Entrevista

Peret: “Sóc un gitano, mig paio i universal”.

Música tradicional

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Poques vegades una persona ha estat tan coneguda i reconeguda en el temps per un ampli i variat ventall de població com en Pere Pubill Calaf, més conegut amb el nom artístic de Peret. Creador de la popular rumba catalana, ha estat present en el món musical i mediàtic des de començaments dels anys seixanta del segle passat fins als nostres dies, passant per un parèntesi d’un cert retir, marcat per una profunda activitat religiosa. Un personatge que ha rebut la Creu de Sant Jordi (1998), que ha estat declarat fill predilecte de Mataró (2011), que ha col·laborat en enregistraments amb cantants de projecció internacional i que s’ha convertit en tot un referent musical i vivencial de vàries generacions. Ens rep al seu apartament de Mataró, davant la platja, un lloc on pot gaudir d’un horitzó infinit i on compartirà un parell d’hores amb nosaltres.

Vídeo de l'entrevista

Us definiu com a gitano català, dels “Corrals” de Mataró.

Els Corrals eren uns terrenys propietat d’un gran senyor de Mataró, que ens el va regalar perquè nosaltres estàvem allà -per dir-ho d’alguna manera- ocupant-los. Érem quatre famílies i de dues d’elles no en queda ningú viu, doncs ben poca gent pot manifestar avui aquests orígens. Aquest gran senyor ens va fer una escriptura i ens hi vam quedar. Eren barraques, si plovia et mullaves, el terra era negre, no hi havia parets ni res… La pobresa absoluta, vaja!
 
Un gitano diferent?
Sóc gitano, però tinc una part de paio, també. El meu avi era paio. Així doncs, em sento gitano català, paio català, fill de Mataró i criat a Barcelona. De fet tota la meva vida he estat a Barcelona. Per altra banda també em sento de molts altres llocs, perquè em trobo estimat i acompanyat. En resum: sóc un gitano, mig paio, universal.
 
Què significa per a en Peret el carrer de la Cera?
És el meu barri, a Barcelona. El carrer Salvadors, 4t-1a era on vivia. Un quart pis, que de fet era un sisè i que em permetia gaudir d’unes vistes dels terrats de Barcelona immillorables. Hi vaig viure molts anys.
 
El nom de Peret s’associa irremediablement al de rumba catalana, com la definiríeu?
És una música que, com totes, té les seves característiques. Comença essent una música que fa ballar a tothom, però amb lletres que tenen una gràcia, amb picardia, paraules de doble intenció… parla d’amor, de desamor, fa crítica… una música que fa pensar també. En definitiva, la rumba catalana parla de la nostra cultura, la cultura catalana. Darrerament, una de les cançons que canto en català, i que òbviament no és pas meva, és l’Emigrant.
 
Cantar en català…
De fet és més fàcil per a mi cantar en català que en castellà. Sona millor. S’ha de dir també que la rumba catalana té molt poc flamenc. No es tracta pas de rumba flamenca. Hi ha força gent que ho confon.
 
Gato Pérez, un argentí que cantà molt a Barcelona…
Quan parlem del Gato Pérez, per exemple, convé aclarir algunes coses. S’ha dit que cantava la rumba catalana, i no és veritat. Cap músic poc dir això d’ell. La seva música era una salsa argentina, amb milongues… Era el seu estil propi. Això no vol dir que fes malament la seva música, al contrari. Cal dir però, que no feia rumba catalana. Ell deia que li agradaria cantar-la, però que no en sabia. Tinc testimonis de músics i del seu propi productor en aquest sentit. He de dir que per a mi, com més gent faci rumba catalana millor que millor, però cal parlar amb propietat, si no ho fem així ens confondrem i no ens podrem entendre. El mateix es podria dir d’El Pescaílla, que cantava rumba flamenca.
 
Així doncs, quan i com neix la rumba catalana?
La rumba catalana va començar amb els turistes, a Calella. Jo cantava tot sol en un petit local. Es tracta d’un estil de música que vaig inventar. Amb l’enregistrament de La noche del hawaiano, un disc es va popularitzar de tal manera que de fet era obligat tenir-lo a casa, es podia sentir a les discoteques de l’època de manera assídua. Fins i tot actualment encara m’hi posen, per allò d’engrescar a ballar la gent.
 
Hi ha una primera època que històricament s’associa al règim franquista, al lema “Spain is different”…
Jo no em vaig assabentar d’aquesta situació. Jo passava del tot, feia la meva feina, gaudia molt… però no em preocupava res més.
 
El 1982 s’inicia un període de nou anys, focalitzat de manera exclusiva en l’exercici de tasques religioses…
He de dir que l’església som tots els que practiquem, la comunitat… N’hi ha moltes, d’esglésies, però. De fet, la paraula de Jesucrist em va interessar molt i m’hi vaig dedicar en cos i ànima durant nou anys, buscant gent que pensés com jo. Es tractava de l’Església Evangèlica de Filadèlfia. Tot i que actualment no m’hi dedico de manera exclusiva, jo Jesucrist no l’he deixat, ni el penso deixar.
 
Una segona època d’or de la rumba catalana es podria associar amb la Barcelona olímpica…
Cal tenir en compte que hi ha moltes èpoques, no només dues. Tanmateix, he de dir que vaig participar d’una manera especial a la clausura dels Jocs Olímpics, interpretant la cançó Gitana Hechicera, dedicada a la ciutat de Barcelona.
 
Parlem una mica dels grups actuals de la rumba catalana…
No tot el que s’identifica com a rumba catalana ho és. Molts d’aquest grups i músics fan rumba catalana, però també d’altres estils. Repeteixo, no tot és rumba catalana.
 
Què penseu de la Nova Cançó?
Va ser molt important i en el seu moment va interessar molt. Nogensmenys van tenir un mal pagament. Amb la Generalitat constituïda no van tenir el reconeixement que es mereixien.
 
Els joves i la rumba catalana.
És un cas molt especial que encara no acabo d’entendre però que em fa molt feliç. Cada vegada més als meus concerts trobo un sector jove que s’identifica amb el que faig, amb la meva música i que a més en gaudeix molt. És meravellós que després de tants anys puguis tenir un públic tan jove. Això encoratja molt.
 
Com veieu el futur…
En la mesura que pugui penso treballar fins al final. Jo m’estimo el públic i crec que ell també m’estima. De fet m’agradaria acabar a l’escenari.
 
Esperem poder gaudir força anys de la figura i del treball d’en Peret.
 
Joan-Ramon Gordo i Montraveta

 

 

 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article