Entrevista

Henri Farreny: “Ens referim a la Guerra Civil amb denominacions franquistes"

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Henri Farreny (24/08/1946) ha estat professor universitari al llarg de 40 anys a Toulouse (Universitat Paul Sabatier i Institut Nacional Politècnic, Institut d’Investigacions en Informàtica de Toulouse). És també doctor enginyer. Antic director del programa d’Intel·ligència Artificial del Centre Nacional de Recerca Científica de França (CNRS). Ha estat autor de nombroses publicacions científiques i antic membre del Consell Nacional d’Universitats. Antic codirector de col·leccions científiques publicades pels editors Hermès i CEPADUES.

Al llarg de dotze anys, ha estat també director de la publicació del butlletí trimestral de l’associació Amicale des Anciens Guérilleros Espagnols en France – Forces Françaises de l’Interieur. En l’àmbit de la memòria històrica també ha ocupat el càrrec de secretari del Conseil de Pilotage du Centre d’Investigation et d’Interprétation de la Mémoire de l’Espagne Républicaine, la presidenta del qual és la Carmen Negrín.
 
Podríeu parlar-nos d’Amicale des Anciens Guérilleros Espagnols en France – Forces Françaises de l’Intérieur?
En maig de 1945, espanyols que havien participat en la Resistència a França formaren l’Amicale des Anciens FFI et Résistants Espagnols. Fou legalitzada, com a associació estrangera, el 1964. La presidia Luis Fernández Juan, cap de l’Agrupación de Guerrilleros en Francia (AGE), que havia rebut la tardor de 1944 el grau de general de les Forces Franceses de l’Interior (FFI). Els primers grups armats espanyols havien actuat des de l’estiu de 1941 a la Zona Ocupada (París, Bordeus, Bretanya...) i, des de la primavera de 1942, a l’anomenada Zona Lliure (primer, als departaments d’Aude i Ariège).
El 1946, la jove ONU condemnà el règim franquista, però els països occidentals aviat negociaren amb ell. Franco es queixava del suport aportat als maquis des de França. El 7 de setembre de 1950, el govern francès va dissoldre un conjunt d’entitats espanyoles considerades lligades als comunistes; el 7 d’octubre va prohibir l’associació dels excombatents espanyols; sense ni tan sols judici, 177 espanyols van ser deportats cap a Còrsega i Algèria principalment. El 1953, la dictadura fou admesa a la UNESCO i el 1955, a l’ONU...
S’hi va haver d’esperar a la mort del Caudillo perquè els exguerrillers poguessin exercir de nou els drets de reunió i d’associació: sols el 1976 foren autoritzats a agrupar-se novament sota la denominació actual: Amicale des Anciens Guérilleros Espagnols en France – Forces Françaises de l’Intérieur  (AAGEF-FFI).
 
