Entrevista

Ana Surra. Presidenta de “Sí, amb nosaltres”

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Uruguaiana de naixement, a Anna Surra li va tocar de viure una època convulsa al seu país. Durant la dictadura es va haver d’emigrar a Europa. Primer a Bèlgica i després a França, moment en què tingué la possibilitat durant les vacances de tenir els primers contactes amb el nostre país. Fa nou anys que viu a Barcelona. “... De fet vaig venir a viure a aquesta ciutat perquè el meu fill, que fa quinze anys que hi viu, va tenir un fill i jo no em volia perdre l’oportunitat de veure’l créixer i observar la seva evolució”, comenta. És llicenciada en treball social i àrbitre de bàsquet. Actualment no treballa professionalment, però sí que ho fa de forma vocacional, segons que ens consta. Inicialment però, va estar treballant al consolat d’Uruguai a Barcelona des del seu perfil d’assistent social. Ens confessa, però, que actualment encara fa feines relacionades amb l’arbitratge del bàsquet, la seva afició. Va estar deu anys refugiada a França durant la dictadura de l’Uruguai. En aquella època venia a les platges de la Costa Brava i de València. L’any 1977, en plena ebullició de la transició, el tema nacional català la va fascinar, cosa que l’animà a participar en força esdeveniments de l’època.

Després d’una pila d’anys exiliada, arribà l’amnistia i te’n vas tornar a l’Uruguai.
Era l’any 1985. De fet, hi vaig anar pensant que m’hi quedaria. Però, tanmateix, com el meu fill, que havia nascut a Bèlgica, viscut a França i que amb onze anys arribà a l’Uruguai (jo m’havia divorciat del seu pare), ens trobàvem molt desubicats... jo anava i venia... És en aquest moment que fem un viatge a Cuba, ell s’enamora d’una cubana i al cop de poc li ofereixen a ella una feina per tres anys a Barcelona i varen venir a viure-hi els dos. Era l’any 1998.
 
No perds el contacte amb el teu fill, però...
Cada any venia a Barcelona. Col·laborava amb l’Associació Catalana de Bàsquet i poc o molt em relacionava amb els col·lectius uruguaians de Barcelona, fins que va néixer el meu nét. Era a començaments de 2005.
 
Quina cosa va ser la que vas fer primer, un cop instal·lada a Barcelona?
El primer de tot va ser relacionar-me amb el col·lectiu d’emigrants del meu país que vivia a la ciutat. Era una època en que hi havia molts sud-americans. Aquest fet, juntament amb les relacions que vaig establir amb gent del país a través del bàsquet, em va permetre tenir un profund coneixement de la realitat catalana.
 
Tanmateix, hi va haver un fet decisiu...
Cert, i aquest va ser la gran manifestació en favor de l’estatut de l’any 2010.
 
Però no t’hi acabaves de trobar...
Jo no militava en cap partit polític, ni en cap sindicat, i vaig descobrir Súmate i m’hi vaig apropar. Però ells tenen un treball duríssim, que és el de convèncer la gent que ve de l’estat espanyol en favor del Dret a Decidir. Però aquest no era el meu cas, ja que ells no tenen problema de papers, saben que podran votar...
 
I sorgí la proposta...
Unes quantes persones ens vàrem demanar per què no creàvem una associació de gent provinents de diferents parts del món i que estan a favor del Dret a Decidir. És en aquest espai que em vaig ubicar perfectament i vàrem crear Sí, amb nosaltres.
 
Com va ser el començament?
Érem molt pocs. A la primera reunió, érem deu persones de set països diferents i de dos continents i vàrem constituir  l’associació.
 
Com vàreu anar entrant en el tema?
Poc a poc ens vàrem anar formant en el tema de l’espoli, del Dret a Decidir, dels aspecte econòmics... per tal de tenir un missatge equilibrat i clar, i vam anar presentant-nos a altres col·lectius... fins que ens vàrem presentar “en societat”. Va ser el 25 de juny passat, a la Casa del Mar.
 
Quin és el perfil del vostre associat?
Tota la gent que ve qualsevol altra part del món, que no sigui Espanya i que estigui d’acord amb el Dret a Decidir. Els que han vingut massivament a associar-se són principalment d’Hispanoamèrica i d’Europa.
 
Quin va ser el vostre primer objectiu?
Va ser el fet que nosaltres també poguéssim votar, ja que ens considerem ciutadans de Catalunya originaris d’una altra part del món. No considerem que siguem estrangers perquè no estem de visita sinó que hi vivim, paguem els impostos, patim les retallades... ni tampoc ens considerem immigrants, ja que molts dels nostres associats ja fa vint o trenta anys que són aquí. En aquests moments, pel que fa a les possibilitats de votar el proper 9 de novembre, no està del tot clar ni d’igual manera per a tots nosaltres, dependrà dels països d’origen.
 
Com esteu organitzats?
Actualment tenim tres sectors: l’americà, l’europeu i, properament, un que englobarà els països àrabs i africans. Més endavant tenim intenció d’incorporar altres sectors geogràfics, com ara els asiàtics.
Jurídicament som una entitat sense finalitat de lucre, com tantes d’altres que hi ha a Catalunya, amb la seva junta, assemblea... en aquests moments jo en sóc la presidenta. No disposem de local propi, ni tenim assalariats, però comptem amb molts de col·laboradors actius.
 
En l’àmbit català, quin tipus d’incidència teniu?
De moment on tenim més associats –i, en conseqüència, més incidència– és a Barcelona i Girona, una mica menys a Tarragona. A Lleida se’ns fa una mica difícil, de moment, de trobar interlocutors. Tanmateix, tenim programats tot un seguit d’actes i de treballs en marxa que de ben segur proporcionaran força fruits.
 
Ja ho sabeu, si voleu els podeu trobar a:
Telf 685 315 905   siambnosaltres@gmail.com
www.siambnosaltres.com
Facebook siambnosaltres 
twiter: @siambnos.
Podeu consultar el seu manifest fundacional, que està traduït a un bon nombre de llengües.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article