Entrevista

Miquel-Lluís Muntané: “Les corals construeixen Catalunya des de la base”

Cant coral

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Ens reunim amb Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) a la seu de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català. Quinze minuts abans de l’hora acordada comença a ploure a bots i barrals a Barcelona, i ja em temo que en qualsevol moment sonarà el telèfon i ajornarem l’entrevista per un altre dia. M’equivoco. En Miquel-Lluís es presenta puntual i disposat a respondre les meves preguntes amb una franquesa absoluta. Recentment ha publicat El moviment coral dins el teixit social català (Rafael Dalmau Editor, 2016), un repàs divulgatiu de la influència social i política de les corals a casa nostra. El vaig llegir amb gran interès i tinc molta curiositat per conèixer les respostes a les preguntes que he preparat. Quan acabo l’entrevista, penso que hauríem de canviar el refranyer: en aquest país, el cant no ha servit per espantar els mals, sinó per esdevenir-ne més conscients.
 
Com a gestor cultural bregat en moltes batalles, i havent format part del Consell de Cultura de Barcelona, quina valoració fas del moment actual de la cultura popular?
Salvant algunes distàncies, crec que les reflexions que podem fer respecte a la cultura popular són les mateixes que afecten l’anomenada cultura selecta. Hi ha una bona salut en l’àmbit de la creació, però hi ha dèficits, algunes vegades notables, en la transmissió d’aquestes iniciatives al públic. Un problema que pot afectar en Jordi Savall, però també qualsevol esbart de dansa tradicional... Sense la col·laboració dels grans mitjans de comunicació, especialment els públics, serà molt difícil reduir aquesta distància. La programació cultural a Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio es presenta en tastets petits i s’ubica en horaris marginals.

De fet, has estat president d’una entitat cultural de primer ordre: la Federació Catalana d’Associacions UNESCO. Com recordes aquesta experiència?
A Catalunya, el moviment UNESCO ha tingut sempre una gran vitalitat. El Club d’Amics de la Unesco de Barcelona es constitueix el 1959, molt abans que en qualsevol altre indret de l’Estat espanyol. La meva vinculació a aquest moviment va durar 18 anys, entre 1981 i 1999. En aquest període, vaig exercir vuit anys com a secretari general de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco (1987 - 1995) i uns altres quatre com a president, rellevant en la presidència el filòsof Fèlix Martí (1995 - 1999). En guardo un record fantàstic: vaig tenir l’oportunitat de fer-hi amics, viatjar molt i créixer com a persona. Però, per damunt de tot, crec que vam fer una bona feina en equip per implementar els principis de la UNESCO a casa nostra.

En els discursos polítics actuals, és molt habitual fer defensa de la llibertat i la igualtat. Més oblidada queda la reivindicació del tercer gran valor de la Revolució Francesa: la fraternitat. Per a Anselm Clavé, es tracta d’un concepte fonamental.
En l’època que li va tocar viure a Josep Anselm Clavé, la noció de fraternitat és una pedra angular de la mirada progressista. Etimològicament, “fraternitat” significa germanor. O sigui, veure els altres com a germans: tots diferents, però tothom igual. Això implica caminar i avançar junts cap un projecte comú, donar la mà a aquell qui més ho necessita perquè no es quedi enrere... Durant el segle XIX, aquesta noció era bàsica per tota aquella gent que tenia uns ideals progressistes. Clavé és fill d’aquest temps. De fet, la seva primera coral l’anomena La Fraternidad, i les sessions de música que organitza són conegudes com els balls fraternals. El seu pensament polític passa per agrupar la gent, per fer comunitat.

Quina presència tenia la música en les classes populars abans d’ell?
A la Barcelona del segle XIX hi havia cultura musical, és clar, però estava restringida a les elits, ja fos en l’àmbit de l’Església, l’òpera o els salons d’una burgesia més o menys il·lustrada que volia emergir com a classe dirigent. Clavé rescata una classe obrera que feia més hores que un rellotge, treballant en feines molt alienadores, i que malgastava les escasses hores de lleure de què disposava bevent a la taverna. En pocs anys, aconsegueix que els mateixos treballadors que hi cantaven cançons barroeres sentin interès per interpretar peces més refinades. Mai ningú abans no havia treballat en aquesta direcció. Clavé comença a culturitzar la població des de sota zero. 

