Entrevista

Juli Esteve (II): "Els valencians emigrats a Nova York es mereixien una història"

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Juli Esteve ja va ser entrevistat per a TORNAVEU el passat abril. A “l’ordinador” quedaren algunes qüestions força interessants per respondre. Esteve és un periodista valencià que ha treballat en premsa escrita i a la televisió, primer a Canal 9, després com a corresponsal de TV3 fins el 2004. Aquest mateix any, acompanyat de socis i amics, va fer un pas més com a promotor i productor d’InfoTV. Nascut amb la intenció d’esdevenir un canal televisiu, se’ls negà la llicència per emetre, no obstant, el projecte ha continuat dempeus, realitzant una sèrie de documentals.
 
Els documentals ocupen a hores d’ara un espai destacat d’Info TV. Quina n’és la temàtica?
Sobretot, la història dels valencians, perquè no ens han deixat ser periodistes del present i ens han obligat a centrar-nos en el passat. Amb tot, aquest també ens aporta fets molt interessants que no coneixíem, ja que, o estan mal contats, o poc contats, o no gens contats.
 
Comencem per La Utopia Desarmada. Memòria d’un País Valencià republicà (2006), Premi Tirant.
És una narració dels fets i les emocions que la República va provocar en terres valencianes mentre va estar en vigor, recorregut que Canal Nou no ha fet.
 
Quines conclusions podem extraure?
Amb l’arribada de la República, la gent va creure que es viuria de manera digna i lliure. Lamentablement, la situació d’injustícies que s’hi vivien era tal que la violència hi va estar molt present i la gent se sentia legitimada a exercir-la per poder canviar l’estatus quo i lluitar contra les injustícies. Amb tot, el poble no va tenir res a fer davant la violència d’un exèrcit potent que rebia el suport de Hitler i Mussolini, mentre que la República no tenia el dels aliats. Aquella guerra la vam perdre els valencians republicans i la il·lusió de canvi s’hi va esvair.
 
Després, realitzeu El País dels Cecs. Una radiografia al Castelló de Carlos Fabra (2006).
 És una denúncia implacable del caciquisme a Castelló.
 
I, a continuació, Almansa 1707: de la revolta a la repressió (2007). Premi Tirant.
Ningú no havia realitzat en audiovisual la batalla d’Almansa, com tampoc ningú no havia parlat de la riuada de València el 1957, i també ho férem nosaltres.
 
Moriscos, els valencians oblidats (2009), rep el Premi del V Festival Inquiet i el premi Tirant.
És el primer documental que apareix després d’haver deixat d’emetre el canal. Apostàrem per un producte que tingués difusió per altres vies; per això calia que contés coses inèdites.
La gent creia que els moriscos eren moros que havien vingut de l’Àfrica per envair-nos i que calia expulsar-los. I això no és cert: eren descendents de la població valenciana primitiva, posteriorment romanitzada primer i islamitzada després. Simplement, els van expulsar perquè continuaven parlant àrab i eren musulmans. Ara bé, eren molt més valencians ells que no pas nosaltres, descendents dels conquistadors catalans i aragonesos.
 
I, a continuació, canvies de punt de vista i et poses en el lloc dels mallorquins que vingueren a repoblar el País Valencià quan els moriscos foren expulsats, i apareix Valencians de Mallorca. L’herència balear al sud valencià (2011).
Va ser el descobriment d’un món magnífic. Ni jo, que hauria d’haver estat ben documentat, no tenia ni idea que no sols Tàrbena i la Vall de Gallinera havien estat repoblades per mallorquins, perquè allí encara es parlava el salat, sinó  tota la Marina.
 
Encara que en altres audiovisuals tornaràs a aquella comarca, el següent, que et posa el cor un puny, és La Batalla del Varsòvia (2011), amb diversos premis i seleccions...
Sí, parla de l’exili. El Varsòvia era un hospital de Tolosa que va ser fundat per republicans espanyols l’any 44 i que havia d’atendre els ferits d’aquella operació de reconquista que va començar i acabar a la Vall d’Aran, quan vuit mil republicans l’ocupen amb la pretensió que els aliats peguen darrere i enderroquen Franco. Però l’ofensiva fracassa i hi quedaren quatre ferits. Amb tot, esdevingué l’hospital de referència civil per als refugiats espanyols de Tolosa i els voltants.
Per primera vegada, vaig contactar amb el món de l’exili i vaig saber el que mai no havia sabut, parlant amb les persones que havien hagut d’eixir a peu del país en ocupar Franco tot Catalunya. Contaven unes històries tan vives!
Amb aquest film entrem en una línia de treball que ja no hem abandonat, que és la de la memòria. És cert que ja havíem tingut un començament amb el documental sobre la riuada i passarà després amb Algèria, el meu país. Història i memòria de l’emigració valenciana a Orà i Alger (2012), també amb prou premis. Però, sobretot, apareix en la sèrie sobre valencians a Nova York, la darrera.  
 
