Entrevista

Juli Esteve (I): "Amb Info TV cobrirem un àmbit que Canal Nou no cobria"

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

Juli Esteve i Carbonell (Puçol, 1959) ha treballat per a premsa escrita i televisió. Com a soci, promotor i director d’Info TV ha realitzat i té en projecte una sèrie de documentals vinculats a la història dels valencians.

Tens estudis d’Enginyeria per la Universitat Politècnica de València i de Ciències Químiques per la de València. Com és que has acabat en l’àmbit audiovisual?
Sempre m’ha interessat el periodisme. Quan l’any 80 apareix Diario de Valencia, alguns vam decidir oferir-los els nostres serveis per contar-los la realitat de les nostres comarques. El periòdic va significar una alenada d’aire fresc davant Las Provincias, molt conservador, i Levante, que encara era premsa del  “Movimiento”.
 
I ja no t’ho deixares...
No. En aquell diari vaig viure experiències tan intenses com el cop d’estat de Tejero i les protestes dels obrers dels Alts Forns de Sagunt... Encara recorde que anàvem amb la vespa pels pobles buscant notícies. Per a un xavalet com era jo aleshores, allò era emocionant.
 
O siga que els valencians preferim comprar premsa  reaccionària...
Els valencians som rarets, tenim comportaments estranys. Recorde un amic que, parlant del València CF, deia que el problema de l’equip és que la grada estava plena de valencians. En fi, som com som i hem d’acceptar-ho. El ben cert és que aquell diari que significava una alternativa democràtica, progressista i valencianista no va quallar perquè no hi va haver suficient públic.
 
T’hi estàs dos anys i, després, arriba Noticias al día, on estàs dos anys més. Va passar el mateix?
Sí. Hi vaig entrar en plantilla, tenia un bon sou i cobria noticies importants, com la “pantanà” de Tous... Però no va haver prou lectors. Amb tot, aquells quatre anys van ser una gran lliçó per a mi.
 
I després entres en El País...
Després de fer la mili. Va ser una experiència interessant i em vaig sentir molt a gust, perquè en aquelles setze pàgines que constituïen el quadernet destinat a València, ens podíem reconèixer tots els valencians. Encara que l’objectiu del periòdic sempre va ser guanyar diners.
 
T’hi estàs dos anys i, a continuació, passes a ser subdirector de l’Avui (1987-1989). T’has fixat que la teua mitjana de permanència era de dos anys?
Sí, però que conste que jo mai no he volgut canviar de feina ni de periòdic, encara que les circumstàncies m’hi han obligat.
Max Cahner em va telefonar per dir-me que estaven duent a terme una profunda renovació del periòdic i que volien parlar amb mi. Així que em vaig entrevistar amb Santiago Ramentol i em va oferir de ser-ne el subdirector. El jornal era immens i emprant la meua llengua. Però jo no volia deixar El País, perquè la meua dona estava a València i jo havia d’anar-me’n a Barcelona. Així que li ho vaig dir a Augusto Delkader, que era la mà dreta de Cebrián, pensant que em faria una contraoferta. Però no va ser així. 
 
Com és que en 1989 t’ho deixes i entres com a coordinador d’informatius en Canal Nou si dius que mai no has volgut canviar?
Perquè la meua dona cau malalta i en eixe moment es posa en marxa el projecte televisiu valencià i el vaig trobar molt interessant. Ja sé que no va ser molt lleial per la meua part de cara a l’Avui, però em vaig oferir a Amadeu Fabregat. Les circumstàncies familiars eren massa poderoses.
Al cap d’unes setmanes, Amadeu em va telefonar i em va oferir una corresponsalia on jo volgués o ser coordinador dels informatius. Vaig elegir la coordinació.
 
Què et va semblar aquella aventura de sis anys?
Fantàstica. Es tractava d’un mitjà de comunicació molt potent, amb l’enorme cabdal econòmic amb què comptava procedent de la Generalitat. Per primera vegada, tots els informatius serien en valencià i la veurien tots els valencians, perquè la televisió la veu tothom, mentre que el periòdic el llig qui el llig.
Jo venia d’un periòdic escrit en català que parlava de Catalunya, Espanya i el món. I tenia molt clar que volia el mateix a Canal Nou. Era una forma de prestigiar el valencià. La primera vegada que vaig sentir a un corresponsal nostre a les portes de la Casa Blanca parlant en valencià vaig pensar: ja hi hem arribat, ja som un poble normal...
 
