Entrevista

Llorenç Barber: "La meua música se n’ha eixit d’auditoris, conservatoris..."

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

LLORENÇ BARBER (Aielo de Malferit, València) és compositor musical, instrumentista i musicòleg de renom internacional. Destaca per innovacions com la veu difònica, les improvisacions, la campanologia, la música plurifocal, la poesia fonètica i els concerts urbans i “De sol a sol”. Ha ofert concerts als cinc continents, impartit classes a la Universitat i a l’Institut d’Estètica, ha col•laborat en programes televisius i amb diverses fundacions i institucions, organitzat les Nits d’Aielo i Art i creat grups com el Flatus Vocis Trio o el Taller de música mundana, una de les més importants experiències musicals europees.

Per què ets músic?
Perquè sóc fill de músics. Mon pare n’era mestre i ma mare, una gran pianista. Eren d’Aielo de Malferit, però mon pare es crià a París i ma mare, a Buenos Aires. Com es toparen amb dues guerres mundials i una de civil, tornaren al poble. Era una gràcia viure voltats de retors i guàrdies civils i ma mare interpretant Chopin a casa. Als sis anys, els nou fills ja tocàvem de tot.

Quan ixes d’Aielo?
Prompte. Cap al seminari. Era una manera de “salvar-se” de la misèria imperant. Hi vaig ser feliç perquè em vaig alliberar de la disciplina familiar i del terrible context de la postguerra. A nou anys ensenyava música als meus mestres. Això em permeté copsar el gran cabal musical heretat, deixar de fer el babau i posar-me a buscar bons models. Però ho vaig deixar quan començaren les classes de llatí. Me’n vaig anar a Filosofia i Lletres. En any i mig vaig fer els dos cursos comuns a València i, la resta, a Madrid. València se m’havia quedat “curta”.

I tornes a la disciplina...
Sí. Entre els músics tot depèn de la “quantitat” d’hores que li dediquem. I, a partir del 68, fent autoestop, me n’anava cada estiu a Bayreuth, Berlín, Frankfurt, Londres... Vivia com podia, però escoltava i aprenia. Això em donava vida. M’ho gastava tot, però tornava carregat d’idees, llibres i il•lusions. Per això, des dels dinou anys faig concerts.

Quan decideixes especialitzar-te?
Molt aviat. Vaig tindre la sort de capir l’“avantguarda” i d’intuir que, més enllà de Ravel i el dodecafonisme, hi havia un altre món, rar a Espanya, però habitual arreu.
Tenia amics que vivien fora i que m’enviaven retalls de tot el que es publicava sobre música. Als vint-i-dos anys, ja tenia controlat tot el que s ‘hi feia al món.
I, al costat, saber com més idiomes millor. Em serveixen per assajar, fer concerts i conferències...

En què consisteix la veu “difònica”?
És una manera de cantar desenvolupada per pobles d’arreu del món. És el cas dels pigmeus i d’algunes cultures de muntanya, com la dels Alps. La del poble Jumi, de la Mongòlia interior, és la més desenvolupada.

Per quina innovació ets més conegut?
Per la potenciació de la ciutat com a orquestra. Li he dedicat el bo i millor de la meua vida. Al llarg del segle xx va haver creadors que ho van intuir i desenvolupar. Consisteix a destacar-ne l’escolta més que no pas la composició, per les múltiples subtileses que hi presenta. Es tracta d’un cosmos autèntic amb tota la seua complexitat, que es projecta en la ciutat, la “cosmòpolis”, el conglomerat més ric que la humanitat ha estat capaç d’elaborar. N’esdevé així una orquestra. Ara, em costà anys trobar-ne el “ganxo”. Per sort, coneixia els models, de França i del Canadà sobretot, que s’havien avançat.
Murray Shafer, a The Tuning of the World (1977), ens diu com està entonat el cosmos. Així que vaig organitzar el primer Taller de Música Mundana en el 79.
Una solució d’emergència fou la campana, amb tota una tradició valenciana neolítica, mediterrània i barroca al darrere. No és cap casualitat que jo siga valencià. Aquesta solució d’emergència es convertí en la gran festa del 14 de juliol de 2013 a Marsella, capital cultural europea aquell any. Hi intervingueren els vaixells al port, amb tot el seu melting pot cultural, racial, lingüístic... El ventall de possibilitats que m’obren les campanes m’ha enriquit força.

Per què aquesta intensa atracció les campanes?
Perquè jo em crec de debò que l’art no és una palla intel•lectual o estètica que du a considerar-te “collonut”. Per a mi, és un pont de comunicació, d’ajut mutu, de cooperació.
Vaig començar amb campanes “de butxaca” i em vaig construir un campanaret de cinquanta quilos amb el que anava pel món. A Yokohama, per exemple, fou per a una Naumàquia. Vaig muntar el campanar en un vaixell i anava per dins del port rodejat d’altres vaixells carregats de músics. Ens va tocar un dia en què les ones estaven molt “nervioses”, perquè venia un fort vent del nord, però fou un èxit.
Vuit anys després, me’n vaig pujar als campanars i vaig encetar els concerts de campanars urbans. Hi intervenia tota la ciutat. Toledo és una meravella, perquè hi ha campanes gòtiques, renaixentistes, romàntiques, trencades, grosses, petites... Fa vint anys que hi vaig. L’única dificultat és trobar-te un “guardacampanes” que no vulga deixar-te tocar-les si no és prement un botonet... Treballe amb gent local, sàpiga o no de música. El que hi compta és que es “juguen la vida” amb mi. Són dues o tres setmanes, per Corpus, traient-los-en el suc.

