Entrevista

Lluís G. Petit: "No podem perdre el llaç emocional amb el patrimoni ”

Patrimoni Immaterial

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Arqueòleg de formació, Lluís Garcia Petit ha treballat durant molts anys al Centre Unesco de Catalunya com a cap del Departament de Patrimoni, sobretot en la difusió i l’aplicació a Catalunya de les convencions de la UNESCO relacionades amb el patrimoni cultural. Principalment la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural, que és la que afecta als monuments i espais naturals, i la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial que és la que afecta a la cultura popular. Tan bon punt va entrar en vigor aquesta segona convenció, Garcia Petit ha treballat des del Centre Unesco en la seva aplicació, cosa que l’ha portat a assistir a moltes reunions del comitè intergovernamental i a reunions d’experts. Ha traduït al català la convenció, i coordinat també el projecte Metodologia per a l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial en reserves  de la Biosfera: l’experiència del Montseny. Un projecte de dos anys que a finals del 2013 va ser inscrit en el registre de millors pràctiques de la Convenció del Patrimoni Immaterial.
 
Com definiríeu el concepte de patrimoni immaterial?
Jo no puc definir-ho perquè ja hi ha una definició que és la que dóna la Convenció i de fet és l’única que hi ha. Crec que l’important del concepte és el fet que es tracta d’un nou enfocament sobre una realitat. És una nova mirada sobre allò que gira al voltant de la cultura popular, del patrimoni etnològic, del folklore. És una nova mirada que parteix de la necessitat d’actuar-hi. Així com la mirada etnològica es tracta d’una mirada que intenta ser asèptica, que vol observar per estudiar i analitzar amb vocació científica, la mirada del patrimoni cultural immaterial parteix de la idea que hi ha tota una expressió cultural de les societats que està amenaçada. Aquest punt de vista posa l’èmfasi en l’observació del món que va desapareixent i que, per tant, com a societat s’hi ha d’actuar per evitar que desaparegui, perquè, a més a més, és una part que contribueix molt fortament a la identitat de les cultures. I una humanitat sense que hi hagi aquesta diversitat de cultures i, per tant, aquesta diversitat de patrimonis culturals immaterials, és una humanitat més pobre. Aquest és el raonament que va dur a la UNESCO a aprovar aquesta convenció.
 
Quins són els límits? L’ablació del clítoris, per exemple, no deixa de ser una pràctica cultural immaterial...
La Convenció estableix de manera molt clara que els límits són els límits dels drets humans, que és un concepte acceptat a tot el món, malgrat tingui un biaix occidental important. Jo crec que aquestes pràctiques, com la que esmentaves, si hi hem d’actuar és evidentment per intentar que no es reprodueixin. El que em semblaria important seria buscar les causes, els orígens, els “per què” d’aquestes pràctiques. Si les coneixem, em sembla que tindrem més arguments per tal que els practicants d’aquests costums s’adonin que no tenen sentit i que són coses que s’han d’abandonar.
 
Aquesta Convenció té un enfocament diferent...
És veritat  que aquesta convenció és molt diferent de la convenció amb què se la sol comparar, que és la del Patrimoni Mundial, una convenció que té molts anys i que es va fer amb un enfocament molt diferent, ja que es partia de la necessitat de preservar  un patrimoni monumental i natural excepcional. La convenció del Patrimoni Immaterial ha pres un altre enfocament, en part perquè s’ha vist que aquesta jerarquització del patrimoni era una mica subjectiva, fet que podia generar en el fons una mirada discriminadora de les cultures, i més quan des del punt de vista més analític s’haurien de considerar totes iguals, ja que responen al mateix.
 
Anem a pams,  per on es comença?
Aquesta convenció afecta tot el patrimoni immaterial, de manera que el camp s’obre molt més i cal acotar-lo, actuant-hi amb una mica de racionalitat. Per tant, el primer pas que cal fer és inventariar aquest patrimoni immaterial, sabent que l’inventari no serà mai exhaustiu, que sempre s’ha de considerar com una eina viva que evoluciona en funció de la pròpia societat... Hem de tenir en compte tot això, però hem d’actuar.
 
Actuar amb quina finalitat?
Amb l’objectiu que no es perdin aquestes manifestacions i, per tant, prioritzar les actuacions sobre aquells elements que puguin estar en perill o amenaçats. Cal actuar sobre aquests elements amb la visió del desenvolupament sostenible, que no és altra cosa que la visió que garanteix que les societats progressin sense comprometre el desenvolupament de les generacions futures. En definitiva, actuar amb una visió global i de futur.
 
Qui ho ha de fer?
La UNESCO és una organització d’estats, i per tant no té un poder executiu. Han de ser els propis estats els qui han de posar en pràctica tot això. Una convenció és en el fons un acord entre estats.  En les convencions que es fan en el marc de la UNESCO, el text és aprovat per la Conferència General de la Unesco. Es tracta d’un acord que, un cop aprovat per la Conferència General, els estats que han volgut l'han ratificat i d'aquesta manera han fet un pas més, s’han compromès a les disposicions que conté la convenció, sabent ja conscientment a què s’autoobliguen: fer un inventari del patrimoni cultural immaterial, establir un òrgan de salvaguarda que prengui les decisions que afectin aquest patrimoni, elaborar plans de salvaguarda d’aquest patrimoni immaterial, implicar les comunitats, les entitats, els experts...
 
