Tornaveu

http://www.tornaveu.cat/ Tornaveu www.tornaveu.cathttp://www.tornaveu.cathttp://www.tornaveu.cat/img/contingut/logo.png Tornaveu -Associacionisme i Cultura ca <![CDATA[Àngels i Dimonis omplen els teatres de Catalunya]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-48/noticia/9048/angels-i-dimonis-omplen-els-teatres-de-catalunya http://www.tornaveu.cat/edicio-48/noticia/9048/angels-i-dimonis-omplen-els-teatres-de-catalunya#comentaris Sun, 05 Feb 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-48/noticia/9048/angels-i-dimonis-omplen-els-teatres-de-catalunya La Coordinadora de Pastorets de Catalunya agrupa 42 espectacles que mouran 5.000 participants i 60.000 espectadors.

Aquests dies, molts teatres de Catalunya s’obriran i s’ompliran de milers d’actors i espectadors per donar vida a les representacions de l’espectacle nadalenc dels Pastorets, una de les manifestacions tradicionals més genuïnes del nostre país.

Durant aquesta setmana han començat representacions almenys a 5 poblacions integrats a la Coordinadora. El proper cap de setmana del 24 i 25 de desembre, coincident amb les diades de Nadal i Sant Esteve, seguiran la gran majoria d’espectacles. Molts es perllongaran fins a mitjan gener. Alguns d’ells mantindran calendari durant la resta de gener i primers de febrer.

A partir de diferents textos i guions, però amb una mateixa il·lusió col·lectiva: utilitzar el teatre per a presentar la historia universal del Nadal, mantenint una tradició de segles i convertint-la en una festa ritual que aplega a petits i grans, a gent de tota creença i procedència i que, majoritàriament conserva una gran vitalitat.

42 espectacles integrats a la Coordinadora de Pastorets de Catalunya
42 espectacles de Pastorets són els que integren la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, un entitat que va constituir-se al 2006 amb l’objectiu d’esdevenir un fòrum de relació entre els grups i un motor per a la valoració i difusió com a referent cultural. Unes altres finalitats de la Coordinadora són fer de pont de connexió amb l’entorn i els nous canals de difusió, i convertir-se en eina d’intercanvi i de formació.

Aquests 42 espectacles es distribueixen territorialment en una vintena de comarques que abracen tot el territori de Catalunya: del Ripollès al Barcelonès i del Montsià al Baix Empordà. En total oferiran prop de 200 representacions i mouran aproximadament 5.000 participants entre actors i actrius, cantaires, dansaires, musics, tramoies, tècnics i organitzadors. Es compta que per aquests espectacles de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya hi passaran cap a 60.000 espectadors.

Aquest Nadal de 2011, la Coordinadora de Pastorets de Catalunya ha promogut la campanya Pastorets Solidaris amb l’objectiu que els teatres de Pastorets siguin un punt de recollida d’aliments destinats a redistribuir a famílies amb dificultats, en coordinació amb les diferents organitzacions de la fundació del Banc dels Aliments, que han sorgit arreu del territori.

La Coordinadora de Pastorets de Catalunya té editat un opuscle on es difon un recull gràfic dels 42 espectacles integrats a la Coordinadora i un fulletó amb indicacions informatives de textos representats, dates, hores, llocs i altres informacions d’interès.

En el pròleg d’aquest llibret, de 52 pàgines i editat a tot color, el president de la Coordinadora Josep M. de Ramon vincula la permanència de la tradició d’Els Pastorets al tarannà del país: “La història d’un país que s’aplega per compartir les coses senzilles, però que s’esforça en tirar endavant les seves il·lusions i grans reptes per més difícils que semblin, malgrat tots els aires que puguin bufar en contra”. Aquesta és la primera vegada que s’edita una publicació d’aquest tipus a Catalunya.

Els Pastorets en el decurs de la seva història han estat i son un viver d’associacionisme, de formació en el lleure, d’integració i de convivència de la gent d’aquest país, esdevenint una escola de teatre i un focus de civisme i de ciutadania, convertint-se moltes vegades en ensenya i signe d’identitat del lloc on es representen.