 

 


"La reivindicació d’unes millors condicions laborals, punt central de les lluites obreres,
comença a gestar-se a partir d’una activitat tan aparentment senzilla com és el cant"

 


S’ha parlat àmpliament de la vinculació de les lluites republicanes a través del moviment coral. M’agradaria que també parlessis sobre la importància que tingué com a element cohesionador d’una societat fragmentada en ple procés d’industrialització.
La instrucció musical promoguda per Clavé transcendeix àmpliament l’esfera coral. A mitjà termini, es va obrint el compàs mental de la classe obrera. Els treballadors analfabets, amb l’ajuda dels que no ho eren, comencen a interessar-se per la lectura. A través del cant, Clavé aconsegueix vehicular una formació integral de la ciutadania. Els treballadors comencen a reunir-se, formar comissions i interessar-se per l’actualitat política. Els efectes polítics i socials d’aquesta obertura són innegables. Es tracta del segon estadi en el seu ideari: la classe treballadora ha de consolidar-se com a comunitat, i posteriorment instruir-se per esdevenir més autònoma i lliure.

El cèlebre assaig The Triumph of Music (Tim Blanning, 2008) explica que la burgesia s’apropià del gust estètic, especialment en matèria musical, per erigir-se com a nova classe dirigent. L’aposta de Clavé per formar la classe treballadora era revolucionària, en aquest sentit.
La nostra societat sovint destria l’àmbit polític del cultural, com si no tinguessin cap tipus de relació. La cultura és concebuda com l’àmbit privat de l’oci en oposició a la política, que és l’àgora de discussió pública. Al meu entendre, és una perspectiva errònia. En el cas que ens ocupa, comprovem que sense Clavé és impossible entendre la presa de consciència i d’esperit crític del moviment obrer vuitcentista. La reivindicació d’unes millors condicions laborals, punt central de les lluites obreres, comença a gestar-se a partir d’una activitat tan aparentment senzilla com és el cant.

El moviment coral català sempre ha tingut uns referents molt marcats...
El clergat sol afirmar que l’Esperit Sant envia en cada moment el Sant Pare que necessita la cristiandat; del moviment coral català en podríem dir gairebé el mateix... Es podrien elogiar moltes figures, però convé destacar-ne tres per sobre les altres: Josep Anselm Clavé, Lluís Millet i Oriol Martorell. Separats en  lapses de mig segle, esdevenen els pilars de les corals catalanes tal com les concebem actualment.
Clavé, per tota la feina que ja hem ressaltat com a pare del moviment, és una figura clau; com a fundador i director de l’Orfeó Català, Lluís Millet és la gran referència on s’emmiralla tot el moviment orfeònic; i Martorell fa un altre pas endavant: més enllà de simbolitzar la resistència antifranquista a favor de la llengua i la cultura catalanes, estableix uns requisits musicals més elevats i adapta les corals a una estètica més pròpia de la seva època. Un dels primers enregistraments que publica la Coral Sant Jordi, sota la seva direcció, són peces de jazz. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

"Josep Anselm Clavé, Lluís Millet i Oriol Martorell són els grans referents del moviment coral català"

 


Les corals estan associades, en l’imaginari popular, als ideals catalanistes.
Desgraciadament, Catalunya ha hagut de sofrir diversos períodes d’anomalia democràtica. Quan la prohibició ha esdevingut norma, totes aquelles activitats que tenien una connotació catalanista han adquirit un valor afegit per a la societat. Als anys 50, quan estava absolutament prohibit cantar Els Segadors en públic, la gent s’emocionava escoltant el Virolai. En aquests contextos, exerciren de suplència als canals convencionals. Una funció no desitjable en la mesura que el context i la situació no eren desitjables. Actualment, les corals d’elit interpreten poques obres en català.
 
