Entrevistes


14/1/2012

Carles Duarte: “El teixit associatiu d’aquest país és una de les seves ànimes més nobles, més compromeses i que més cal valorar, estimular i projectar.”


etiqueta associacionisme, Carles Duarte, literatura, llengua





Com valoreu l’acció exterior desenvolupada per la Generalitat?
Catalunya es juga molt el futur en la projecció exterior. Evidentment si el país no té força, ni empenta, ni capacitat de fer, no cal fer coses perquè hi ha ben poc a explicar. Nosaltres no tan sols necessitem ser, sinó que també ens cal ser reconeguts pel que som. Catalunya té una enorme vocació de projectar-se al món i té el talent, la qualitat i la creativitat que fan perfectament possible d'aconseguir-ho. Ho veiem, per exemple, amb la candidatura als Oscar de la pel·lícula Pa negre. Se’n sortirà o no, però la quantitat de suports tan diferents com els rebuts de Josep Carreres, Miquel Barceló, Ferran Adrià... és significatiu del que estic dient.

La cultura catalana en el món té una gran permeabilitat i varietat de manifestacions que van des de la cultura popular, passant pels lectorats a les universitats, fins els casals catalans a l’exterior, que fan una feina de promoció i de coneixement de la cultura del país, i evidentment en la vessant més institucional que són les oficines que té la Generalitat arreu, les quals tracten tant el vessant cultural, com el pròpiament polític, com l’econòmic.

Un exemple és la Casa de la Generalitat de Perpinyà.
El president Pujol aquest tipus de qüestions les tenia ben clares i com a prioritàries. És a dir, la visió integral de la nació cultural l’afirmava i la reivindicava sempre. Dedicava moltes energies a intentar generar relacions constructives amb el País Valencià, Andorra, les Illes, l’Alguer... i per tant en aquest sentit la Casa de la Generalitat de Perpinyà va ser una aposta estratègica.

I les relacions amb l’Alguer?
He viscut molts moments i tingut força relacions institucionals. He conegut força batlles entre ells en Carlo Sechi que en va ser força temps, un home amb una trajectòria algueresista molt significativa. S’han fet jornades, es va promoure una vinculació amb l’IEC, en el camp de l’ensenyament, etcètera. Hi ha hagut un vincle i una presència considerable. En els darrers tripartits s’ha creat una presència de la Generalitat estable en aquest territori amb en Joan Elies Adell, per exemple.

Arriba un moment però, que hi ha un canvi de rumb en la vostra trajectòria professional.
Políticament, jo sóc un home d’en Pujol. Vaig començar com a tècnic ras i vaig acabar com a Secretari General de la Presidència. De fet vaig ser el darrer secretari general de la Presidència del govern Pujol i el primer del govern Maragall, ja que vaig haver de fer el traspàs d’ambdós governs. Lògicament, el president Maragall va nomenar com a secretari general una persona de la seva confiança. Va ser un moment històric en el sentit que va ser la primera alternança política que es produïa després de les primeres eleccions democràtiques. Era molt important que la imatge institucional del país quedés molt significada.

I de cop i volta us trobem com a director de la Fundació Lluís Carulla.
Bé, en realitat la meva vinculació amb la Fundació Lluís Carulla era prèvia a l’acabament de la darrera legislatura del president Pujol. Mesos abans ja se’m va plantejar la possibilitat de ser-ne el director. Vaig manifestar la meva acceptació però condicionant-la a l’acabament de la legislatura, ja que com que era perfectament conscient que ja no es tornava a presentar i tenint en compte que el meu vincle era amb ell, entenia que el nou equip que pugés fos d’un partit o d’un altre no hauria d’arrossegar el llast d’una persona que havia tingut una presència significativa en el govern anterior.

Parlem de la fundació Lluís Carulla, possiblement l’actuació més emblemàtica de la qual sigui el Museu de la Vida Rural a l’Espluga de Francolí.
Es tracta d’un museu etnològic inaugurat el 1988 i que en aquests darrers anys ja va tenir una important ampliació. Actualment ens trobem novament en obres, malgrat que es pot visitar perfectament, ampliant els serveis que potenciïn els aspectes pedagògics i l’espai de carros que és possiblement un dels aspectes més espectaculars del museu.

Al seu entorn hem creat una col·lecció de llibres, una beca per fomentar treballs en el camp de l’etnologia entesa des d’una perspectiva molt àmplia. El museu no és practicant d’una visió nostàlgica sinó que vol que el món rural sigui conegut a fons, com era, quines transformacions s’han produït, però a més volem que es vegi com la realitat viva que és. Molt possiblement, en el context actual de crisi hem de posar-hi molta més atenció, cal espai de desenvolupament de projectes personals, professionals i empresarials, i que tenen a veure amb la redescoberta de les possibilitats que té. Per a nosaltres el món rural és present, és futur, i no només és un exercici arqueològic. El Museu de la Vida Rural considero que es tracta d’un cas emblemàtic del compromís del món empresarial amb la cultura del país.