Per què el tema de la memòria?
Quan tu realitzes un documental històric amb un historiador en la base, queda molt bé, però quan hi afegeixes els records dels qui ho van viure i que et donen la seua visió, així com les emocions que els van provocar, les històries guanyen en intensitat, en penetració, en comprensió... El públic ho entén millor i hi empatitza.
 
T’has adonat que els teus documentals sobre moriscos, mallorquins i valencians a Algèria i Nova York estan vinculats a la Marina?
Sí, però aquí entra la casualitat. El dia en què estàvem gravant cinc dones grans de Tàrbena jugant a cartes, i tres d’elles, en el seu dialecte salat, comencen a parlar dels seus records d’Algèria, vaig constatar que estava davant un descobriment: més de mig poble hi havia viscut  i hagueren de d’anar-se’n el 1962 per culpa d’uns polítics ineptes que no saberen gestionar la situació, i que dugueren el país a la guerra i provocaren un desastre que obligà a centenars de milers de persones a deixar una terra que ja consideraven seua. Gent que no era colonialista, sinó víctima d’una situació colonial.
Mira, a mi mai no m’havia passat, després de trenta anys com a periodista, però escoltant el que deien m’emocionava de tal manera que havia d’alçar-me cada cinc minuts i eixir a respirar, a agafar aire.
 
Cap a la terra promesa (2014) és el primer documental de la sèrie Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York. Per què has contat aquesta història?
Per a mi tenia un caràcter molt personal. La meua dona era de Pego i el dia que vaig entrar per primera vegada a la casa dels seus pares i vaig sentir el meu sogre contar com la seua àvia Adelaida –analfabeta  i als quaranta-cinc anys!– va agafar el seu fill menut i se’n va anar a treballar a Nova York per guanyar diners i dur-los a casa... Allò era un fet extraordinari. I, a continuació, la meua sogra afegeix que son pare també va anar-hi. I després, vaig saber que ho va fer molta més gent. I allò va ser un altre gran descobriment, perquè de València estant, sabem molt poc de la realitat del país i, una part molt important és la de l’emigració.
Em semblà fascinant que milers de valencians se n’anaren a Nova York a començaments del XX, en un moment en què els EEUU estaven convertint-se en el gran país que ha estat després. Gent sense cultura ni instrucció, sense saber llegir ni escriure, que se’n va a un món tan desconegut. Que valents que van ser! Es mereixien una història.
Recorde que Canal Nou va enviar un equip a Connecticut que va contar aquesta història –en vint minuts!– a  Dossiers...  Crec que es mereixien alguna cosa més.
Vam elaborar un llistat de més de quinze mil valencians entrant als EEUU i aconseguírem una bona radiografia d’aquella migració. Després, en recollir un material immens, ratifiques la intuïció que en tenies: que hi havia moltes històries a contar. I a mi, allò que més m’emociona és que aquella gent, fugint dels cacics i dels abusos de poder dels amos de la terra a la Marina, acaben rebent la justícia que es mereixen. La terra hi estava molt mal repartida i els amos abusaven força dels seus treballadors. Per això se’n van a Amèrica i, llavors, els amos es queden sense jornalers i, en els anys vint, han d’abandonar les terres perquè no saben treballar-les i es queden ermes. I, quan tornen aquells “americans” amb diners, els amos no tenen més remei que vendre’ls-les perquè ja no tenien res... I, al final, resulta que la terra que estava en mans de quatre, a la Marina, no va necessitar de la mítica reforma agrària que les esquerres espanyoles pretenien fer a les bones o a les dolentes, ja que les compraren amb dòlars americans els qui les treballaven abans d’anar-se’n! No em diràs que no és bonica aquesta història!
 
Què hi ha dels documentals que queden d’aquesta darrera sèrie?
Adéu, Amèrica, segon de la sèrie, s’estrenarà en juny a Dénia i es presentarà en molts pobles; i, a finals d’any, apareixeran el tercer i el quart documentals, dedicats a explicar què va passar allí i ací en arribar la guerra civil i la postguerra. Hi ha històries realment bocabadants...
I, després, edició de llibres relacionats amb el tema i altres projectes en esbós...
 
Esperem, doncs, que siguen tan emocionants com els que jo he pogut veure... Enhorabona.

Podeu consultar la primera part de l'entrevista a Juli Esteve, fent clic aquí.

Pepa Úbeda

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article