Entrevista

Bernat Capó: “...hauria segut un advocat d’ínfima categoria, ja que no hagués pogut resistir tanta mentida.”

Escriptora, periodista, artista plàstica, gestora cultural i professora de català.

D’on provenen els vostres cognoms?
Tots dos, de Mallorca –Capó, de Búger, al bell mig de l’illa. Després de l’expulsió dels moriscos vingueren a Benissa dues famílies per instal·lar-s’hi.
 
Es pot deixar de ser periodista?
Jo, no; sempre m’ha agradat donar la notícia i comentar-la en unes poques línies. He escrit pel cap baix deu o onze mil articles.
 
On heu treballat?
Vaig entrar a Jornada el 1950, un periòdic valencià de vesprada. Hi feia una crítica literària setmanal. M’hi portà Vicent Ventura, personatge inoblidable. Vaig estar uns anys compaginant-ho amb els estudis de Dret i el treball a la companyia d’autobusos La Unió de Benissa. A casa es necessitaven els diners. Per cert, el director de Jornada era el pare de l’alcaldessa de València, Rita Barberà. Vivia molt bé, era d’una simpatia irresistible, però no era un periodista de raça.
 
Què us agradava fer?
Reportatges sobre els pobles, sobretot parlar amb els vellets, perquè treien unes paraules que mai no havia sentit. El diari Información d’Alacant m’envià a tots els pobles per fer-ne cròniques. De política, no vaig poder fer-ne durant la dictadura, però després, i tant que en vaig fer!
 
Per què no acabàreu Dret?
Perquè preferia anar de tertúlia amb els amics i no ho necessitava. Quan vaig passar al Levante, ja cobrava decentment i de nit me n’anava a xerrar amb Vicent Ventura, Joan Fuster i Josep Iborra i no podia amb tot: estudiar, treballar en la La Unió de Benissa i escriure per al periòdic. Estudiar era el més complicat i com el periodisme m’ha agradat sempre i aleshores no demanaven carnet, ho vaig tindre clar.
 
Què recordeu d’aquelles tertúlies?
Anàvem a sopar al restaurant Casa Pedro, enfront de l’hotel Astòria. Més de quatre voltes el propietari em pagà el sopar, perquè no teníem ni un duro. Quasi sempre era un entrepà. Parlàvem de tot un poc, però mirant sempre a totes bandes perquè mai no sabies qui podia sentir-te. Amb més llibertat parlàvem al despatx del pare Espasa, director del Col·legi Sant Tomàs de Villanueva. Tenia tant de poder que no podia acomiadar-lo ni l’arquebisbe, però fart de tanta persecució va dimitir i tornà a Dénia, el seu poble.
 
Què pensàveu d’aquella època?
No ens deixaven pensar. Hui la gent pensa a fer diners; nosaltres, a sopar. Com que no hi veies un horitzó, no hi havia esperances i no parlaves. El director del periòdic em deia: “Pots fer el que vulgues amb total llibertat i criticar l’ajuntament, però res més”. Abans d’arribar-li al director l’article, tu ja t’havies autocensurat.
 
I quan arribà la transició?
Un poquet abans ja podíem dir alguna cosa, però no massa tampoc. Jo ho tenia pitjor, perquè mon pare havia estat a la presó.
 
Per què us agrada el periodisme?
Per la seua immediatesa.
 
Parlem del vostre pare...
Durant la República fou alcalde de Benissa. En acabar-se la guerra, era al port d’Alacant quan els vencedors començaren a disparar indiscriminadament; es va salvar de miracle. Se l’endugueren al Campo de Almendros i després el reclamaren de Benissa. Un dia el vaig veure baixant les escales d’un carrer. Anava nugat amb un cordill entre dos guàrdies civils.
 