Però hi ha més actuacions...
Cert. Per exemple l’editorial Barcino, fundada el 1924 pel filòleg català Josep Maria de Casacoberta. Iniciativa que fou el fruit de la resposta de la societat acadèmica catalana, molt relacionada amb l’Institut d’Estudis Catalans, davant del cop d’estat del general Primo de Rivera i que creà una col·lecció de clàssics medievals per apropar-los al comú de la gent. Hem de tenir en compte que es tracta d’una de les col·leccions de clàssics més importants del món.
L’any 1972 aquesta editorial s’incorpora a la Fundació Lluís Carulla, s'ha consolidat en aquests darrers anys la col·lecció de sempre i s'han creat altres col·leccions, per exemple de caràcter divulgatiu. Però a més, hem endegat traduccions dels clàssics medievals catalans, a l’anglès, l’alemany i properament ho començarem a fer amb l’italià. És una editorial que té una forta vocació de projecció al públic nostre i a l’internacional d’aquests grans clàssics.

També convoqueu tot un seguit de premis, com per exemple els Premis Francesc Candel.
Francesc Candel va ser premi d’honor de la nostra fundació. L’any 2004 van considerar necessari replantejar algunes de les activitats de la nostra fundació per ampliar-ne el ventall i vàrem crear dues línies de premis que fins aleshores no existien. Una és els Premis Francesc Candel per distingir projectes i bones pràctiques en el camp de la integració de persones immigrades, i l’altre en el camp de l’educació en el lleure que juntament amb els Premis Baldiri Reixac donen tota una visió de la voluntat de suport a aquest tipus d’iniciatives per part de la Fundació.

Els valors ocupen un espai important dins de la dinàmica endegada per la Fundació.
La Fundació impulsa l’Observatori dels Valors. Nosaltres creiem que és molt important que en un context de crisi com és l’actual ens en sortirem molt més sòlidament si entenem que cal posar en relleu els valors. Estem en uns moments en els que s’imposa dir que el futur l’escrivim nosaltres i que l’únic que no ens podem permetre és el pessimisme, i encara menys la resignació. Ens hem d’acompanyar molt els uns amb els altres.

Per a quan un suport específic a l’associacionisme?
Nosaltres entenem que aquests premis el que fonamentalment volen és reconèixer el treball de totes aquestes associacions. Hi ha també una altra manera que nosaltres tenim de reconèixer l’activitat de l’associacionisme, que és amb els Premis d’Actuació Cívica i els Premis d’Honor, que malgrat no vagin dirigides a entitats, moltes vegades sí que aquestes persones premiades hi estan fortament vinculades. Som molt conscients que el teixit associatiu d’aquest país és una de les seves ànimes més nobles, més compromeses i que més cal valorar, estimular i projectar.

Per acabar, parlem una mica de la vostra vessant literària.
Jo penso que l’escriptura poètica és una escriptura que requereix temps i tornar-hi força vegades. Els poemes són un plat que necessita una cocció molt lenta. Tanmateix sí que es veritat que en la meva faceta literària he intentat compartir-la molt amb artistes plàstics, escultors, pintors, fotògrafs..., fer traduccions... I per tant a mi si que se’m pot atribuir aquest aspecte d’activista per la voluntat de teixir xarxa a l’entorn del que és la vida literària.



Comentaris


No hi ha cap comentari



Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validaciò.





Els membres de l'ens

SUBSCRIU-T'HI!

Avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Redacció:

Carrer València, 558, 6è 1è
08026 Barcelona.
Telèfon: 932 691 042
info@tornaveu.cat
www.tornaveu.cat

Consell editorial:

Director: Joan-Ramon Gordo

Gemma Aguilera, Pere Baltà, Oriol Cendra, Enric Cirici, Èric Jover, Joan Maluquer, Josep Santesmases i Josep Viana.

Correcció lingüística:
Àlvar Andrés.


Col·laboradors de TORNAVEU

CC BY NC




Els Premis Antoni Carné de l'Associacionisme Cultural Català reben la implicació de:

Fundació Antigues Caixes Catalanes BBVA CX

I la col·laboració de:

Previsora General Damm Arç Cooperativa fcc

L'Ens de l'Associacionisme Cultural Català, editor de Tornaveu, ha rebut l'ajut de: