
 
Què cal canviar i què cal que es conserve dins el periodisme en general?
Caldria canviar l’imperi editorial del món financer. Quasi tots els mitjans de comunicació estan en mans del capital i no veig jo la manera de canviar el panorama sense fer la revolució, ara com ara impossible. Tant més impossible quan les socialdemocràcies tenen poc o cap interès en promoure mitjans informatius independents o més objectius. El PSOE, com hem pogut veure ací al País Valencià, ha sigut una mena de fil·loxera per als nous mitjans vocacionalment independents i per a la mateixa RTVV quan ha manat en la Generalitat. Este partit s’ha llançat a perdre.
 
A quins periodistes admireu més? D’ací i de fora?
D’ací he admirat especialment a Martí Domínguez i a Vicent Ventura. Dels que encara viuen, millor no n’esmente cap per possibles oblits que hauria de lamentar. Però ja és significatiu que els que més m’estime no publiquen o treballen en cap dels diaris i mitjans valencians.
Quant als de fora, per a mi han estat excepcionals Eduardo Barrenechea, cap de redacció del vell Informaciones de Madrid, i Manolo Ibañez Escofet, un català inoblidable.
Dels estrangers, Jean Daniel, que fou director de Nouvel Observateur, i, òbviament, Ryszard Kapuscinski.
 
I periòdics?
Le Monde, sempre, i, ara com ara, llig –quan arriba a València, que no és sempre– La Vanguardia. Pel que fa als digitals, llig molt sovint Diario.es. Amb la jubilació, he perdut curiositat.
 
Què us sembla la recuperació de RTVV?
Fonamental per a la normalització lingüística i la vertebració del país. Altra cosa és què faran en esta ocasió. PSOE i PP l’han cagada ben cagada a força de manipular-la. Confiem que esta vegada va de bo.
 
En quins mitjans de comunicació heu estat més a gust?
Òbviament, en els que jo mateix he promogut i dirigit. Tanmateix, caldria afegir que sempre he treballat per a mitjans que mai no m’han censurat. Fins i tot, en la mateixa TVE, amb Pilar Miró a Madrid i María García Lliberós com a delegada ací a València, vaig col·laborar sense cap censura. Però ja es sap: poc dura la festa en casa del pobre.
 

Al periodista de res li valdran els estudis si li falta l’instint.


Consells per a joves periodistes
Que foten el camp i es busquen la vida en altres oficis.
 
On “es fa” el periodista?
Al carrer, a peu d’obra en un mitjà, llegint i, si a mà ve, a la Universitat. Però de res li valdran els estudis si li falta l’instint.
 
Què pronostiqueu per al futur en aquest camp?
Depauperació, molt gabinet de comunicació i enfortiment del control de la premsa per part del poder financer. Una alternativa que va prenent cos és el periòdic digital finançat pels seus lectors. Ja funcionen experiències d’aquesta mena i sembla que amb solvència i eficàcia. M’agradaria ser més optimista i equivocar-me.

Pepa Úbeda

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article