]]> <![CDATA[Franquisme i Francmaçoneria]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/noticia/9080/franquisme-i-francmaconeria http://www.tornaveu.cat/edicio-49/noticia/9080/franquisme-i-francmaconeria#comentaris Fri, 03 Feb 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/noticia/9080/franquisme-i-francmaconeria El divendres, 3 de febrer, a les 20 hores, a la Biblioteca Coma-Cros de Salt (C/ Sant Antoni, s/n), la Llotja Canigó del Gran Orient de Catalunya organitza un acte obert a tothom, a càrrec d’Albert Testart i Guri, investigador en història sobre l'època franquista i espais de sociabilitat, que dictarà la conferència "Franquisme i Francmaçoneria".

Albert Testart, és Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i també Llicenciat en Filosofia i Lletres, ambdues Llicenciatures per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és Doctorand d'Història Contemporània a la Universitat de Girona. És autor de diversos llibres i articles sobre la configuració del régimen franquista i sobre el pensament polític contemporani.

Més informació
Antoni Castillo
Gran Orient de Catalunya

]]> <![CDATA[Tahrir 2011, el documental de la revolució egípcia arriba a Catalunya]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-48/noticia/9067/tahrir-2011-el-documental-de-la-revolucio-egipcia-arriba-a-catalunya http://www.tornaveu.cat/edicio-48/noticia/9067/tahrir-2011-el-documental-de-la-revolucio-egipcia-arriba-a-catalunya#comentaris Tue, 31 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-48/noticia/9067/tahrir-2011-el-documental-de-la-revolucio-egipcia-arriba-a-catalunya El cicle El documental del mes obre el 2012 amb l’estrena de Tahrir 2011, el primer documental estrenat en sales a Egipte després dels 30 anys de mandat de Mubàrak. Un treball dirigit per Tamer Ezzat, Ayten Amin i Amr Salama, tres joves egipcis amb una curta però reconeguda experiència en la direcció de documentals i de cinema de ficció independent.

Tal com descriuen els organitzadors del cicle, Tahrir 2011 ens presenta la història d’una revolució gestada i liderada per l’anomenada ‘generació Facebook’ que ha marcat un abans i un després en molts dels països veïns sotmesos a règims antidemocràtics, explicada des de dintre.

El documental es podrà veure en espais de 40 localitats de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i la resta de l'Estat espanyol, a més d’algunes sales de Llatinoamèrica. Pots consultar-les, a través de la pàgina web del cicle.

Aquest documental ha estat subtitulat al català amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura.
]]> <![CDATA[Més de 8.200 castells aixecats al 2011, rècord absolut]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/noticia/9084/mes-de-8.200-castells-aixecats-al-2011-record-absolut http://www.tornaveu.cat/edicio-49/noticia/9084/mes-de-8.200-castells-aixecats-al-2011-record-absolut#comentaris Mon, 30 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/noticia/9084/mes-de-8.200-castells-aixecats-al-2011-record-absolut Les colles castelleres van aixecar més de 8.200 construccions al llarg de l'any 2011, una quantitat que suposa un rècord absolut, segons les dades recollides a la Base de Dades Coordinadora - Jove de Tarragona (BDCJ).

Val a dir, a més, que només un 3,5% d'aquests castells van caure, un percentatge pràcticament igual al de l'any anterior, tot i el creixement en el nombre de construccions intentades.

La Coordinadora inclou a data d'avui un total de 8.217 castells aixecats al llarg de 2011 (és possible que a posteriori encara se n'incorpori alguns més). Les dades es refereixen a castells de sis o més pisos i pilars de quatre o més, aixecats en actuacions o actes públics (no els assajos). L'any 2010, en canvi, "només" es van recollir un total de 6.726 castells, de manera que l'increment és més que notable i reflecteix el creixement de l'activitat castellera experimentat els darrers temps, amb la incoporació de noves colles, el retorn a l'activitat d'algunes que portaven temps aturat i, en general, un major nombre d'actuacions.

