Entrevista

Miquel Gil: "Pensava que els cantants eren uns cretins"

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

MIQUEL GIL I ALFONSO (Catarroja, 1956), un dels fundadors del grup de folk valencià Al Tall, és un creador de difícil catalogació. Ningú no l’obligà a deixar el grup, però ho va fer a la recerca de noves provatures. Tampoc no és limità a ser músic i ha esdevingut un cantant de veu intensa i personalíssima.

Com va nàixer Al Tall?
Pels volts del 74, quan estudiava a l’institut de Silla i ja em passava el dia tocant la guitarra i interpretant Pi de la Serra, hi vingueren a parlar-nos d’una beca per anar a la Universitat Catalana d'Estiu. Allà vaig conèixer Vicent Torrent, i decidírem assajar junts; després aparegué Manolo Miralles, que havia estat teloner de Raimon. Amb tot, encara que coneixia la cançó d’autor, em tirava molt més el rock and roll.

Hi ha músics a casa?
Sí, dins la família tinc músics professionals.

En quin àmbit musical començares?
En bandes i conjunts.

De quin rock véns?
Del de carrer, dels Creedence, dels Rolling... Més endavant, hi vaig incloure Pink Floyd, Led Zeppelin, Chicago, Santana, la música llatina, les grans bandes, Ray Charles...

Havies sentit parlar de la Beat Generation o de Bob Dylan?
Que va! De Dylan i de Joan Baez prou més endavant. Jo tocava en conjunts locals i anava a escoltar Nino Bravo, Juan Bau, Juan Camacho i deu o dotze grups que venien a assajar en baixos a Catarroja. Encara recorde que Nino Bravo em preguntava si m’havia agradat alguna de les cançons seues. Un poc més endavant, un oncle meu començà a fer-me sentir Sisa i tota la fornada de rock català. Llavors hi havia dos focus: a Sevilla i a Barcelona. El de Barcelona estava dirigit per la Productora Zeleste. Quan els vaig sentir, vaig pensar que allò estava molt bé.

Quan començares a cantar?
Tard, quan em va passar el prejudici de pensar que els cantants eren uns cretins; jo em considerava músic perquè els músics em pareixien més seriosos, més professionals, i veia els cantants com a vedets emprenyadores. I vaig començar a cantar gràcies a Vicent Torrent, que s’hi va entestar... i li puc estar agraït per això, perquè va acabar agradant-m’hi molt i és on més a gust estic. Jo era la veu “cassallera” d’Al Tall i això que sóc abstemi! La meua amiga Fina Benavent, otorrina, em va dir que és perquè fabrique sons al voltant de les cordes vocals, per això mai no puc fer veu de falset. Em digué que era un fonador de bandes!

És certa la connexió “màgica” entre cantants i “oïdors”?
Sí, però no sempre. I sovint pots no adonar-te’n. De vegades, baixes de l’escenari pensant que ha estat una bomba i algú et diu: has estat una mica fred i tu et dius: sí???? O pots pensar que has ficat la pota i va la gent i et diu que l’has emocionada. Sobretot, es dóna quan són actuacions de proximitat, quan pots sentir la respiració de qui està davant teu. Són un luxe, però els músics no podríem viure sols amb aquest tipus d’actuacions.
 
Just quan començaren els homenatges a Al Tall decideixen plegar...
Sí, es mereixien els homenatges, però als trenta-huit anys pleguen perquè supose que veien ja massa inèrcies i, possiblement, pensaren que continuar endavant cadascú pel seu compte era millor.
 
Quina música caracteritzava Al Tall?
Música valenciana amanida amb elements mediterranis dins dels cànons de la transmissió oral.  
 
Per què te’n vas d’Al Tall i quan?
Perquè sent la necessitat de fer alguna cosa diferent. Als anys 80, em posava nerviós escoltant "el tonto Simon" de Radio Futura, Peter Gabriel, El Último de la Fila, Chick Corea, Paco de Lucía, Rubén Blades... Jo volia jugar amb tot allò nou per a mi que apareix llavors, allò que després es va anomenar word-music.
 
