Entrevista

Ronald Puppo: “La literatura també és una estructura d’Estat”

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Ronald Puppo (San Francisco, EUA, 1954) és el traductor a l’anglès d’una de les grans obres de la literatura catalana, Canigó (1886), de Jacint Verdaguer, que es troba amb el títol Mount Canigó. A tale of Catalonia, editat per Ed.Barcino i l’editorial anglesa Tamesis Books. Puppo, que viu a Catalunya des de l’any 1979, es professor titular de Civilització i Cultures de països de parla anglesa a la Universitat de Vic. Explica a Tornaveu què significa per al país la traducció de Canigó a la llengua més potent del món.
 
Per què un anglès s’hauria de sentir atret pels versos d’un poeta català de fa un segle i mig?
Perquè es tracta d'un poeta fora de sèrie, un poeta-sacerdot rebel. Verdaguer va ser rebel en dos sentits: primer, rebel davant de la injustícia social de la seva època, motiu pel qual es radicalitza i acaben apartant-lo de la casa del marquès de Comillas a Barcelona… i el corresponent enfrontament amb la jerarquia eclesiàstica. I va ser rebel, en segon lloc, per escriure en una llengua petita: la llengua que, diria Maragall poc després, "m'ha donat la terra aspra".

Hi ha dedicat molts anys de la seva vida, a Verdaguer! Quin ha estat el procés d’estudi de l’autor fins a arribar a la traducció de Canigó publicada en anglès?
La llista d'obres èpiques en llengua anglesa —algunes d'altres llengües però traduïdes a l'anglès— que anava devorant seria bàsicament aquesta: Beowulf (traducció de Seamus Heaney), Orlando Furioso de Ludovico Ariosto (traducció de Guido Waldman), The Faerie Queene d'Edmund Spenser, Paradise Lost de John Milton, Evangeline: A tale of Acadie i The Song of Hiawatha de Henry Wadsworth Longfellow, i Idylls of the King d'Alfred Lord Tennyson; però també la poesia lírica dels romàntics anglesos (Wordsworth, Keats, Coleridge, Byron) i també Whitman i Eliot m'han ajudat a resoldre algun problema de traducció en concret. A tot això, afegim les novel·les que habitualment anava llegint mentrestant, també tot elaborant llistes de paraules i col·locacions lèxiques que trobava interessant… recordo que de la novel·la Underworld de Don DeLillo, en vaig manllevar l'insòlit adjectiu "skysome", que diu Griselda al commovedor cant 10 de Canigó. Tot plegat, dues dècades!

El català de Canigó, de fa un segle i mig, és un català molt diferent de l’actual. Ha fet una traducció, o una reescriptura?
Mount Canigó i Canigó són la mateixa obra, però són textos diferents… L'un és el text original, l'altre el text anglès. Per tant, els traductors, fem un reescriptura i en conseqüència, el text anglès està pensat i treballat per als lectors d'avui. És cert que quan començava a traduir Canigó fa vint anys, tenia tendència a arcaïtzar, però afortunadament em varen corregir, sobretot amb l'interès que hi va posar generosament l'enyorat mestre Arthur Terry.

Però no era la seva primera incursió en Verdaguer. Selected Poems of Jacint Verdaguer. A Bilingual Edition (The University of Chicago Press, 2007) ja recollia en anglès la poesia de Verdaguer.
Sí, vàrem presentar el volum a la Fira de Frankfurt, el 2007, l'any en què la cultura catalana hi era la convidada d'honor, amb una lectura bilingüe: Enric Casasses hi va llegir el català, i jo la traducció anglesa d'alguns poemes al Lesezelt. Haig de dir que el fet d'haver treballat tots els vessants de la poesia verdagueriana, fa que Mount Canigó hagi quedat més ben acabat, una traducció més rodona, que hauria resultat si no m'hagués aprofundit en totes les dimensions de l'obra de Verdaguer.