Fins al moment, mai no s'havien superat els 8.000 castells aixecats. De fet, segons les dades de la BDCJ, només al 2002 es va superar la línia dels 7.000 castells (7.011, en concret), tot i que els dos anys anteriors van quedar-s'hi a prop. Després, en canvi, el número de construccions provades va caure i els anys 2006 i 2008 fins i tot no va arribar a les 6.000.

]]> <![CDATA[Èxit de la Convenció del Cant Coral a Catalunya]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/noticia/9083/exit-de-la-convencio-del-cant-coral-a-catalunya http://www.tornaveu.cat/edicio-49/noticia/9083/exit-de-la-convencio-del-cant-coral-a-catalunya#comentaris Mon, 30 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/noticia/9083/exit-de-la-convencio-del-cant-coral-a-catalunya La Convenció 2012 del Cant Coral a Catalunya, celebrada el dissabte 14 de gener al Museu d'Història de Barcelona, ha estat un espai de trobada i d'intercanvi obert a directors, cantaires, compositors, editors, gestors, programadors i amants del cant coral. Al llarg d’una tarda, s'han presentaran iniciatives, projectes, novetats i propostes corals. Així mateix, s'ha debatut sobre la formació de directors.

La jornada va començar amb una breu introducció de Martí Ferrer, president del Moviment Coral Català, i Sante Fornasier, President de la Federazione Nazionale Italiana Associazioni Regionali Corali (FENIARCO).

Durant la trobada, s'han celebrat tot un seguit d'activitats:

Festival Europa Cantat Torino 2012 a càrrec de Carlo Pavese, Director Artístic del Festiva, i Sante Fornasier, President de FENIARCO, amb una encertadíssima introducció a càrrec de Montserrat Gual, membre del Board de ECA-EC.

També s'ha comptat amb la participació d'Elisenda Carrasco, directora del taller “Opera for Children”, i Daniel Mestre, director de taller “Mare Nostrum”, que han explicat com seran els seus tallers i han trasmès la il·lusió i dedicació amb els quals hi estan treballant amb una introducció a càrrec de Xavier Baulies, membre de la comisió musical de ECA-EC, que ha deixat clar la gran projecció internacional que tenen ambdós directors catalans.

La temàtica de debat d'aquest any ha estat la formació de directors amb la participació de Josep Vila i Casañas (Orfeó Català, Cor de Cambra del Palau), Josep Vila i Jover (Cor Amics de la Unió), Carles-Josep Comalada (Cor Actea), Jaume Sala (Cor de Noies de Matadepera) i Xavier Baulies (Camerata Sant Cugat). Va ser un debat molt ric en noves idees i motivacions per seguir treballant per la formació dels futurs directors de cor.

Entre d'altres temes, també es va parlar de la III Conferència sobre cant coral i inclusió: les edats de la veu i l'Espai A, la Xarxa d’Arts Escèniques Amateurs de Catalunya.

Al llarg de tota la jornada, Clivis, Amalgama,Tritó, Brotons i Mercadal, han pogut presentar les diferents novetats editorials en Cant Coral.

Finalment, es va gaudir d'un tast del concert a càrrec del Cor de Noies de Matadepera, dirigit per Jaume Sala, que s'oferirà dins del marc de l'Espai A.

]]> <![CDATA[ATENEUS núm. 5: La tradició esportiva dels ateneus]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/revista/9079/la-tradicio-esportiva-dels-ateneus http://www.tornaveu.cat/edicio-49/revista/9079/la-tradicio-esportiva-dels-ateneus#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/revista/9079/la-tradicio-esportiva-dels-ateneus L’esport i el desenvolupament de les activitats físiques han anat evolucionant amb el pas del temps. Uns canvis estretament lligats a les modes del moment i als reclams de la societat. Malgrat tot, al llarg de la seva història, l’esport sempre ha estat un element integral de cohesió i de socialització entre col·lectius i territoris. Un valor que, en gran mesura, ha conservat fins a l’actualitat i on els ateneus han tingut un paper de lideratge.

