Des de principis del segle XVIII, explica Tom Blanning a El triomf de la música, el cultiu de la música comença a ser utilitzat com a eina de prestigi i estatus social. La burgesia podia competir econòmicament contra una classe aristocràtica decadent, però no pas contra el reguitzell d’honors i títols que havia aconseguit atresorar. Conscient d’aquesta realitat, promourà la música com un instrument per adjudicar-se valors com el «refinament», la «sensibilitat» o especialment el «bon gust». Incapaços d’assolir l’aristocràcia política, els burgesos s’autoproclamaran l’aristocràcia artística. Fins llavors, els compositors eren tractats
com a artesans de la música, treballadors al cap i a la fi; la nova ideologia els elevarà a la categoria d’artistes creadors.