Entrevista

Rafael Sena: "Es va muntar una resistència, així va néixer La Brúixola"

Rafael Sena i Guzman va nàixer en una casa del carrer Russafa de València on encara viu. És net i fill de fotògrafs valencians de nomenada. Després d’estudiar el batxillerat a l’emblemàtic IES Lluís Vives de València i passar per diverses escoles d’ensenyaments artístics (Artesans, Arts i Oficis, Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles), va “heretar” el negoci familiar i, més endavant, començà a escriure sobre la ciutat que tant s’estima. És també conegut per la seua afecció a la música, el teatre i els viatges.
 
Com va incidir la formació artística en la teua professió?
M’educà el gust i potencià la meua imaginació.
 
Per què optares per la fotografia i no pas per la pintura, atès que el teu pare també va ser pintor?
Admirava tant les grans obres d’art que vaig interioritzar que no tenia ni la capacitat ni la passió suficient per arribar-hi i vaig optar per la comoditat i seguretat que m’oferia el treball familiar.

Quin tipus de fotografies realitzàveu?
Quotidianes i comercials, però com també érem especialistes en la restauració de velles fotografies, hi teníem clients de tota la península.
 
Com era la fotografia valenciana d’aleshores?
Malgrat pertànyer a diferents èpoques, en l’essencial eren semblants. Hi teníem un estudi-galeria amb laboratori per a l’elaboració on treballàvem artesanalment.
 
Comencem per la teua afecció musical...
Un gran passió, i també per l’òpera i el teatre. Vaig cantar als cors de sarsueles i a la Coral Polifònica Valentina que dirigia el mestre Agustí Alaman; després, me’n vaig passar al Micalet, on alternava amb el quadre líric i l’orfeó que dirigia el Mestre Abad. Quant a l’òpera, la meua trajectòria comença amb el teatre líric i continua amb les partitures dels compositors internacionals amb muntatges de gran nivell.
Conseqüència d’aquesta afició musical i del meu compromís reivindicatiu a favor de la nostra maltractada llengua: també vaig fer de mànager. Després de l’eclosió de Raimon, sorgiren grups de folk i solistes amateurs joves sense suport i vaig crear els “Amics de la Cançó”. Els organitzadors dels recitals sols pagaven els viatges, però la il·lusió per introduir la cançó en un poble que progressivament anava sensibilitzant-se era gran.
 
Què has buscat en els viatges?
Conèixer paratges, ciutats, altres cultures i gent. La meua primera estada a París em deixà trasbalsat.
 
On has estat i quins indrets t’han agradat o deixat indiferent?
No sóc un col·leccionista de països, però m’he trepitjat els cinc continents i encara em queda il·lusió per conèixer alguns racons: la Xina, Cuzco, el Machu Pichu... i que quede clar que he viatjat amb un baix pressupost.
París, Praga, Viena, Lisboa, San Francisco, Venècia, Nàpols i tota la Itàlia que conec fins a Sicília m’agradaren; me’n desil·lusionaren un grapat; però cap no m’ha deixat indiferent.
 
També has passejat el teu país.
No hagués tingut sentit viatjar pel món i no conèixer el meu país, que he recorregut de nord a sud, llevat d’alguns poblets, com la Patum de Berga i el Sant Joan de Ciutadella, però no em moriré sense visitar-los.
 
La llengua de Russafa.

La Russafa que jo he conegut ja era bilingüe, resultat d’una pseudoburgesia procastellana i acomplexada, i una immigració procedent del sud i l’oest peninsulars que parlaven castellà. El canvi idiomàtic generacional fou fulminant, un autèntic suïcidi lingüístic, encara que la meua família parlava en valencià, però educaren els fills en castellà.
 
