Entrevista

Álvaro Yebra: “El repte dels curtmetratges és que es coneguin”

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Álvaro Yebra és llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València. A més de treballar en la distribuïdora audiovisual Some Like It Short, ha participat en nombrosos festivals i mercats internacionals de curtmetratges com a ponent i jurat.
 
Què és un curtmetratge?
 
Un relat audiovisual concís que t’atrapa com un conte o una cançó. Sol durar 30 minuts, però n’hi ha fins als 60. Es tractaria, aleshores, d’un migmetratge. Ara bé, la majoria dels festivals i reglaments fixen el màxim en mitja hora. És un temps en què caben tot tipus de tècniques, pressupostos i històries. Se’n distribueixen internacionalment més de deu mil a l’any, encara que se’n realitzen molts més. El curt és un format idoni per a la creació i l’experimentació. És massiu i popular, però encara és considerat com un gènere menor dins el cinema. Per això cal seguir lluitant per reivindicar-lo. Pot ser usat i gaudit en tots els àmbits, com ara l’audiovisual, que, de vegades ha estat el primer a no fer-li’n cas. Potser per no veure-li’n el caràcter comercial. Tanmateix, existeix ja una indústria creixent d’empreses i pantalles per al curt. Té en la seua durada el punt fort del seu potencial i valor afegit. A més a més, no hem d’oblidar que el cinema naix curt fa 120 anys. Per veure’s en cafès, fires i teatres i combinat, a més, amb altres tipus d’espectacles, com musicals i de varietats. Més endavant, es va instituir el llargmetratge com a format privilegiat. Encara i així, s’acompanyava de curtmetratges, animacions o documentals i enriquia l’experiència de l’espectador. Per tant, aqueixos precedents ens mostren altres models d’exhibicions populars i possibles per al curt que podem reprendre.
 
Per què la duració d’un curt pot ser un valor afegit?
 
Perquè podem veure-hi una petita obra de cinema a casa mentre escalfem una pizza. O gaudir en una sessió de cinema de diferents curts sobre un mateix tema o gènere. O unes quantes comèdies internacionals en tan sols 90 minuts. En l’àmbit educatiu, els estudiants poden visionar un curt i comentar-lo a classe. Crec que té molts avantatges que cal aprofitar.
 
Quines limitacions han desaparegut gràcies a les noves tecnologies i internet?
 
Ara és molt senzill gravar una petita història amb un aparell digital i mostrar-lo per internet. Fins i tot, enviar-lo a festivals de tot arreu. Permet que es roden molts més curts ara mateix que fa deu anys. Els festivals en reben per milers. Per això la competència és major i no és fàcil destacar-hi. Caldrà, doncs, intentar contar bones històries i saber com compartir-les amb una tecnologia tan canviant.
 
Quin és el panorama actual dels curtmetratges al País Valencià?
 
Més variat i ric que mai. Es graven molts curts i circulen per tot el món. Tanmateix, quant a l’aspecte professional i industrial, les condicions són precàries i, a la crisi del sector, cal afegir-li el desastre de Canal 9. Alguns dels directors poden rodar curts gràcies als estalvis aconseguits amb altres treballs; d’altres realitzen les seues obres fora, des de l’exili; finalment, a les escoles no es deixa de gravar i produir tot tipus d’històries. La crisi no és de creativitat ni de quantitat. Ara, és important que aqueixos curts s’hi vegen, que la gent els conega, que hi haja una afició i una demanda, tant de cinema valencià com de curtmetratges. És la clau i un dels principals reptes del sector.
 
Què és el “cinema valencià”?
 
Una bona pregunta amb moltes respostes. Podríem dir –en la seua accepció més ampla i inclusiva– que és el cinema realitzat per autors i professionals valencians, rodat en aquestes terres. També el que tracta temes o històries valencianes. Del cinema valencià formen part, doncs, El ciego de la aldea, rodat per Ángel García Cardona a Godella pels volts de 1906 i Tintín i el misterio de las naranjas azules, dirigit per Antoine Duhamel el 1966 i localitzat a Xàtiva i altres indrets valencians. O la singular producció mexicana de 1944, La Barraca, de Roberto Gavaldón, basat en la novel·la homònima de Blasco Ibáñez, on escenògrafs valencians exiliats van reproduir l’Albufera a les llacunes de Xoximilco. I també tots els documentals familiars i domèstics, com els que conserva l’arxiu de l’IVAC-La filmoteca. O els centenars de curts que fan cada any els nostres estudiants. I, per suposat, les grans obres de Luis García Berlanga o Carles Mira, que també ens han mostrat el caràcter valencià, siga el que siga això. En qualsevol cas, sempre és complicat parlar d’etiquetes comunes i el cinema no hauria de ser-ho menys. Fins i tot, quan busquem una marca per comunicar o vendre millor. Continuant amb això, el periodista Rafa Rodríguez va publicar aquesta primavera passada un parell de textos força interessants a la seua revista online Verlanga sota el títol de ¿Existió alguna vez el cine valenciano? i que va generar un cert debat en reunir les veus d’autors i especialistes sobre aquesta enrevessada qüestió molt a tocar nostre.
 
Quins són els nostres directors més reconeguts?
 