És força conegut el llegat històric, cultural i literari dels ateneus, un espai transversal on confluïen tant personalitats del moviment obrer com reconeguts intel·lectuals catalans. Menys coneguda és, probablement, la seva vocació esportiva. Aquesta és la temàtica principal de l’edició número 5 de la Revista Ateneus , editada per la Federació d’Ateneus de Catalunya.

A finals del segle XIX, els ateneus van ser claus en la difusió de les pràctiques esportives de caire més popular. Allà on no arribava l’Estat, aquestes entitats hi eren presents. Es tractava d’oferir activitats alternatives per a les classes més humils, en front dels esports més professionals i menys accessibles. El moment més àlgid, però, no arribarà fins l’establiment de la democràcia dels anys trenta del segle XX, on la pràctica esportiva s’estendrà ràpidament, gràcies al sorgiment de noves associacions populars i de base. Tot això en la línia dels principis ateneístics: oferir activitats que servissin per integrar i cohesionar a col·lectius entorn aquestes entitats.

Una tradició que, tot i no mantenir la mateixa intensitat, ha tingut continuïtat fins l’actualitat i, en alguns casos, ha permès establir sinèrgies amb l’esport més professional. Alguns exemples els poden aportar els Lluïsos de Gràcia o l’Ateneu Enciclopèdic Popular, entitats que van formar esportistes federats que han acabat participant en competicions internacionals.

Ara el debat rau en com adaptar la funció esportiva dels ateneus a l’actual conjuntura. Una qüestió que és objecte de debat en aquesta edició de la revista Ateneus, amb les aportacions de dirigents esportius, responsables d’entitats i acadèmics, com Xavier Pujadas, professor d’història de l’esport a la Universitat Ramon Llull.

Pujadas es mostra contundent: “s’han de fer canvis perquè els ateneus ara no poden fer la mateixa funció que fa seixanta anys. La societat ha canviat i possiblement s’han de reinventar ells mateixos, i una manera de fer-ho és a través de l’esport”. Tot i això, creu que els ateneus no han de perdre la seva essència. “La forma de treballar dels ateneus és la millor forma d’assegurar que una secció tingui èxit, ja que per garantir la continuïtat d’una activitat aquesta ha de sorgir de la base, de les assemblees”, conclou Pujadas.

Consulteu l’edició número 5 de la Revista Ateneus

Subscriviu-vos a la revista Ateneus
]]> <![CDATA[La 25a edició del Tradicionàrius combina música tradicional amb folk indie]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/article/9078/tradicionarius http://www.tornaveu.cat/edicio-49/article/9078/tradicionarius#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/article/9078/tradicionarius El Tradicionàrius, un dels festivals històrics per excel·lència de música tradicional i popular, celebra aquest any un quart de segle d’existència i ho fa, com no podia ser d’altra manera, amb una programació carregada de sons propis, però aportant interessants novetats. L’aposta més destacada és, sens dubte, una atrevida combinació de la música tradicional catalana amb el pop-folk indie.

En el marc dels Concerts Suma, una iniciativa de producció pròpia del festival, es proposen concerts conjunts entre artistes i grups de diversa procedència, amb repertoris complementaris, però estils dispars. El proper 9 de febrer compartiran escenari Pere Jou, del grup 4t 1a, amb Marta Rius. El 15 de març ho faran Ernest Crusats, del grup La Iaia, amb Jaume Arnella. Tal i com va explicar Quim Soler, uns dels directors del Tradicionàrius, “aquesta idea parteix de la constatació que hi ha una nova fornada d’artistes, emmarcats en la música indie o el pop-folk, que utilitzen la música tradicional com a font d’inspiració”.

La 25a edició del festival no és l’única efemèride. El Tradicionàrius va commemorar, del 26 al 28 de gener, els 20 anys de la festa dels Foguerons de Sa Pobla a Gràcia, i ho va fer amb exposicions, un taller de danses i dues nits de ball folk. Així mateix, el grup d’animació infantil Ara Va de Bo celebra els seus 40 anys amb un concert el proper 10 de març.

