Entrevista

Bernat Joan: “Hi ha d’haver una bona interacció entre els Països Catalans, però els responsables de que les coses funcionin bé som cadascú de nosaltres”

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

La llengua, Europa, el compromís polític amb el seu país, la sociolingüística... són alguns dels fronts de treball d’aquest eivissenc que avui presentem. Com ens comenta: “... totes les persones tenim diverses coses que ens mouen. Personalment, el que em mou és, per una banda, la promoció i la preservació de la llengua catalana allà on he estat treballant professionalment i durant una part de la meva vida també en la política; per altra banda hi ha la qüestió del país, perquè jo entenc que la normalitat de la llengua no es pot construir si no arribem a assolir aquesta normalitat per al país i que és molt difícil que una llengua estigui plenament consolidada si les estructures del país són febles”. Per a Bernat Joan el seu independentisme “ve d’aquí, de considerar que s’ha de construir el país per construir també la llengua”.

Ser d’Eivissa també et dóna una altra perspectiva de PP.CC.
Cert. Jo no puc acceptar per a mi i els meus conciutadans d’Eivissa un grau de catalanitat inferior al de qualsevol altre lloc del país. Per a molta gent de les Illes o del País Valencià, la catalanitat és viscuda d’una manera molt natural i que això de vegades al Principat es veu com una cosa estranya. M’ha agradat molt sentir aquest matí (a la UCE 2012) aquella idea de Josep Pla que deia que Joan Fuster no era un valencià catalanista sinó un català de València. D’alguna manera m’hi he sentit molt identificat i entenc que és així.

Ser eivissenc t’ha suposat algun tipus de dificultat a l’hora de desenvolupar el teu treball?
Jo en principi no ho he sentit d’una manera especialment dificultosa. Com tants eivissencs, mallorquins, menorquins o formenterencs vaig estudiar a Barcelona, i per tant una certa familiaritat amb el continent l’he experimentada des de ben jove. Vaig passar a viure a Barcelona perquè estava estudiant a la seva universitat a l’edat de disset anys. En aquest sentit, el Principat m’és familiar des de molt aviat.

Però hi ha una tradició política, sociològica, pròpia de cada territori que condiciona.
És cert que existeix i això et marca unes distàncies, però crec que els reptes i les metes se’ls ha de marcar un mateix. Ara mateix no sento que el fet de ser eivissenc ha representat un handicapp, ni el fet de viure a Eivissa m’impossibilita de poder participar d’alguna manera en la política general. En qualsevol cas, si hi ha barreres -que n’hi ha- és una mica responsabilitat de tots, també dels qui no som del Principat, i cal superar-les.

Cadascú és responsable dels seus actes, no?
Jo crec que hi ha d’haver una bona interacció entre els Països Catalans, però els responsables de que les coses funcionin bé som cadascú de nosaltres. És a dir que els responsables que la cultura a Eivissa funcioni bé som els eivissencs. Si hi ha sinergies i interacció entre nosaltres i el Principat millor que millor, però en qualsevol cas aquestes actituds de germà pobre no crec que siguin bones.

Parlem del que es coneix com Illes Balears...
Les Illes Balears són quatre illes i això ja marca algunes coses. Quatre illes que en algun moment de la història han estat molt mal interconnectades entre elles. Quatre illes que han sofert uns canvis molts ràpids en molt poc temps i això les ha fet molt diverses.
Tenim, per exemple, àrees com la part forana de Mallorca, que des d’una perspectiva sociològica i cultural s’assembla amb les comarques centrals del Principat de Catalunya on la llengua està molt consolidada, amb una forta cohesió interna, fins a àrees dins de la mateixa illa de Mallorca com la badia de Palma on allò que s’assembla més pot ser Benidorm. Per tant, dins d’una mateixa illa de vegades hi ha diferències que són brutals.
Per altra banda, per tradició històrica també hi ha grans diferències entre les illes. És a dir, quan hi ha la conquesta catalana d’Eivissa, l’illa passa a dependre del bisbat de Tarragona del segle XIII al XVII, quan a Palma feia segles que hi havia bisbe.
Això ha originat unes dinàmiques que fa que cada illa tingui unes característiques específiques molt diferenciades.

Quina tendència hi veus?
Jo crec que la identificació primària, bàsica, continuarà sent la de cada illa, però penso que pel conjunt es pot construir d’alguna manera una identitat balear. Que hi hagi una interrelació balear, perquè per separat és clar que som més febles, i per altra banda jo crec que és molt important que hi hagi una bona interrelació entre Balears, Catalunya i el País Valencià. Per tant, jo entenc que per la construcció de tot, és bo que existeixi una intensificació de la cohesió, dins de les Balears i d’aquestes amb la resta dels Països Catalans.

Quin creus que ha de ser el paper de l’associacionisme dins d’aquest procés?
Crec que és molt important. Es molt difícil construir una societat i una cultura i mantenir i promoure una llengua i una identitat si no existeix una estructura forta i que sigui cohesionada, i això depèn en gran part del moviment associatiu. Malauradament, a les Illes Balears tenim una tradició molt feble, malgrat que estem avançant en poc temps.
Entenc que la societat civil s’ha d’organitzar i que un país com el nostre no podria subsistir de cap manera sense aquesta organització de la societat civil, i segurament això també és necessari, no només pel manteniment de la identitat i la cultura sinó pels canvis polítics que hi pugui haver. Si es plantegen reptes nous, projectes polítics d’avançar més endavant del que ara tenim i no hi ha una societat civil al darrera és com tirar-se a la piscina sense aigua.

Dins del moviment associatiu es donen exemples que emfatitzen alguns aspectes concrets com el folklore, la realitat social, les diferents temàtiques...
Jo crec que la gent ha d’estar allí on es trobi més còmoda, amb l’associació que es trobi més bé. Allò que cadascú ha de trobar és el tipus d’associació en la que s’hi trobi a gust per tal de poder desenvolupar millor aquelles coses que a cadascú interessin.

A en Bernat Joan l’hem vist com a eurodiputat, com a director general de Política Lingüística, com a militant d’ERC... quina és l’etapa que està vivint actualment?
Doncs una etapa amb coses que a mi em plauen també i que són diferents. Estic en el món de la docència, faig classes a Eivissa, estic investigant en sociolingüística, un camp on he treballat durant molts anys i que he procurat no desvincular-me’n, i ja que som a Prada puc dir que des de l’any 1987 cada curs he organitzat alguna cosa dins de l’àrea de llengua i evidentment penso continuar-hi. M’ha vingut molt bé aquest tipus de medi menys acadèmic de contacte que és el món de l’UCE, una cosa que no m’he volgut perdre mai.

Com vius i entens l’acció política?
Entenc que les persones tenim una professió i que la política és una contingència. És a dir, no crec massa amb el polític professional, de la mateixa manera que crec que tothom hauria de passar una part de la seva vida per la política. És a dir, tots alguna vegada hauríem de tenir algun càrrec públic per saber de què va i per tal que tinguem una noció de la responsabilitat i de l’esforç i de la feina que aquesta tasca implica, així com per l’experiència que suposa -que jo crec que és molt positiva. Dit això, considero que ningú s’hi hauria de perpetuar, perquè es generen uns vicis que al final fan que la política funcioni malament. És en aquest sentit que sóc partidari de les llistes obertes, que crec que és un sistema democràticament més ferm que no el que tenim.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article