Parlant més genèricament, penso que la pertinença continuada a una coral inocula un determinat tarannà. Des dels cors claverians fins als nostres dies, els seus membres han respirat una certa manera d’entendre el món, lligada a valors com la solidaritat, la civilitat, el pacifisme, i també la consciència de ser un país. Per a moltes persones, ha estat el mecanisme que els ha fet descobrir músics i poetes. Més enllà d’una intencionalitat política més explícita, les corals han contribuït en tota aquesta feina de base.  

És exagerat afirmar que les corals expressaren els anhels del catalanisme popular?
La resposta a aquesta pregunta ha de ser forçosament ambivalent. Certament, a finals del segle XIX ens trobem personatges com Enric Morera, màxim exponent del nacionalisme musical català, capaços de compondre obres que beuen de les arrels populars, i que es podien cantar en les mateixes tavernes d’on Clavé treia els obrers. La creació de La Santa Espina, o la reconversió d’Els Segadors en una cançó amb un fort component patriòtic gràcies a l’aportació de l’erudit Ernest Moliné, no prou reconegut–, daten d’aquesta època. Per altra banda, també neix en aquests anys la xarxa d’orfeons inspirada per Lluís Millet. Tot i que els orfeons d’arreu del país tenen un caràcter interclassista, estan més esbiaixats cap a les professions liberals, petitburgeses. Una de les ambicions de Millet, de fet, és oferir cultura en majúscules, en contraposició a la cultura popular que havia fomentat Josep Anselm Clavé.

En aquesta entrevista hem repassat els 150 anys d’història del moviment coral. Quin creus que és el llegat que hem recollit els catalans contemporanis?
L’herència rebuda prové dels tres grans referents que esmentava. Tenim els Cors de Clavé, la Federació Catalana d’Entitats Corals (que, d’alguna manera, encara beu de l’esperit orfeonista de Millet), i les corals d’elit sorgides als anys 50, 60 i 70, més en la línia de la Coral Sant Jordi fundada per Oriol Martorell: la Coral Càrmina, la Coral Cantiga, el Cor Madrigal i algunes altres... Són tipologies de corals complementàries, que responen a un nou paradigma que prioritza l’exigència musical.

 

 

 

 

"La pertinença continuada a una coral inocula un determinat tarannà"

 


Les corals que acabes d’enumerar, hereves del llegat de Martorell, són conjunts més professionalitzats. Creus que la seva presència pot fer replantejar l’essència associativa del moviment coral?
És veritat que l’accés a les corals d’elit és restringit, limitat a aquelles persones que gaudeixen d’unes condicions interpretatives òptimes. Els seus membres han hagut de superar proves exigents en criteris d’afinació, lectura musical, timbre de veu, sentit del ritme... Hem arribat fins aquí perquè les noves generacions tenen més formació musical i, per tant, no s’acontenten de formar part de conjunts molt inferiors al seu nivell.

Crec que la seva existència s’ha de veure com una evolució natural, i fins i tot hi afegiria un matís: els cors d’elit no només representen una minoria en el conjunt del moviment coral, sinó que també formen part del teixit associatiu. L’exigència artística no implica que deixin de ser un col·lectiu de persones on, com és lògic, sorgeixen vincles de col·laboració i d’amistat. Crec que ens hem d’enorgullir del fet que hi hagi formacions corals catalanes que, quan viatgen pel món, posen de manifest un alt nivell musical.
 
No volia acabar l’entrevista sense preguntar-te per l’Associació de Crítics i Comentaristes Musicals en Llengua Catalana, de la qual ets president. Quina tasca desenvolupeu des d’aquesta entitat?
Fa divuit anys, ens vam reunir una quinzena de persones que escrivíem sobre música i ens cridava molt l’atenció el fet que, amb tantes entitats associatives com hi ha a Catalunya, no n’hi hagués cap d’aquest àmbit. Per això vam decidir constituir-la. Des de llavors (1998) ens reunim per compartir criteris sobre els temes que ens són propis, però també col·laborem amb altres entitats afins (formem part del Consell Català de la Música) i organitzem activitats al voltant de la música i el país. Els dos únics requisits per formar part de l’associació són molt senzills: exercir d’alguna manera la crítica musical i fer-ho, ni que sigui parcialment, en català.

Guillem Carreras
 
 
 
 

 

 

 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article