Com cada any, es dedica un cap de setmana a un instrument del món del folk i, per aquesta edició, s’ha elegit la tarota, un instrument de vent recurrent en nombrosos grups d’àmbit català i mediterrani. En aquest context, de l’1 al 4 de març es celebra la iniciativa Entarota’t amb la participació de músics catalans i armenis.

El festival no restarà estàtic a la capital catalana, sinó que viatjarà a altres localitats com Sant Boi de Llobregat per col·laborar amb el Rubrifolkum, i a Girona, per participar en el Folkestoltesdurant la nit de carnestoltes.

Entre els artistes més destacats que participen al Tradicionàrius 2012 hi trobem Yacine & The Oriental, El Pont d'Arcalís, Les Violiles o Tazzuff. Alhora, i gràcies a les col·laboracions amb L'Auditori, el Palau de la Música i el Barnasants, també hi actuaran Nadau, Miquel Gil, Quico el Cèlio El Mut i el Noi de Ferreries, Pep Gimeno "Botifarra", Rosa Zaragoza, així com Roger Mas i la Cobla Sant Jordi.

Fins al proper 30 de març, els assistents del Tradicionàrius podran gaudir de grups veterans i novells, tallers, activitats, exposicions, balls i nous formats de concert que composen un potent cartell a l’alçada dels 25 anys de difusió d’aquest festival de música catalana.

Consulta la programació complerta. ]]> <![CDATA[Escac a l’esperit de les caixes d'estalvi]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/editorial/9077/escac-a-lesperit-de-les-caixes http://www.tornaveu.cat/edicio-49/editorial/9077/escac-a-lesperit-de-les-caixes#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/editorial/9077/escac-a-lesperit-de-les-caixes La reestructuració del sistema financer ha tocat de mort moltes caixes d’estalvis. CatalunyaCaixa, Unnim i l’alacantina CAM -ara a mans del Banc Sabadell- van ser intervingudes per l’Estat espanyol a través del FROB, que és qui decidirà no només sobre el futur financer de les entitats intervingudes, sinó també sobre el futur del seu esperit fundacional, el servei a la societat i el territori que les havia vistes nàixer. Perdre l’obra social seria un drama a moltes viles i ciutats, on les caixes encara cobreixen necessitats que no assumeix l’administració pública. El pressupost de l’obra social de les caixes als Països Catalans el 2011 ha estat de 650 milions d’euros. La Caixa, amb 500 milions, suporta totalment el pes d’aquesta àrea, però les accions de CatalunyaCaixa (50 milions), CAM (38), Bancaixa -ara dins de Bankia (36,4), Unnim (15), Sa Nostra -dins de Banca Mare Nostrum (7), Caixa Ontinyent (0,9), Caixa d’Enginyers (0,45) i Caixa Pollença (0,3) és igual d’important pel seu arrelament més directe en un territori concret. A l’espera de saber què passarà exactament el 2012, perquè les dues entitats més grans que queden a l’espera de destí, Unnim i CatalunyaCaixa, que podrien tenir el compte d’obra social a zero si el nou comprador així ho decideix, algunes ciutats ja noten l’efecte de la reestructuració financera. S’han tancat alguns casals, es fan menys exposicions, hi ha menys beques culturals, menys ajudes socials i en definitiva, menys suport als projectes locals en l’àmbit cultural, social, esportiu, científic i formatiu.

