Entrevista

Dolors Jimeno: "Llegir la nostra literatura no té preu"

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Dolors Jimeno Montesa és funcionària de l’Administració General de la Generalitat Valenciana i assessora cultural de la Intersindical Valenciana. Amb ella tractem la seva experiència dina la gestió cultural i la seva trajectòria en el camp de les lletres, molt vinculada als estudis sobre la reflexió de gènere i sobre la literatura de viatges.
 
Quina és la teua comesa al teu lloc de treball?
Gestió administrativa.
 
Amb l’arribada de nous partits polítics al poder al País Valencià, has notat algun canvi?
El tarannà de les persones que s’hi dediquen és més amable.
 
Per què ets sindicalista?
Perquè les persones ens hem d’agrupar per defensar i mantenir els nostres drets i procurar millorar la vida de tota la gent.
 
Per què a la Intersindical Valenciana?
Perquè és un sindicat nacional, feminista, solidari, lluitador...
 
Darrerament, el sindicalisme està molt escarnit. A Gran Bretanya li van fer molt de mal els atacs de Margaret Thatcher i encara no s’ha recuperat. La situació aquí no és gaire millor. Per què creus que és així?
Crec que entre nosaltres el sindicalisme es confon amb UGT i CCOO. Eixe “bisindicalisme” ha dut molts problemes de tota mena.
 
Què canviaries dels sindicats de classe per tal que recuperaren el prestigi perdut?
La dependència dels diners públics i dels préstecs dels bancs. Això per començar.
 
Continues pensant que és positiu per a la classe treballadora que es sindique?
Sempre.
 
Quines activitats realitzes dins la Intersindical?
Sóc responsable de la major part de les activitats culturals.
 
I com a promotora cultural?
A la seu de València organitze exposicions de pintura, presentacions de llibres, conferències... El grup de lectura que coordine celebra les sessions en la Societat Coral El Micalet.
 
Vius en una zona d’àmplia majoria castellanoparlant. Tanmateix, sempre t’has decantat pel valencià i per la cultura en valencià. Per què?
Perquè he sentit parlar la meua família en valencià. Perquè vaig fer els cursos per correspondència de Lo Rat Penat, amb la gramàtica de Carles Salvador. Perquè és una llengua que m’agrada. Perquè els meus anys d’universitat van coincidir amb el boom de la recuperació de la llengua. Perquè és la meua llengua. Perquè llegir la nostra literatura no té preu. Perquè marca una identitat.
 
Entrem ara en la teua “dèria” escriptora. D’on et ve la passió per la lletra escrita?
Sempre m’ha agradat escriure. D’una manera més pública, des dels 36 anys. La passió per la lletra és també com a lectora.
 
Per què prosa i no pas poesia?
Jo també m’ho he preguntat. Crec que perquè no tinc el sentit de la musicalitat.
 
Has estat àmpliament publicada i t’has presentat a premis. N’has guanyat molts. Podries recordar-nos els que més et copsaren?
Lògicament, el primer: el Joan Fuster d’Almenara. Era el primer, era el nom del premi i era uns dies abans que el savi de Sueca ens deixara. Per fer-ho curt, citaré el Josep Miquel Guàrdia, d’Alaior.
 
Creus que la nostra literatura de creació necessita de premis per poder sobreviure?
No sé si jo ho diria així. El que sí que crec fermament és que els concursos ens estimulen a participar i per tant a escriure.
 
Quina és la temàtica i els mitjans en què has publicat els teus articles?
Principalment, articles i relats sobre viatges, en el meu blog. Comentaris i recomanacions de lectura en el web de Cultura de la Intersindical. També vaig escriure a la revista Saó sobre l’accident del metro de València;  sobre feminisme en el Levante; m’han publicat relats al Conte del Diumenge, a llibrets de falla, etc.
 
També has estat jurat de diversos premis literaris. Pots recordar-nos-en algun?
Recorde amb molt de gust el de La Nucia, perquè vaig estar en companyia de Bernat Capó i Carme Miquel. Els de la Universitat de València, per ser gent molt jove la que hi participa. Però, sobretot, m’ha satisfet molt formar part del jurat durant uns quants anys dels premis literaris de l’Hospital La Fe. Va ser una idea de la bibliotecària, Pepa Salavert, i jo la hi vaig ajudar tant com vaig poder. Avui en dia eixa biblioteca porta el nom de Pepa.
 
