Entrevista

Peret Reyes. "Mai hi havia hagut tanta gent com ara fent rumba. Tanmateix no tot el que s’anuncia com a rumba ho és realment”

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Quins podríem dir que són els orígens de la rumba catalana?
Molts creuen que la rumba catalana ve del sud d’Espanya o de Sud-amèrica. Res de tot això. La rumba és un invent del gitano català. Quan jo vaig néixer, a casa meva ja feien rumba. En feia el meu avi, el Toqui, un personatge que quan hi havia alguna festa al barri anava al bar on ens reuníem tots els gitanos i era el que tocava i cantava. També hi havia un altre gitano del barri, l’Orelles, a qui juntament amb el meu avi se’ls té com als creadors de la rumba catalana. Cal esmentar també al pare del Pescaílla i a un germà seu a qui deien el Colla que, malgrat que no interpretaven la rumba tal com la fem nosaltres actualment, sí que van fer el camí que ens ha dut a la rumba catalana. Parlem dels anys quaranta i començaments dels cinquanta del segle passat.
Després va arribar en Peret, a qui nosaltres dèiem el Jefe. Jo he treballat amb ell trenta-cinc anys. Gairebé tota la vida. Ell va modernitzar la rumba catalana i la va fer popular arreu del món.
 
Què vol dir ser un gitano català a Barcelona?
Jo tinc una cançó que ho explica bastant bé, que precisament es diu El gitano català. Sempre ha estat molt integrat a la societat. De fet m’han explicat que els gitanos vàrem arribar a Catalunya sobre el 1400. Veníem de l’Índia i molts es van quedar aquí, com d’altres a França o bé al sud d’Espanya.
El gitano català sempre ha viscut amb normalitat, com ho fa qualsevol ciutadà. Hem tingut un pis, els nostres fills han anat a col·legi, ha vestit com tothom... Sempre ha tingut molt de respecte per tothom, ha estat una persona educada.
 
Originàriament, el gitano no és sedentari. Per què creus que es va produir aquest fenomen de la sedentarització en vosaltres?
No ho sé. Però de fet els meus avis i rebesavis ja eren catalans.
 
On us concentreu més els gitanos a la ciutat de Barcelona?
Els barris de Gràcia, d’Hostafrancs i el carrer de la Cera són els tres indrets més representatius.
 
La rumba catalana s’ha cantat en català?
Es diu catalana no tant perquè sigui cantada en català, que de fet n’hi ha, sinó perquè ha estat creada aquí, a Barcelona. S’ha de dir, però, que nosaltres sempre hem fet rumba cantada en català, però en els nostres discos sempre hi havia una o com a màxim dues cançons en català. Això va ser degut en part a la política de les discogràfiques, que ens deien que si només ho fèiem en català el mercat ens quedava molt reduït. També he de dir que el meu darrer disc és tot en català.
 
Pel que dius, encara estàs en actiu.
I tant. Encara faig bolos. M’ho porten des del Taller de Músics. Vaig composant, estic preparant un altre disc... vaja, que estic en actiu i més actiu que mai. S’ha de dir que el gitano català ha estat sempre compositor.
 
Has incorporat els teus fills als teus concerts, no?
Si, amb la percussió, amb el cor i les palmes... Vull assenyalar que el meu fill gran té la síndrome de Down i que també hi participa –i amb molt d’èxit, per cert. He de dir que es posa el públic a la butxaca. També m’acompanyen als concrets un parell més de nois del barri.
 
Quins elements citaries com a característics de la rumba catalana?
Dos palmeros ben compenetrats i una guitarra es converteixen en una orquestra. I si hi afegeixes el cantant, doncs tens una rumba catalana perfecta.
 
Inicialment, la rumba s’interpretava en àmbits benestants...
Sí. Quan la rumba es va donar a conèixer i es va fer popular sempre estava present en les seves festes de la jet-set de Barcelona i d’altres indrets.
 
Però arriba un moment en què hi ha un canvi.
Va passar que en la mesura que la rumba es feia famosa es va incorporar com un element més als tablaos flamencs –al final, com a cloenda i de manera destacada–, cosa que contribuí a incrementar aquesta confusió pel que fa als seus orígens.
Fruit d’aquesta situació van sorgir una sèrie de grups, com Los Chichos, Los Chunguitos... que van fer una música amb ritmes de rumba però amb un tipus de lletres gens habituals en la rumba catalana, com per exemple textos sobre la mort, les drogues, la venjança, la presó... Això va fer mal a la rumba catalana, perquè va confondre.
 
Les vostres lletres de què parlen, doncs?
La rumba catalana parla més aviat de coses alegres. De l’amor, del desamor... de la vida. Podríem dir que parla de coses potser més intranscendents –cosa que no vol dir que no siguin coses importants ni no sentides.
 
Com veus el futur de la rumba catalana?
Des d’uns anys cap aquí, millor que mai. Des de fa uns set anys que una sèrie de grups paios s’han començat a interessar i fan rumba catalana. Mai hi havia hagut tanta gent com ara fent rumba. Tanmateix no tot el que s’anuncia com a rumba ho és. Per exemple, Ojos de Brujo o el mateix Gato Pérez, que de fet ell mateix ho deia que la seva música no era rumba, tot i la seva admiració pel gènere.
 
També has fet algun taller a la presó, no?
A Quatre Camins. Una experiència molt positiva. Tanmateix el primer dia que vàrem entrar vaig quedar molt colpit i impressionat. Aquelles reixes, la tibantor inicial, el control... Un cop superat aquest primer moment, però, vàrem agafar confiança tots plegats i en va resultar una experiència molt positiva per a tothom. Hi vam estar dos mesos i hi anàvem uns tres cops la setmana.
 
Joan-Ramon Gordo i Montraveta.
 
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article