El catedràtic d’Economia de la UPF i conseller del Banc d’Espanya Guillem López Casasnovas admet que, “si bé assistim al final de l’obra social tal com la coneixíem fins ara, quan l’economia millori, les fundacions propietàries de les accions dels nous bancs han de poder continuar dotant, sense excuses i amb transparència, la seva obra social, la qual cosa seria un reclam per a recuperar la confiança i les bones maneres de fer de les antigues caixes”. Amb tot, Casasnovas veu molt difícil que es pugui mantenir l’obra social en aquelles entitats on el patrimoni s’ha valorat en zero. I això apunta directament CatalunyaCaixa i Unnim. En aquest cas, “no tenen cap garantia”, dependrà de “la voluntat del FROB, perquè gastar en obra social equival a fer menys beneficis per als contribuents espanyols respecte als beneficiaris de l’obra social d’aquestes dues caixes en els territoris en què se circumscriguin les accions socials”. Pel que fa a la CAM, ara propietat del Sabadell, la seva obra social quedarà reduïda a un àmbit testimonial, tenint en compte que un banc ha de retribuir els seus accionistes, i no pas la societat civil que l’acull. Caixa Laietana, Caixa Penedès, Sa Nostra i Bancaixa formen part de grups financers en què ja fa temps que l’obra social de cadascun dels integrants ha quedat diluïda. En aquest sentit, i de forma progressiva, es produirà el desarrelament definitiu de les seves actuacions en els territoris d’origen.

Unnim assegura vol mantenir ferm el seu compromís amb el territori. Però és conscient que no en té garanties, i alguns projectes de llarg recorregut podrien perillar ja aquest 2012. És el cas, per exemple, del Centre Cultural Unnim, que se singularitza, des de fa 27 anys, per una punta de llança sòlida: programa l’única temporada estable de dansa que hi ha a Catalunya. També manté temporades de música clàssica, d’espectacles familiars, de música actual -els Directes- i, amb el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, de teatre, i acull un complet programa d’exposicions. L’Obra Social d’Unnim organitza el festival de músiques ètniques Unnim Etnival, que ja ha esdevingut un referent nacional ineludible en la seva especialitat malgrat que va néixer fa només set anys. Se celebra a la ciutat de Girona a finals de juny i la majoria dels seus concerts són gratuïts. La caixa comarcal també és el patrocinador principal d’un altre festival de música de referència -el Festival de Blues de Cerdanyola del Vallès- i del certamen europeu de telefilms Zoom Igualada.

Malgrat el panorama dramàtic, encara queden algunes caixes, en el cas del Principat, La Caixa, a les Illes Balears, Caixa Pollença, i al País Valencià, Caixa Ontinyent, que ja han expressat el seu compromís de mantenir l’obra social sense retallades aquest 2012. Són, de moment, supervivents d’una gran trencadissa social.

]]> <![CDATA[Quan la societat civil fa de mecenes]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/article/9076/quan-la-societat-civil-fa-de-mecenes http://www.tornaveu.cat/edicio-49/article/9076/quan-la-societat-civil-fa-de-mecenes#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/article/9076/quan-la-societat-civil-fa-de-mecenes Produir un documental, escriure una novel·la, muntar un banc del temps, o produir una exposició, un projecte creatiu pot veure la llum encara que les entitats financeres o les administracions no hi vulguin participar finançant la iniciativa o contribuint-hi amb subvencions. Importat dels Estats Units, el crowdfunding o micro mecenatge ha arribat a casa nostra. Es tracta d’un sistema de finançament en massa que s’articula a través de les aportacions de particulars o petits mecenes que, si bé no reben beneficis d’explotació del projecte, obtenen recompenses exclusives no monetàries. L’usuari, doncs, passa de ser un receptor passiu a convertir-se en un agent actiu i clau en el procés de creació del projecte en què s’implica. El micro mecenatge és també una fórmula de finançament cada vegada més comuna als Estats Units en l’àmbit de la política. La campanya electoral de l’any 2008 de Barack Obama va obtenir per aquest sistema una recaptació rècord: 122 milions de dòlars.