Quina opció prengueres davant el bilingüisme valencià?
He estat un enamorat de l’art faller, encara que actualment està molt desorientat, i m’agradava la seua literatura escrita en valencià; això em va fer receptiu al nostre passat i a la gent que el parlava; per això vaig entrar en Lo Rat Penat, on hi havia una secció juvenil molt nacionalista. Hi vaig arribar quan estava organitzant-se el IV Aplec de la Joventut del País Valencià. Va coincidir amb l’aparició de El País Valenciano i Nosaltres els valencians de Joan Fuster, La Llengua dels valencians de M. Sanchis Guarner i els primers concerts de Raimon. Encara que es va armar un gran rebombori als mitjans de comunicació, fortament manipulats per la dreta, ens va obrir els ulls a la ciutadania i vam conèixer així el vessant nacionalista que no van poder eliminar-ne.
Lo Rat Penat era una entitat que emprava el valencià i l’única que el règim franquista no havia prohibit perquè estava dirigit per dretans mediocres i submisos al sistema. Com les reivindicacions dels joves no s’aturaven, els conservadors aconseguiren controlar la Junta Directiva en eleccions poc transparents i els joves decidírem anar-nos-en, apuntar-nos en la Societat Coral el Micalet i entrar en contacte amb els universitaris nacionalistes.
 
Què pots contar-nos sobre els Aplecs del Puig?
Són fruit del reviscolament del nacionalisme. Vaig acudir al de Bocairent, però com el van prohibir i les forces armades ens hi impediren l’entrada, decidírem traslladar-nos a Antella, on férem uns parlaments. Aquesta situació em motivà encara més a lluitar i l’any següent, aprofitant l’inici de la restauració del Santuari del Puig, reprenguérem els Aplecs. Els grans assistiren a la missa i nosaltres a la “muntanyeta de la Patà”. Vam recuperar així les antigues romeries al Monestir, ja que la patrona històrica de l’antic Regne de València fou la Mare de Déu del Puig. Amb tot, com el nombre d’assistents augmentava, als dos anys l’exèrcit ens hi tancà l’entrada i els Aplecs es van suspendre.
 
Què feres a continuació?

Entre 1968 i 1972 em vaig embolicar en l’organització dels “Amics de la Cançó”, però me’n vaig retirar en professionalitzar-se. Tanmateix, com sempre he tingut inquietuds solidàries, vaig entrar en l’Associació de Veïns de Russafa-Gran via i vaig participar en alguns actes organitzats per l’acabat de nàixer Partit Socialista Valencià, com pintar les cèlebres reivindicacions “Parlem valencià” i “Valencians unim-nos”, tota una odissea, perquè llavors no existien els esprais...

Per què vas decidir fotografiar els rètols dels carrers de València?
Sota la democràcia i amb institucions governades per l’esquerra, “La Crida” de València reivindicà la normalització lingüística i, com a protesta, va arrencar algunes planxes de metall dels carrers retolats. Vaig pensar que es quedaria en una aigualida noticia de premsa i que ningú no en faria cas i que calia tenir documentades el munt de faltes en la nomenclatura urbana, el bilingüisme, les nombroses retolacions de personatges vinculats al règim franquista, la duplicitat de denominacions, etc., i vaig decidir fotografiar-ho tot.
 
Quant de temps et va dur?

Un any i més de 500 fotografies, tot al meu càrrec. Però hi vaig gaudir. Per primera vegada, estava fent de fotògraf sense esperar cap remuneració, però amb la satisfacció de donar a conèixer els errors i les manipulacions de les institucions, que no eren tan respectables com abans havia pensat.
 