Et sentires alguna vegada censurat, controlat o limitat?
Com a responsable d’informatius, no. Però una cosa era el meu àmbit i l’altra, la resta de programes. En els informatius es parlava de la vida quotidiana i podia fer-se en valencià. En tot cas, el límit estava en el fet que era una televisió institucional vinculada a la Generalitat. Està clar que Canal Nou no era ni la BBC ni la televisió pública francesa...; per tant, no podíem fer un periodisme d’investigació que li “tragués les vergonyes” al nostre propi govern... però mai no vam adular-lo ni tampoc perseguírem l’oposició, com després sí ha fet el PP. Recorde haver comptat amb total normalitat el tema dels GAL, per exemple, i la implicació del PSOE en el cas. I també haver filmat les barbaritats que el PP deia del PSOE i no ser censurat.
Era un canal raonablement lliure i independent. De fet, a dues inauguracions a les quals volia un conseller que anara, m’hi vaig negar perquè no em van semblar importants.
No vull deixar passar l’avinentesa de trencar una llança en favor de Fabregat. Molta gent el va criticar perquè no va potenciar una televisió totalment en valencià i, en certa forma, tenen raó, però tenia la seua explicació. Coneixent la història sociolingüística dels valencians, si s’hagués fet tot en valencià, molta gent ni tan sols l’hauria vista. Ell, que és persona intel·ligent, em deia que la seua pretensió era anar acostumant els televidents a veure programes en una televisió valenciana i augmentar així la franja dedicada al valencià progressivament.
 
En 1995 te’n vas...
Sí. Tenia clar que, si el PP guanyava les eleccions, tot aniria a molt pitjor. De fet, ja havia rebut amenaces de gent d’aqueix partit i això que encara estaven en l’oposició. El que mai no feren ni BLOC, ni EU ni PSOE, ho van fer ells.
 
I tu, que mai no hauries volgut canviar de lloc de treball, estaràs de 1995 a 2004 en TV3...
TV3 és una gran empresa i hi vaig estar molt còmode. Feia el que volia fer i sense controls. La seua idea era realitzar una desconnexió per al País Valencià i em va semblar molt interessant. Però mai no es dugué a terme. Es limità a quatre o cinc cròniques a la setmana de les coses que passaven ací; ben tractades, és cert. Però jo volia més. Estava molt ben pagat i molt satisfet, però també molt avorrit.
Indubtablement, quan començà l’era Zaplana i el PP encetà un comportament que suposava un incompliment greu de la normativa pel que feia a l’àmbit de la comunicació, TV3 podria haver-hi estat l’alternativa, però no va voler. És comprensible: menut embolic polític haurien muntat els del PP. Hauria estat una guerra constant.
 
Per això decideixes entrar en el projecte Info TV en 2004...
Un grup d’amics (Juli Alvaro, Frederic Ibañez, Josep López...) vam decidir muntar un canal d’àmbit autonòmic a la manera americana que administrara informació a televisions locals en una franja horària determinada.
Volíem aconseguir quatre milions d’euros per a un projecte potent. Vam convocar tothom: persones, associacions, entitats, partits polítics... Al cap d’un any havíem aconseguit un milió d’euros.
Començàrem en 2005 perquè estava a punt d’eixir el concurs de televisió digital terrestre
 
Com definiries Info TV?
Com un projecte sorgit d’un grup de professionals de l’audiovisual inquiets i disgustats per la indignitat amb què s’estava fent la informació a Canal Nou. Pensàrem: si el PP no fa una televisió pública, la farem nosaltres des de la iniciativa privada i sense estar a l’empara de les fluctuacions polítiques.
He dit que ho plantejàrem a tothom. Fins i tot, al PP. Cal recordar que aleshores, la responsable de Canal Nou era Genoveva Reig, zaplanista, i el sector campista poc tenia a fer. Per això, quan em vaig entrevistar amb Esteban González Pons, no va rebutjar la idea i em va enviar a Pedro García. Tanmateix, al poc de temps, els campistes es feren amb el “mando” de Canal Nou i ja no els va interessar el nostre projecte. De totes formes, començaren a muntar una xarxa de televisions amigues per tal d’adjudicar-los canals i deixar de banda l’oposició.
 
Què preteníeu?
A més de posar en marxa un canal que programés durant 24 hores, que els valencians veieren la vergonya que era Canal Nou. A València, mai no s’havia fet humor polític i nosaltres en férem. Tampoc no s’hi havia fet un programa de debats polítics. Nosaltres el férem. I de música valenciana, també. És a dir, estàvem cobrint un àmbit de la realitat quotidiana dels valencians que Canal Nou no cobria.
Però no ens donaren la llicència perquè volien controlar totes les televisions.
 
Quina programació presentàreu?
Un 100% de programació en valencià i complir tots els requisits demanats, cosa que no va acomplir cap altre grup, a alguns dels quals sí que els la donaren.
Aleshores, presentem un recurs davant la justícia i ens el rebutgen. Deixem passar un poc de temps perquè pensàvem que en 2007 les coses canviarien: la gent estava molt farta d’un govern que havia donat suport a la guerra d’Iraq i pensàvem que el PP perdria les eleccions. Però tornaren a guanyar i per majoria absoluta.
Amb tot, el concurs es va anul·lar perquè no seguia la legislació vigent i continuem sent aspirants. Mentrestant, realitzem dos tipus de tasques: la que ens ve de les demandes privades i els documentals.

Sí, i n’hi ha alguns de ben interessants i relacionats amb la història dels valencians. Però això, Juli, ja és tema per a una altra entrevista...

Pepa Úbeda

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article