I què vau sentir?
Em vaig quedar desorientat, tenia onze anys i a eixa edat no pots pensar que ton pare siga un delinqüent o un represaliat polític. Me n’aní corrent a casa a dir-li-ho a ma mare i deduírem que se l’enduien a la presó de Dénia. Passà després per Albatera, Alacant i Santoña, on el condemnaren a mort, però com no havia matat ningú, portàrem avals de tothom i li rebaixaren la pena a trenta anys, però s’hi estigué sis anys i mig gràcies a un indult. Abans de tornar a casa, estigué desterrat a València. Com li prohibiren reincorporar-se a La Unió de Benissa, m’admeteren a mi.
 
Com descobríreu les vostres arrels?
Fent la mili a Palma vaig anar a Búger, on tots es diuen Capó i molta gent s’assembla a mi. Per cert, hi vaig treballar per al diari Baleares fent entrevistes. En tornar, em vaig encarregar de l’administració de La Unió de Benissa i vaig entrar en Información.
 
Per quins altres periòdics passeu?
Pel Diari de València i Noticias al día, obert per la impremta que hi havia al costat de l’Astòria, famosa perquè feia els cartells de les corregudes de bous; però sense abandonar La Unió de Benissa i Información. Hi havia dies que ni em gitava. Quan torne a Benissa per treballar en una empresa familiar, em vaig dedicar als articles d’opinió.
 
També heu escrit per a El Temps, Saó, Mediterráneo...
La temàtica era molt diversa. Per exemple, en arribar la democràcia, vaig trobar en Zaplana un niu de notícies i, després, en Rajoy, perquè és molt fàcil parlar-ne: només descrivint-lo ja en tens prou.
 
I de Rita Barberà?
No, a Alacant, València no té res a fer. Si hagués estat la Castedo, ho hauria tingut també molt fàcil.  
 
Algú ha dit que a Benissa hi ha dues referències irrenunciables: la Puríssima Xiqueta i Bernat Capó. Per què?
Supose que per escriure sobre costums, cultura popular... Bullent arribà a crear un premi de cultura popular amb el meu nom.
 
Com heu aconseguit ser profeta a casa vostra havent tants envejosos?
Crec en l’exemple, no ataque a ningú, em porte bé amb la majoria.
 
El 2001 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana us ret un homenatge i us nomena Soci d’Honor.
Sí, i n’estic orgullós.
 
Parlem de la vostra obra:
El 1978 apareix Estampes pobletanes, rent del costumari valencià.
El 1980, Espigolant pel rostoll morisc, el millor que he escrit. És un llibre de viatges sobre els poblets muntanyencs de la Marina.
El 1982, Rèquiem per una amistat i, entre 1992 i 1994, el Costumari valencià.
                                                                                                                  
Quin llibre recordeu més satisfet?
On ets, Gigi? (1992), pel seu caràcter emotiu. Gigi era el gosset que li vaig regalar a Lola, la meua dona, i es va perdre. Fou, fins i tot, traduït a l’anglès.
 
Com veieu el present?
Desastrós, perquè les mentides ixen amb tanta facilitat! El qui diu mentides sap que està dient-les i les diu perquè està jugant-se la poltrona. La mentida s’ha fet habitual. Hi ha polítics que neguen haver-les dit... Quan em passa la ràbia, m’assec i comence a escriure... Ara estic amb unes memòries que em distrauen d’allò més.
 
No creieu que la gent, avui, és més crèdula i inculta que mai malgrat els ingents mitjans amb què compta?
Sí, i tot comença a l’escola, on no s’estudia com caldria. Els qui decideixen només volen dades i dates i això no aprofita per res.
 
De què esteu més satisfet?
D’haver-me deixat Dret, perquè hauria segut un advocat d’ínfima categoria, ja que no hagués pogut resistir tanta mentida.

Pepa Úbeda.
 
 

Comentaris

Isabel Sant Edteve d'en Bas
1.

Un gran escriptor de allò menut, del país i les persones.., no tinc el gust de haber-lo conegut, però sí de seguir-lo pels seus llibres.
Seguiré les seves memòries que tant el distreuen amb plaer, quan això sigui possible.
Felicitats!

Comenta aquest article