Entrevista

Amadeu Rosell: “L’aparició de l’acordió diatònic va suposar tota una revolució al Pirineu”.

Música tradicional

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

La música tradicional pirinenca s’ha associat sempre a l’acordió diatònic. Provinent d’Austria, aquest instrument significà un gran canvi, ja que permetia fer música i alhora servia com a acompanyament, i això al Pirineu, on hi havia una tradició molt arrelada de ball, va suposar una autèntica revolució. L’Amadeu Rosell ens comenta també que és el president de la recent estrenada delegació d’Òmnium al Ripollès, un aspecte que complementa el seu perfil personal. Per parlar de tot això, així com d’alguns dels músics més emblemàtics del país, ens traslladàrem a Llanars, poblet de la vall de Camprodon on viu l’Amadeu Rosell, músic, gran coneixedor i practicant de la música tradicional del Pirineu, per tal de conèixer de primera mà aquesta realitat tant arrelada a aquestes contrades.

Com a músic, quins són els teus orígens?
A partir d’una visita que Xesco Boix va fer a Camprodon vam establir coneixença, i em va convèncer de baixar a Barcelona, on vaig viure amb ell uns anys.

Que et va fer tornar a la vall de Camprodon?
Vaig tornar cap aquí dalt perquè pensava que la meva feina l’havia de fer des de la realitat comarcal. Creia i crec que cadascú ha de treballar a la seva comarca, cosa que em sembla que no ha entés la Generalitat. Penso que molt treball es fa des de Barcelona i queda molt localitzat i molt reduït, quan realment les feines que es fan i que s’haurien de fer són a comarques, ja que som la gent que coneixem més el territori i hi tenim més accés.

Pel que interpreto, la realitat comarcal és molt important per a tu.
Crec que les comarques són espais que haurien haver estat més protegits i més ajudats, ja que encara quedava molt material, tant de músiques com de cançons, d’eines...
Un bon exemple del que s’havia d’haver fet arreu és l’ecomuseu d’Esterri d'Àneu, ja que genera, entre d’altres coses, una dinàmica que permet de recollir i concentrar tot tipus de material relacionat amb la cultura tradicional i popular. Si això s’hagués fet a d'altres comarques ara disposaríem de moltíssim material que s’ha perdut, malauradament.

Tanmateix hi ha projectes que es continuen duent a terme, com la Trobada d’Acordionistes d’Arsèguel?
Si, però ha canviat molt. A les primeres edicions hi vaig participar. Actualment és més una trobada internacional més que una mostra d’acordionistes del Pirineu. Ep! Que em sembla bé, però no és el que estàvem dient.

Si no ho tenim mal entès, a Camprodon feu també una trobada...
Si. Fem la Trobada de músics sense solfa. N'hem fet vint-i-sis edicions. Això sí que és de la comarca. L’objectiu de la trobada era mostrar a tots aquests músics que havien tocat arreu dels pobles d’una manera absolutament anònima, que havien conservat totes les músiques i sobretot els balls, penseu que no n’hi ha cap d’escrit. És com un reconeixement a tota la tasca feta i a la seva trajectòria. En les darreres edicions també hi ha participat gent de comarques properes, com la Garrotxa, el Berguedà, el Lluçanès...

La teva relació amb la música tradicional del Ripollès i l’Alta Garrotxa ve de lluny, però.
Amb en Jaume Arnella els anys 76 i 77 vam fer un treball de recerca sobre les músiques de Beget. De molt jove em vaig relacionar amb l’acordió diatònic, relació que encara mantinc molt activa. Casualment, en aquells anys vaig anar a viure a un mas entre Camprodon i Beget, i això em va permetre, per una banda, desenvolupar una gran recerca, i per altra, mantenir una relació força propera amb en Peret Balch, traginer de professió i músic de muntanya per vocació. Relació que anà més enllà de l’estrictament artística i que durà disset anys.

Precisament, aquest proper dissabte (28/07/2012) presentes un llibre teu dedicat a en Peret Blanch.
Cert. És un llibre fruit d’una relació de disset anys, de recerques, de compartir i de viure. Amb en Peret vàrem començar a cercar cançons i material antic, del seu pare... També presentarem un documental sobre ell, fet a partir d’imatges realitzades per n'Artur Blasco.