Quins objectius s’hi plantejaren i quins s’han aconseguit dur a terme?
La AAGEF-FFI, com a associació d’excombatents reconeguda pel ministeri corresponent, ambicionava defensar els interessos morals i materials dels resistents espanyols, col·lectivament i individual.
Entre els seus primers actes cal subratllar-ne la creació del seu butlletí trimestral d’informació (el més recent duu el nº 143) i el llançament de la subscripció pública que permeté d’erigir a Prayols (a 6 km de Foix, prefectura d’Ariège), el 1982, l’anomenat Monument National des Guérilleros. L’ajuntament de Prayols va oferir el terreny per a la 3a. Brigada de guerrilleros, comandada per Pascual Gimeno Rufino (comandant Royo), que alliberà Foix el 19 d’agost de 1944 i el 20 va detenir una columna alemanya a Prayols.
Des de fa 40 anys, l’associació ha actuat per tal que es conega i reconega el paper dels guerrillers a França. Amb els seus dos models de banderes, la republicana espanyola amb corbata francesa i la francesa amb corbata republicana espanyola, va participar en centenars de cerimònies; puix a França, cada any es commemoren unes quantes dates de l’alliberament del territori. Consecutivament, es van posar plaques d’homenatge als combatents espanyols en desenes de departaments. El 2002, la Médaille de Vermeil de la Ville de Paris fou atorgada col·lectivament a la AAGEF-FFI.
De 1976 a 2014, la AAFEF-FFI fou dirigida per veterans de la Resistència, a poc a poc ajudats, segons el seu propi desig, per militants més joves convençuts que calia continuar el treball de coneixement i reconeixement.
La tasca d’investigació i divulgació de l’associació és àmpliament respectada, encara que moleste alguns cercles conservadors i/o conformistes, poc addictes a la recerca de la veritat històrica. Per les seues iniciatives, manifestacions, publicacions, conferències, peticions i gestions, la AAGEF-FFI ha tret a la llum centenars de noms i quantitat d’esdeveniments oblidats. El 2013, l’alcaldia de París li va confiar l’organització, a l’ajuntament mateix, d’un col·loqui sobre la Contribució dels republicans espanyols a l’alliberament de França. Una de les ponències es titulava: Línies d’ajudes, polítiques i militars de la Ressistència espanyola a França, i una altra, Morir a París, figures oblidades de la Resistència espanyola a França.
La AAGEF-FFI ha obtingut l’atribució de la menció oficial Mort pour la France per a guerrillers morts per actes de resistència a Bordeus, París o Tolosa, lamentablement ignorats. Obtenir aquesta menció importa perquè la llei francesa obliga que s’afegesca al marge de l’acta de defunció del Registre Civil. Per exemple, es va obtenir la susdita menció el 2013 per a Conrad Miret i Musté, primer cap dels grups armats estrangers (Main d’Oeuvre Immigrée: MOI) que lluitaren a París; Conrad va morir el 27 de febrer de 1942, després de dues setmanes d’interrogatoris a la presó de La Santé. També es va obtenir el 2015 per a José Barón Carreño, cap (l’estiu de 1944) de l’Agrupació de Guerrilleros Españoles de la Zona Norte, caigut el 19 d’agost de 1944 a París.  
 
Què podríeu dir-nos del Centre d’Investigació i d’Interpretació de la Memòria de l’Espanya Republicana?
L’AAGEF-FFI ha participat activament en la creació, el 2011, del CIIMER (Centre d’Investigation et d’Interprétation de la Mémoire de l’Espagne Républicaine). El CIIMER compta avui amb 48 associacions a França, Espanya i Bèlgica. La seua seu és a l’antiga estació de trens de Borredon (poble de Montalzat, Tarn-y-Garona), que alimentà entre 1939 i 1944 el camp de concentració de Septfonds, on foren closos un total de 30.000 soldats de la República.
Clar, la instal·lació del CIIMER en aquest lloc ha immediatament reforçat la visibilitat a França i Espanya d’aqueixos llocs històrics, que són: Le Mémorial du camp de Septfonds, Le cimetière des Espagnols a Septfonds i la tomba del president Manuel Azaña a Montauban. El CIIMER desenvolupa una gran activitat d’informació i educació. En particular, les anuals Journées de Borredon, que permeteren de presentar noves contribucions sobre la realitat dels camps de concentració francesos, com els del Vernet d’Ariège, de Rivesaltes, d’Angoulême o de Montreuil-Bellay (per a la comunitat gitana) o sobre la realitat de la deportació d’espanyols als camps nazis com el de Mauthausen.
La representativitat del CIIMER li ha permès de sol·licitar eficaçment a les autoritats polítiques governamentals en favor d’un major i millor respecte de la història dels republicans espanyols.
 
Què podeu contar-nos de les vostres publicacions com a contribució als espanyols de la Resistència francesa en col·laboració amb el vostre germà Charles, fallit recentment?
 