Quin en va ser el primer fruit?
Una exposició al Cafè Lisboa, que estava relacionat amb els polítics de l’oposició al franquisme. Quan molts dels seus destacats clients arribaren al poder, es va difuminar l’ambient, però en la primera època fou un mític i transcendental local, que organitzava tertúlies, activitats musicals, cafè-teatre, poesia i exposicions. M’oferiren el local molt complaguts i tothom en quedà força sorprès, però ni la premsa ni les institucions se’n feren ressò. Un periodista va escriure que la meua pretensió de retolar els noms dels carrers en valencià era impossible, però com la mostra ja estava preparada, la vaig muntar pel meu compte. Després, la vaig anar exposant en les falles de Russafa, el Carme, les Carnestoltes de Benimaclet... En entrar al consistori Unió Valenciana,  es produí el primer canvi i de “Calle-Carrer” passaren a “Carrer-Calle”. Paradoxalment, ha estat el govern municipal del PP el que va aprovar la valencianització de totes les retolacions i, encara que ja no hi havia raons per continuar exposant la meua crítica, vaig fer dues concessions als amics: l’IES Enric Valor de Silla i el Casal Jaume I de Vila-real.

Parlem de La Brúixola...
Ernest Lluch, que era client meu i vivia molt prop de ma casa, em va animar a entrar en el Partit Socialista del País Valencià (PSPV). La majoria de la gent combativa nacionalment i social, fins i tot la democràcia cristiana, s’havia agrupat en partits d’esquerra, però un poble tan desinformat com el nostre era fàcil d’enganyar i això feren els mitjans de comunicació, raó per la qual el PSOE acabà engolint-se el PSPV i el PSP. EI  mateix dia de la unió, em vaig donar de baixa.
Amb tot, no vaig abandonar la lluita política i vaig crear un grup social a partir d’amics per solidaritzar-nos amb les forces polítiques partidàries de la nostra reivindicació nacional. El resultat fou l’Associació Cultural La Brúixola del País Valencià [fundada a mitjans dels anys noranta]. Hi comptava amb bons elements, però amb el temps i per circumstancies alienes, l’ajuda i la col·laboració van anar minvant. Amb tot, va fer el seu paper, ja que la lamentable política del PSOE havia afavorit l’assentament de les institucions que representaven la dreta hereva del franquisme i el panorama que venia era força gris. La gent progressista va muntar una resistència i jo ho vaig fer a través de La Brúixola al llarg de 9 anys. A més de publicar una revista que repartíem de franc, organitzava sopars on reunia personatges que estaven per la lluita. Arribàrem a ser 80 socis i hi van desfilar vora 500 persones. També organitzàrem viatges, recitals poètics, presentacions de llibres, homenatges a personatges destacats per la seua trajectòria...
 
Quines distincions has rebut?
El 2006 el Bloc Jaume I de l’Alcúdia em va atorgar el premi “Tio Canya” i, a conseqüència de l’èxit del meu primer llibre, Els espectacles públics de la Ciutat de València, els amics del Micalet varen decidir concedir-me el seu Miquelet d’Honor en 2013, tot un privilegi.
 
Què pots dir-nos del llibre que acabes d’esmentar?

El vaig escriure perquè no hi havia res editat i sentia la necessitat de  documentar els teatres, els cines i altres locals d’esbargiment que ha tingut València, ja desapareguts i dels quals sols en queda la memòria.
 
Estàs preparant la publicació d’un segon llibre que promet ser una bomba: Grans intèrprets valencians de l’espectacle...
Sols escric memòries i calia parlar també dels intèrprets, ja que el País Valencià n’ha estat un bressol desbordant. Tenim fama de ser un poble d’artistes. Per les meues investigacions en aquest àmbit, tenia una condensada bibliografia, així que sols he hagut d’ordenar-la, però, per manca d’espai, ha quedat reduïda a 250 biografies. Volia presentar-lo el 25 d’abril, però no ha estat factible a causa de la crisi econòmica i cultural. Esperarem una mica més...
 
Què pots dir-nos de Els carrers de la ciutat de València?
Si tinc salut, em centraré en aquest voluminós treball, testament polític i cultural de la meua estimada ciutat, que intuesc que armarà un bon “sarau” entre la gent conservadora i folklòrica del país.

Pepa Úbeda

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article