També teniu un nou projecte a Beget...
Si. A la casa on vivia en Peret volem fer com un petit museu i auditori. Un punt de recerca de música i de costums. Farem uns concerts de petit format (només hi caben catorze cadires) per a la gent que estigui interessada a conèixer la música d’en Peret i per tal que la seva obra perduri. Això pot possibilitar i facilitar que es puguin recollir materials que actualment es troben molt dispersos.

Que vol dir ser músic tradicional actualment?
Ara és passar-les magres. Aquí dalt és difícil. Si no estàs dins dels circuits artístics és força difícil de poder-se’n sortir. A comarques la situació és molt magra. Si afegim el fet que les institucions públiques han tancat l’aixeta... Rebem per totes bandes.

També formes part d’un grup de música tradicional.
Si. Es diu “Tururutbonaigua”. És un dels grups de música tradicional més antics de Catalunya. En Peret hi va format part fins que va morir. Toquem els balls que tradicionalment s’han interpretat per aquestes valls, és a dir masurques, pericons, valsos, americanes, marxes pasdobles, polques, xotis, escotixs, sardanes curtes... I amb la instrumentació tradicional: clarinet, flauta travessera o violí, acordió, bateria i contrabaix. A tot el Pirineu hi ha hagut aquest tipus de balls al voltant de l’acordió diatònic.

Per què creus que l’acordió diatònic va triomfar?
Per una raó ben senzilla, perquè feia música i alhora servia d'acompanyament. En Peret, per exemple, que tocava el violí, només feia melodia i això era dur de tocar. Moltes vegades el que feien era portar el ritme a cop de taló. L’aparició de l’acordió va suposar tota una revolució. Era música de ball i no tant de festa com ha pogut ser, per exemple, a les comarques meridionals.

Com veus la perspectiva en el camp de la recerca.
Si fins ara s’ha fet poc, a partir d’ara serà horrorós. El que em sap més greu és que s’ha perdut molt de patrimoni. Si no es fa una xarxa per comarques és impossible sortir-se'n. Cal tenir en compte que a cada comarca hi ha referents que hi podrien col·laborar molt activament.

Existeix algun tipus de dinàmica que englobi aquesta recerca no sols musical, sinó també de dansa, patrimonial...
Hauria d’existir, però no em consta que existeixi. Hi ha hagut intents des dels consells comarcals, per exemple... Però no han reeixit. Trobo que no s’ha treballat bé.

Quina relació teniu amb el món associatiu cultural?
Aquí dalt hi ha molt poca associació. Els pobles són molt petits i les relacions passen la gran majoria de vegades per les persones i llurs interessos concrets.

Malgrat el que comentes, déu n’hi do les coses que has fet i fas...
Tot el que hem editat, llibres, CD, espectacles... ens ho hem hagut de fer tot nosaltres. No hi ha hagut unes polítiques clares de promoció i sosteniment de la recerca en cultura popular i tradicional. Ha passat que algunes vegades si s’han fet algunes coses ha estat a partir de subvencions. Però ara s’han acabat.
Per altra banda, considero que el concepte de subvenció ha estat mal entès, crec que una subvenció és per començar un projecte, no ha de ser pas per viure'n tota la vida. Molts recursos que havien de servir per potenciar nous projectes s’han quedat en el mateixos grups.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta
 

Comentaris

Rafel Llobet i Martí La Seu d'Urgell
1.
Hola Amadeu,

Tens tota la raó. Ens falta una xarxa nacional que funcioni per anar arxivant tot el material i que tothom hi pugui aportar i entrar per fer-ne ús. De gent per fer-ho n'hi ha a totes les comarques. El que s'ha recuperat fins ara és a nivell privat i de difícil accés. I moltes vegades en benefici d'us privat.
Respecte a l' acordió diatònic, de musics vells d' abans, aquí l' Alt Urgell ja no en queden, però de joves n'hi ha centenars. Als anys 80 semblava que el diatònic no en sortiria eclipsat pel cromàtic de tecla, i ara el fenomen s'ha invertit i ha aparegut el cromàtic de botons.

Comenta aquest article