Què has sentit com a jurat de premis?
M’ho passe molt bé. M’agrada saber què preocupa a la gent, sobre qué escriu, com ho fa, com deixen de banda la manera clàssica... És una finestra al món de la ploma.
 
I també en tallers literaris...
Així vaig començar: participant en un taller d’escriptura. Després, a La Fe, també en vaig impartir un parell. És animar a escriure i a llegir.
 
Relacionats amb les teues activitats diverses, has assistit a diverses conferències, simpòsiums, congressos...
Quan era vocal de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) vaig participar en alguna taula redona i alguna activitat sobre literatura infantil i juvenil.
 
També està la Dolors feminista. Quines activitats has desenvolupat en aquest vessant?
Participar en totes les manifestacions, concentracions o protestes que puc. Col·laborar amb entrevistes, articles, etc. que em demanen. Utilitzar sempre un llenguatge no sexista. Practicar la discriminació positiva: són mil·lennis el que s’ha de compensar!
 
A què et refereixes amb el terme “Feminitzem els estudis”?
A dues coses. D’una banda, farcir els llibres escolars d’exemples de dones artistes, científiques, creadores, escriptores, filòsofes, polítiques...; i, d’altra banda, revisar i actualitzar el que s’escriu de les que ja apareixen des d’un punt de vista actual.  Cal revisar, per exemple, què diuen els llibres d’Història sobre Isabel la Catòlica, que és encara la versió del franquisme. Això és una tasca que ha de fer l’administració educativa.
 
Què hi ha de les polítiques de igualtat entre nosaltres?
Bones paraules i alguna coseta més. Mentre tinguem organismes dirigits únicament per homes, s’han de multiplicar esforços per a aconseguir la igualtat. Una de les coses que pitjor porte és llegir articles meus de fa vint anys i comprovar que són encara vàlids.
 
Hi ha hagut una tendència involutiva en el tema de les dones maltractades. A què creus que és deguda?
No ho sé. Eixe aspecte no el tinc molt estudiat, però crec fermament que mentre hi haja anuncis de prostitució en qualsevol diari o anuncis de ferreteria amb dones nues no anirem bé.
 
He volgut deixar per al final els teus articles de viatges. D’on et ve aquesta passió viatgera?
No ho sé. Sempre he viatjat. Els meus pares ja ho feien i el meu marit, també. Així que per a mi és una cosa natural. La meua filla i el meu fill també són viatgers empedreïts. Igual té a veure amb aquella creença que ens va inculcar el franquisme de desprestigiar tot el que venia de fora. “Que inventen ellos; no a la injerencia extranjera” i coses així.
 
Llocs visitats i quins t’han agradat més i per què.
Pràcticament, tot Europa. Un poc d’Àsia i un poc d’Amèrica. Em quede amb Sicília i Berlín. El perquè és més difícil d’explicar. És allò de sentir-te bé al lloc. Els museus, la gent, el paisatge, el clima... són tantes les variables! Hi ha un raconet que transmet moltes coses bones: el cap Súnion.
 
Per què aqueixa necessitat de projectar en paraules la passió viatgera?
Per una trivialitat. Em costava explicar moltes vegades cada viatge a les amistats o a la família. Vaig decidir escriure-ho i fins ara.
 
On seguir-te?
En el meu blog De viatge i en el web d’Intersindical Cultura.
 
Tens escriptors de viatges com a models o que t’agraden?
De l’actualitat, Eulàlia Lledó, la gran observadora intel·ligent.
 
Què t’agrada més de viatjar?
La preparació, la documentació, el trajecte... i contar-ho. Tot m’agrada; fins i tot, els canvis de programa que sobrevenen.
 
Alguna anècdota?
Moltes. Una de dolenta i molt repetida: per a dir que som de València hem de situar Benidorm al mapa. Això ens ha passat fins i tot a Eslovàquia.
 
De totes les activitats que duus a terme, amb quina estàs més a gust?
Amb les exposicions artístiques.
 
Pepa Úbeda
 
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article