Charles i jo hem dut material informatiu sobre la resistència pròpiament espanyola: llançament precoç (maig de 1941) del periòdic clandestí Reconquista de España, formació de comitès de la pluralista Unión Nacional Española (UNE), primeres passes de la lluita armada, repressió de Vichy contra la UNE i els guerrillers. (Veure referències 1, 2, 3).
Hem mostrat que, abans de l’ocupació alemanya, ja des d’abril de 1939, França organitzà combois de repatriació col·lectiva forçada de refugiats polítics espanyols cap a l’Espanya franquista. (Veure referència 4).
Hem identificat combois de deportació espanyols des del camp de concentració del Vernet d’Ariège cap als camps del Reich, precedentment ignorats. Hem publicat els noms i altres dades de nombrosos espanyols deportats des de França que no figuren als llibres memorials de la deportació editats a l’Estat espanyol o a França. (Veure referències 2, 3, 5).
Hem subratllat que la denominació Guerra Civil Española i que corre a Espanya des de mitjans de segle, no és correcta, ja que “la Guerra de Espanya de 1936-1939” fou, des del primer fins al darrer dia, una guerra tant internacional com civil; hem mostrat que l’ús massiu i exclusiu d’aquesta denominació (així com maneres de parlar com ara la de nacionales per designar els antirepublicans) és hereva de la denominació de la historiografia franquista; i que tal ús gregari de denominacions incorrectes i manipuladores frena el desenvolupament de les capacitats crítiques de la societat. (Veure referències 6, 7, 8).

Pepa Úbeda

Referències

  1. Charles i Henri FARRENY, Col·loqui Maquis de France et d’Espagne, Université de Pau et des Pays de l’Adour, 20-21 d’octubre de 2005; Juillet 1942 en Lot-et-Garonne: L’affaire Reconquista de Espanya; actes: maig de 2006, edicions Atlàntica, p. 106-152.
  2. Charles i Henri FARRENY; L’Affaire Reconquista de España, Résistance espagnole dans le Sud-Ouest 1942-1944; 1a. edició: Amis du Vieux Nérac, març de 2009, 242 p.; 2a. edició, augmentada: Espagne au coeur, abril de 2010, 252 p.
  3. Charles i Henri FARRENY; 59è congrés regional de la Fédération Historique de Midi-Pyrénées: Vivre et mourir en temps de guerre, de la préhistoire à nos jours – Quercy et regions voisines Cahors, 19-21 de juny de 2009; L’Affaire Reconquista de España, important épisode méconnu de la Résistance espagnole dans de Sud-Ouest; actes: setembre de 2012, edicions Méridiennes i Fédération Historique de Midi-Pyrénées, p. 313-341.
  4. Charles i Henri FARRENY, Primer Seminari Transfronteres organitzat pel Museu de la Memòria de l’Exili (MUME) i la Universidat de Perpinyà: Desplaçaments forçosos i exilis a Rapatriements collectifs forcés vers l’Espagne franquiste en 1939-1940 – Premières observations; actes: setembre de 2012, edicions Talaia – ICRESS – UPVD, p. 95-111.Traducció a l’espanyol: Repatriaciones col·lectives forzosas hacia la España franquista; en La represión franquista en Levante, editat per Pablo Rodríguez i col·legues; octubre 2012, p. 303-326.
  5. Charles i Henri FARRENY, Prisonniers du camp du Vernet d’Ariège déportés vers l’Allemagne via le “Train Fantôme” absents des registres publics de la Déportation, Cahier Espagne au coeur nº4, Edicions: Espagne au coeur, 2010.
  6. Charles i Henri FARRENY, Guerre d’Espagne de 1936-1939: parlons juste, Cahier Espagne au coeur nº7, edicions: Espagne au coeur, 2012.
  7. Henri FARRENY, Col·loqui La represión franquista en Levante, 22-24 d’abril de 2013, Col·legi Major de la Universitat de València; Desde el exilio republicano en Francia: algunos temas históricos para debatir en España; actes: desembre de 2014, edicions: Ylleye, p. 129-150.
  8. Charles i Henri FARRENY, Congreso Posguerra – 75 aniversario del fin de la guerra civil espanyola, Madrid, Universitat Complutense, 3-5 d’abril de 2014; El uso de las denominacions “guerra civil espanyola” y “nacionales”: examen crítico a través de las posguerras española y europea; actes: juny de 2015 (DVD: capítol 4, 2a. comunicació, 29 p.), edicions: Fundación Pablo Iglesias.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article