En el cas de Catalunya?
Com que en el marc de l’Estat espanyol tenim les competències en cultura a la pràctica, el desplegament de la Convenció i el compliment de les disposicions correspon a la Generalitat de Catalunya, encara que la responsabilitat de retre comptes de cara a la UNESCO sempre serà de l’Estat espanyol.
 
Tenim entès que també existeix una assemblea d’ONG acreditades...
Els estats són els que tenen l’obligació, que han assumit voluntàriament, d’aplicar la Convenció. Però aquesta Convenció per a molts sectors és una eina molt útil per poder salvaguardar aquestes expressions, aquestes tradicions, aquests coneixements que hem heretat del passat. Per tant, totes les persones i associacions que ja mantenen viu aquest patrimoni o que estudien aquest patrimoni són actors interessats  també en el desplegament d’aquesta Convenció, i poden contribuir-hi  de manera directa sense haver de dependre necessàriament dels estats. Així doncs, els experts, les institucions que treballen per investigar, per fer recerca al voltant d’aquest patrimoni, poden actuar en el marc d’aquesta convenció a favor del patrimoni cultural immaterial.

En aquest context hi ha unes entitats que tenen un reconeixement especial, que es coneix com a ONG acreditades. ONG és la terminologia internacional d’allò que nosaltres coneixem com a entitats o associacions. Es tracta d’entitats que compleixen una sèrie de requisits que estableix la Convenció per poder assessorar als òrgans que gestionen aquesta Convenció, que són essencialment l’Assemblea General (que agrupa  a tots els estats que han ratificat la Convenció) i un Comitè Intergovernamental, que es reuneix anualment i que es preocupa del desplegament pràctic de la Convenció. Aquestes entitats poden ser cridades per consultar determinats temes, així com se’ls hi pot demanar que formin part de l’òrgan d’avaluació que analitza les candidatures que es presenten. També se’ls demana que contribueixin dins del seu territori a determinades obligacions que tenen els estats, com ara que se les tingui en compte en l'elaboració de l'informe que periòdicament han de fer els estats per explicar com estan desenvolupant la Convenció. Una de les entitats acreditades des del juny del 2014 és l’ENS de l’associacionisme Cultural Català, la tercera ONG acreditada que tenim a Catalunya i la que està més en actiu i la que més directament treballa a l’àmbit del patrimoni cultural immaterial.
 
Pel que sabem, l’ENS és en certa manera una entitat atípica dins d’aquest conjunt d’ONG acreditades.
Cert. D’entrada hem de dir que hi ha una diversitat molt gran de tipologia d’aquestes ONG. Des de molt petites i locals, fins a entitats molts grans i internacionals que actuen en diversos països, així com de temàtiques molt diverses. Tanmateix no n’hi cap que sigui una entitat de tercer nivell com l’ENS. Jo penso que és un model que hem d’explicar, perquè pot ser un model molt útil per poder treballar cada cop amb més eficiència en el desplegament de la Convenció.
 
Dins de l’àmbit de les entitats, el proper mes de juny tindrà lloc a Catalunya la 1a Conferència Internacional d’ONG acreditades per la Convenció.
Concretament serà del 6 al 13 de juny i comptarà també amb la participació d’entitats i experts catalans que estan treballant el patrimoni cultural immaterial.
Es tracta d’una iniciativa de l’ENS, que ha estat molt ben acollida per les organitzacions, i que vol ser una oportunitat de debat, d’intercanvi i d’aprofundiment entre els diferents sectors que treballen pel patrimoni cultural immaterial. Teniu tota la informació, fent clic aquí.
 
Quina ha estat la reacció dels experts davant d’aquesta Convenció?
Jo crec que sobretot han reaccionat amb sorpresa, perquè aquests experts estaven acostumats a treballar molt sols. A fer una feina poc valorada socialment, i a treballar en el seu racó i el cercle professional més immediat. I s’han mostrat sorpresos perquè un àmbit en el qual porten molts anys treballant, de sobte passava a tenir una consideració diferent. Aquesta sorpresa ha donat pas a una reflexió profunda que és el procés en què ens trobem ara, de veure què significa exactament això del patrimoni cultural immaterial i quina incidència pot tenir sobre aquesta realitat que els experts porten anys estudiant. Ens trobem en un moment en què tota la societat està aprenent què és aquest patrimoni cultural immaterial.

Tot i així cal dir que, d'acord amb la Convenció i a diferència del que passa a la pràctica amb el patrimoni monumental, el qui decideix què és o no patrimoni cultural immaterial és la comunitat, la gent que manté viu el patrimoni i no pas els tècnics. La UNESCO cada vegada té més en compte la comunitat, ja que pot passar que la població arribi a no sentir-ho com a propi, no se’l faci seu, perdent aquest llaç emocional amb el patrimoni, moment en què deixaria de ser-ho. Delegar massa en els experts ens fa sentir menys nostre aquest patrimoni. Cal tornar a recuperar aquest vincle afectiu.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article