Què ve després?
La producció Mare Internum de les Trobades de Música del Mediterrani, amb Ananda Dansa. Suposava una visita per tota la Mediterrània. M’hi vaig trobar amb Pep Cantó, Maribel Crespo i, sobretot, Vicent Sabater, un dels primers a emprar la informàtica en música. Jo havia fet una maqueta amb peces de Remigi Palmero i de Maria del Mar Bonet. Ho vaig enviar als Encuentros de  Canción de Autor para jovenes intérpretes i vaig quedar finalista. En conèixer-los, els vaig proposar d’anar a cantar plegats a una trobada a Jaén i començaren a aparèixer cançons, jocs amb cants de batre i de tot...
 
Què són els cants de batre?
Una joia de la música valenciana. Cants de treball molt ancestrals que servien per a animar els animals.
 
Són específics del País Valencià?
No, és un recurs molt usat per totes les cultures mediterrànies; formen part de la família dels cant a l'aire, "a palo seco" en dirien els flamencs, a capel·la. Una de les idees que volíem dur a Jaén era un cant de batre amb avenços electrònics aplicats mitjançant la informàtica.
 
Com varen ser els vuitanta?

A la fi, un desencant. Quan va entrar el PSOE i el amics començaren a viure de l’administració, a comprar casa, cotxe i iot, jo me’n vaig tornar als quarters d’hivern. Fins i tot, em vaig perdre en el tema de les drogues, però la música i el fet de tenir un fill em van salvar. Ara bé, musicalment, vaig aprendre molt.
 
Fou una dècada creativa?
Si, però també ara ho és, encara que d’una altra manera. Comparativament, els seixanta ho foren molt més. S’hi va definir un llenguatge musical revolucionari a nivell mundial.
 
Què hi ha de la teua relació amb altres cultures?
Bàsicament, m’he relacionat amb el món mediterrani. Ara bé, la música no entén de fronteres; la música és transnacional i no per això som ni més ni menys valencians.
 
Quins són els primers resultats després de deixar Al Tall?
Aprenc a ser músic professional no simfònic, a treballar en un estudi de gravació i d’encàrrec.
 
Què hi ha dels encàrrecs?
Que t’has d’adaptar al que et demanen. T’has d’oblidar de les teues preferències estètiques i resoldre el que et demanen. He d’apuntar que això té molt d’higiènic perquè t’obliga a posar-te en un altre lloc, a acoblar-te a altres àmbits, a no acomodar-te als compartiments estancs...
 
Orgànic
, del 2001, marca una nova etapa en solitari?
Sí, però el canvi es va produir pels volts de 1995, quan ja existia Orgànic.
 
Com esteu vivint els músics la crisi actual?
La patim en doble sentit, però els músics sempre estem “en crisi”, la qual cosa no significa que siga negativa. Ja saps que és una paraula que prové del grec i que significa “canvi, renovació”...Estàvem fent el pas de l’analògic al digital i paint l’aparició d’Internet, la desaparició de la indústria discogràfica tradicional. Amb tot, ho vivíem com un procés evolutiu natural, no pas traumàtic; i, de sobte, arriba la fallida del sistema i la crisi financera, i tot se’n va en orris, fins i tot els ingressos per actuar en directe trontollen. La puntilla ha estat el 21% d'IVA cultural.
 
Què estàs fent ara mateix?
Preparant un nou CD i en gira amb Matèria, un directe on repasse cançons importants en la meua trajectòria professional; enguany faig 40 anys
 
Què li pot fer més por a un cantautor?
No ho sé.
 
Perdre la veu?
Jo vaig fer un pòlip fent el babau, un matí a les nou, amb els meus amics de Seguridad Social. Vaig intentar ventar un do de pit sense calfar i em vaig fotre una corda.  
 
Què és el millor que t’ha passat en els darrers 4 anys?
Plantar-me davant aquesta crisi. No estic disposat que em retalle l’alegria. He descobert la satisfacció d’anar lleuger d’equipatge i valorar les xicotetes coses de la vida. Ahir, per exemple, feia un sol que esclatava sobre l’horta que s’hi veu des de ma casa. Això no m’ho podran treure
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article