La traducció a l’anglès de Canigó dóna una dimensió internacional a Jacint Verdaguer com a poeta, però alhora també de Catalunya com a país. És prou conegut, fora de la nostra terra?
Amb la traducció de L'Atlàntida i Canigó a nombroses llengües europees (però no a l'anglès) a l'època de Verdaguer, el poeta va ser molt ben rebut internacionalment. La seva poesia religiosa també trenca fronteres amb traduccions de Flors del Calvari al francès, alemany, italià i castellà, i algun poema també destacable com ara "La mort de l'escolà", cantat en esglésies nord-americanes en anglès. Avui dia, treballem per reiniciar l'interès en Verdaguer, sobretot com a poeta que dóna veu a un poble que relaciona la recuperació de la seva llengua i literatura amb la llibertat.

I a casa nostra, es valora prou, el seu llegat?
Les grans obres èpiques són producte del seu temps i espai, però són universals perquè palesen la humanitat universalment compartida. El paradís perdut de Milton neix dels trasbalsos socials de la Reforma protestant a l'Anglaterra del segle XVII; el Canigó de Verdaguer neix d'un poble petit i la seva lluita per ser lliure. D'altra banda, Verdaguer descriu la natura amb gran amor i sensualitat, a vegades una natura de solemnitat majestuosa, i a vegades delicada com una flor, o un cant d'ocell… o sigui, amb una gran potència a vegades desenfrenada, a vegades subtil i fugissera, on els creixents i decreixents simfònics de la poesia emmirallen la mateixa natura. Temàticament, veiem en Canigó un arquetípic Gentil-Hamlet, amb tot el pes del dubte a sobre a l'hora d'escollir entre el deure i l'amor; i també una Griselda-Ofèlia que, desesperada per la mort del seu estimat, es torna "estrella que s'acluca en la nit de la follia". 

Canigó és un reflex de què és Catalunya i les seves aspiracions nacionals. En què ha canviat i què perviu de la Catalunya retratada per Verdaguer el 1886 i ara?
La diferència entre el gran poema "Barcelona" (1840) de Joaquim Rubió i Ors i el gran poema "A Barcelona" (1883) de Verdaguer, és que en el primer s'hi respira l'absència dels elements necessaris per portar endavant la vida del país, mentre que el poema de Verdaguer hi recalca la presència. Tant "A Barcelona" com Canigó representen no el que Catalunya era, sinó el que és. La visió de Verdaguer apodera el present amb vista a plasmar una convivència futura.  

Vostè ha dit que Canigó és una bona eina per explicar al món Catalunya i el seu somni. La literatura és una estructura d’Estat?
Sí, com ja ha remarcat el pensador i estudiós de Verdaguer, Ricard Torrents, la literatura és la pàtria dels pobles sense Estat. I el llibre Canigó és l'expressió fonamental i fundacional del somni català… qui llegeixi Mount Canigó entendrà perfectament què és el somni català. Per tant, sens dubte la literatura també és una estructura d’Estat.

Quina feina fa vostè a la Universitat de Vic? És allà on descobreix Verdaguer?
Sóc el que ara en diuen PDI (personal docent i investigador). Combino la recerca en traducció i catalanística amb l'ensenyament de la traducció i la llengua anglesa. La combinació em surt rodona.

Quin és el seu proper repte professional? Seguir aprofundint en autors catalans?
Actualment enllesteixo una antologia de poesia i prosa de Joan Maragall. I m'atreveixo a anticipar que, qui llegeixi també Maragall veurà molts punts de contacte, malgrat les òbvies diferències, entre Verdaguer i Maragall.

Vostè va venir a Barcelona per aprendre l’espanyol, però ha acabat especialitzant-se en català. Quins van ser els motius del canvi?
Quan vaig instal·lar-me definitivament a Catalunya l'any 1979 ja sabia que s'hi parlava també el català i que s'utilitzava a tots els nivells com a llengua vehicular, cooficial amb l'espanyol. Volia aprendre les dues, però veient la dificultat d'aprendre dues llengües ben apreses al mateix temps, vaig triar-ne només una per estudiar de forma activa i metòdica: llegint, escrivint i parlant sempre amb la gent en català. L'altra, la vaig aprendre més aviat passivament, i a termini una mica més llarg: en el meu cas, el castellà.

Quins aspectes de la cultura i realitat catalanes li van cridar l’atenció aleshores?
S'hi respirava tot un aire d'un poble petit que lluitava amb joia i generositat per aconseguir la llibertat. Participant en aquest projecte comú el vaig viure i el continuo vivint com un privilegi i un goig.
 
Gemma Aguilera

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article