Què és la música plurifocal?
L’acceptació que el món és com és, perquè la música et cau a l’orella com et cau. És com “l’escolta-aeroport” o com un caçador que no sap d’on li ve l’enemic o l’aliment i ha de parar intensament l’orella. La música t’arriba del desconegut i actua com un sistema de defensa. No té res a veure amb l’escolta “domesticada” a la italiana, on hom seu en un auditori i la música sols li arriba de front.
És com els “Concerts de sol a sol”. Fugen del temps convencional, perquè l’escolta no té per què dependre d’un concert d’auditori, del costum o de les imposicions “del mercat”. Els límits els posem nosaltres.

Com sorgiren?
Vivint encara a València, abans de 1971, el meu primer mecenes, Frederic Jordà, president de la Societat Coral El Micalet, em deixava fer el que volia, però no en vam poder muntar cap perquè un concert de vint-i-quatre hores no el permetia la legislació municipal.
Ja a Madrid, una bona amiga que tenia un lloc paradisíac, me’l va oferir.

En què consisteixen?
En primer lloc, cal tenir en compte el context: horari, estació de l’any, lloc... I no haver-hi interferències “pol•lucionals”. Després, preparar el públic: dur sac de dormir, tenda de campanya, roba adequada... Hi ha humitat, fa fred... Tres o quatre dies abans, un grup d’amics, i coste el que coste, “preparem” tossals, llacs, penyes... La nit és molt llarga i cal omplir-la bé, aportar-li “suc” perquè done fruits... Finalment, preparar-nos: menjar bé, fer una bona migdiada, estar relaxats... Hem d’estar receptius i reactius quan comence el diàleg. Fent-ho on i quan pertoca, descobriràs que hi ha cérvols en zel amb brams extraordinaris; i, si reacciones, els busques i brames tu, et respondran. És la convivència en un lloc i un moment molt especials. Perquè el concert consisteix a rebre el sol, si és que té el gust de vindre!

I en l’àmbit pedagògic?
No m’agrada ser professor “d’hàbit” ni a hora fixa. M’ho han ofert tant i en tants llocs! Però sempre m’he alegrat de dir que no. Sóc un pedagog inconstant i a petites dosis. M’agraden els cursets i, si pot ser, a casa; que vinguen els altres. La meua música se n’ha eixit d’auditoris, acadèmies, escoles, conservatoris... Jo sóc, sobretot, un escriptor que conta el que ha fet, el que vol i el que li agradaria canviar.

Què són les Nits d’Aielo i Art?
Un regal al meu poble. Em demanaren permís per posar el meu nom a l’escola o al cor. Agraït, els vaig regalar un festival. Un llarg cap de setmana d’hivern vaig dur el festival Paralelo, que dirigia al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Malgrat tindre lloc en un teatre a mig fer, vingué un munt de gent. I és perquè, quant treballes seriosament, el públic no falla mai. Ací a València, per exemple, hi ha músics contemporanis que es passen el dia plorant perquè diuen que la gent no els va als seus espectacles. I això que tenen les subvencions que volen, els auditoris que desitgen, l’Institut Valencià de la Música donant-los facilitats, sobretot als protegits, que els falta temps per a dir que sí al que el poder els demanda... Jo, a Aielo, en ple hivern, amb fred, sense hotels on pernoctar, i hi havia més de cinc-centes persones! I és que a València hi ha una doble malaltia: la del pessebre i la de la mediocritat. I la mediocritat, sovint, s’anomena “música contemporània”. Tornant als que ploren, primer es fan pedagogs de cinc a sis i, quan tenen l’estómac ple, es casen amb l’Institut Valencià de la Música o amb qui té el poder. Després, esdevenen sublims i ens exigeixen que els considerem vedets. Però com que no és el meu plantejament, doncs, fora.

Què és el Flatus Vocis Trio?
Un invent meu dels vuitanta basat en música parlada. El Futurisme occidental ja feia poesia fonètica. Des que s’inventà l’altaveu, el micròfon, la ràdio, el cinema sonor, la televisió... la veu i el so adquireixen una dimensió extraordinària, perquè la tecnologia els amplifica. Així, la poesia recupera la seua sonoritat. Bartomeu Ferrando, Fàtima Miranda i jo parlem com si férem música, perquè la música és parlada, és contrapunt, és discussió, és esbargiment, és fer música difònica, és organitzar un gran sopar parlat. És una festa de la veu, o millor dit, de la boca.

Què és el Taller de Música Mundana?
Aliar-te amb gent tan apassionada per la música com tu i fer grans concerts: molta gent treballant per tal que una ciutat sencera sone.

En què consisteixen els Concerts dels Sentits, una altra novetat teua?
Són composicions sinestèsiques que poden arribar a ocupar vora mil músics. Enrique Máximo, un professor de matemàtiques ja mort que m’estimava tant que se’n vingué a viure prop meu per tal de treballar plegats, volia que en desenvolupàrem un. Ho aconseguírem a Múrcia, d’on ell era. Consistia a fer sonar tots els instruments a motor o amb rodes possibles –des de la bicicleta o els patins fins al camió de bombers–. Durant quatre anys vam omplir la seua catedral amb més de 500 oients i vora 1.500 músics que es col•locaven per tot el recinte. I sense diners! Els artistes, que sempre estan a punt, vingueren de tot arreu. Bandes de música i tot! Componíem una gran cerimònia dels sentits tot cobrint el terra d’herbes aromàtiques nostres. Un veritable Corpus! Aquests concerts tenen molta vida, perquè són espectaculars rituals barrocs que funcionen com rellotges de precisió. La “modernitat” mal entesa hi és apartada davant el ritual perquè aquest ens ajuda a viure de forma més cohesiva i ens arrela als altres.

Pepa Úbeda

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article