Si parlem de curtmetratges, hi ha molts directors reconeguts i amb presència internacional als millors festivals des de fa temps. Podríem esmentar Chema García, Elena López o Avelina Prat, les obres dels quals han competit els darrers anys als festivals de Berlín, Cannes, Locarno o Venècia. I també Óscar Bernàcer i Álex Montoya. O la gran producció de curts d’animació realitzats a València, amb una llarguíssima trajectòria internacional, amb noms com María Trénor, Jaime Maestro, Sam Ortí o Pablo Llorens.
 
Com estem els valencians quant a festivals?
 
N’hi ha un panorama molt divers i abundant. Amb certàmens de tot tipus, generalistes i especialitzats. Des dels grans i veterans com Cinema Jove, Alacant, Elx, Alfàs del Pi i Quartmetratges fins a molts altres de petits. Cada any en sorgeixen de nous. A la web de l’IVAC-La Filmoteca, el Departament de Promoció ha creat Festimapp. És un directori que inclou tots els festivals amb dades. És excel·lent per conèixer el panorama. Cada festival té el seu propi model de programació, perfil d’espectador, etc. Són tots complementaris i la competència és sana. Ara bé, caldria que es coordinaren més, com fan els de Catalunya Film Festivals, i que es promocionaren més en el sector turístic i comercial, com ocorre amb la música. Els festivals de cine són esdeveniments dinamitzadors de la cultura i l’economia amb molt de potencial i amb capacitat per crear sinèrgies.
 
Què és Some Like It Short?
 
Una distribuïdora de cinema especialitzada en curtmetratges que realitza la distribució internacional de vendes i festivals a tot el món. Té un catàleg de gairebé 200 curts de tots els gèneres i països. Es venen a clients molt variats, com ara televisions, sales de cinema, plataformes d’internet o centres educatius. Molts d’ells estan disponibles a la botiga online en format de pagament per descàrrega. La va fundar Juan Escudero a València el 2006. En comprovar al Mercat del Curtmetratge que celebrava el Festival Cinema Jove que aquest era un sector audiovisual en auge. El curt era i és un format amb molt de potencial gràcies a les noves tecnologies i hàbits d’oci. Jo hi vaig entrar el 2008. Continuem lluitant per reivindicar i visibilitzar el curt. Per una banda, viatjant als festivals i contactant amb els directors i programadors de tot el món. I també organitzant jornades, programacions i activitats educatives per als més joves. Aquest curs hem encetat un cicle de sessions de curts adreçades a centres escolars. S’anomena Tastacinema. On, a més de l’educació audiovisual, busquem promoure l’exhibició de cinema en valencià.
 
Què hi ha dels projectes didàctics sobre cine i audiovisual que duus endavant en museus i centres educatius?
 
Alguns, els he realitzat per la meua banda o amb altres iniciatives privades. Però la majoria d’aqueixos projectes els hem elaborat des de Some Like It Short. A més de Tastacinema, hem realitzat variades sessions didàctiques en diferents llocs, com ara al Museu MuVIM de València, i també dins de l’activitat Pantalla Jove, que ve realitzant des de fa poc el Festival Internacional de cine de València Cinema Jove. Hi compartim amb els estudiants una selecció de curts del festival, els projectem i en parlem. Sorgeixen debats força interessants.
 
Què ens pots contar com a programador de curtmetratges del festival Cinema Jove?
 
Hi col·labore des del 2008. És un treball molt gratificant. Hi som tres persones visionant i seleccionant els curts. Elegim els millors que rebem, però també en busquem en altres festivals, per mitjà dels directors, per exemple. En la passada edició, vam preparar deu programes de la competició oficial internacional i tres de la secció Panorama Valencià. Vam reunir els curts més destacats de l’any anterior i alguns en sessions temàtiques. Com a programador és una sort poder conèixer curts de tot el món i triar-los pensant en els públics. Després, ve compartir-los-hi novament en pantalla gran durant el festival. 
 
Pots parlar-nos dels festivals Mediometrajes de La Cabina, el Festival CCC-Cinema Ciutadà Compromès i el Festival de Documental i Drets Humans en els quals col·labores?
 
La Cabina és un festival singular, perquè és l’únic al món dedicat exclusivament als migmetratges internacionals. Va sorgir el 2008 a l’Aula de Cinema de la Universitat de València, quan jo hi era. Ara és un festival plenament consolidat i té un gran prestigi internacional. Jo hi participe en l’activitat AulaCabina, en la qual realitzem sessions didàctiques de migmetratges amb estudiants de Secundària, Batxillerat i Cicles Formatius. Hi busquem crear espectadors crítics i participatius. Tenen molt bona acollida i esperem que continuen creixent.
 Quant al CCC, va ser impulsat l’any passat per l’associació valenciana ACICOM per promoure les produccions audiovisuals compromeses socialment i fomentar-ne la difusió. S’ha creat un catàleg d’obres del festival perquè puguen conèixer-les i exhibir-les centres culturals, ajuntaments i associacions de tot el País Valencià. En aquesta tasca estic involucrat.
Pel que fa a Humans Fest, va per la vuitena edició i està promogut per la Fundación por la Justicia, junt amb altres moltes entitats socials. A més de programar excel·lents pel·lícules de tot el món, realitza una gran tasca –durant el festival i la resta de l’any– amb d’altres activitats amb joves o persones en risc d’exclusió. Hi col·labore en algunes sessions didàctiques i en la programació de curts, que enguany tindrà com a novetat un caràcter temàtic.
Així doncs, tots són festivals especialitzats però amb participació de públic molt ampli. Es complementen perfectament en el calendari cultural valencià. 

Pepa Úbeda

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article