Verkami, cultura solidària
A Catalunya, el 2011 va néixer un model de crowdfunding molt particular: Verkami. Vehiculat a través de la plataforma www.verkami.com, una iniciativa privada d’un pare i dos fills de Mataró, en Joan, l’Adrià i en Jonàs Sala, un biòleg, un historiador de l’art i un físic, es tracta d’un punt de trobada entre creadors i mecenes de la societat civil que tenen en comú la voluntat de fer realitat manifestacions culturals que no troben sortida pels canals tradicionals de producció. Les regles de joc són clares: només els projectes que en el termini de 40 dies arribin com a mínim al 100% del seu objectiu de finançament rebran els diners aportats pels seus mecenes. En cas contrari, les quantitats que els mecenes s’han compromès a aportar no es faran efectives. Els creadors mantenen tots els drets sobre les seves obres, i ofereixen als mecenes que els ajuden a finançar els seus projectes recompenses en forma de creacions i productes exclusius, experiències úniques, edicions limitades, marxandatge, accés a descàrregues... El catàleg, que accepta projectes en totes les llengües, és amplíssim. A tall d’exemple, hi ha 43 projectes d’arts escèniques que esperen finançament, 99 projectes musicals -molts artistes novells-, 123 pel·lícules i documentals i 47 projectes comunitaris. D’aquests, gairebé el 50% ja han assolit el 100% del finançament necessari.

El cas de ‘Fènix 11*23’
Al marge d’aquest sistema, d’altres projectes han optat per un micro mecenatge tradicional. És el cas de ‘Fènix 11*23’ és una pel·lícula basada en el cas del jove Èric Bertran, acusat de terrorista informàtic per haver enviat correus electrònics a una cadena de supermercats demanant-los que etiquetessin en català. L’Èric tenia 14 anys quan 30 guàrdies civils van irrompre a casa seva la nit del 7 de setembre de 2004. El film, dirigit per Sergi Lara i Joel Joan, i escrita per Albert Plans i Hèctor Hernàndez, va iniciar la campanya de recaptació de fons l’abril de 2011, i a hores d’ara ha recaptat 57.000 euros, força per sota de les expectatives, que se situaven en 300.000 euros que s’havien d’assolir el juny de 2011. Amb tot, la campanya segueix en marxa, i els usuaris poden continuar fent aportacions que van des dels 10 euros fins als 3.000 euros. En aquest darrer cas, el mecenes passa a ser coproductor financer i gaudeix de certs avantatges i prestacions exclusives.

En el cas de ‘Fènix 11*23’, els creadors conserven el 100% dels drets i dels beneficis de les seves obres. Tampoc no hi ha un topall d’aportacions, de manera que si se superessin els 300.000 euros en el moment de finalitzar el termini de la campanya, els diners extra repercutirien en la millora o ampliació del projecte. De la mateixa manera, si no s’aconsegueixen els 300.000 euros, no es retornaran les aportacions ja realitzades, perquè el film es rodarà íntegrament, ja que la seva realització no depèn exclusivament del micro mecenatge. ‘Fènix 11*23 és una coproducció amb Televisió de Catalunya SA i amb la col·laboració de l’Institut de les Indústries culturals de la Generalitat de Catalunya.

]]> <![CDATA[Josep Maria de Sagarra i la sardana]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/article/9075/josep-maria-de-sagarra-i-la-sardana http://www.tornaveu.cat/edicio-49/article/9075/josep-maria-de-sagarra-i-la-sardana#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/article/9075/josep-maria-de-sagarra-i-la-sardana L’acte institucional d’homenatge a Josep Maria de Sagarra celebrat amb gran èxit al Palau de la Música el passat 23 de gener, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort, ha posat en evidència, una vegada més, un fet que ja he lamentat en ocasions anteriors, el darrer cop amb motiu de l’Any Maragall el 2010. Es tracta del silenci total sobre les referències a la sardana en l’obra literària o musical de molts dels nostres més rellevants escriptors, poetes i compositors.

Sembla com si els nostres grans escriptors i compositors, amb una obra reconeguda i elogiada abastament, quan escriuen o componen temes relacionats amb la nostra música i dansa nacional, perdin la seva qualitat i aquesta part de la seva obra esdevingui vulgar i sense atractiu. Sigui per ignorància o per una volguda marginació del fet sardanista, que a criteri de determinats preclars cervells intel·lectuals no mereixi la més mínima atenció, la realitat és que les referències a la sardana en l’obra literària i poètica de molts dels nostres escriptors no són una pura anècdota sinó l’expressió d’amor i respecte al que és un dels nostres més significatius signes d’identitat.

Una mostra d’això que exposo són les referències a la sardana en l’obra poètica de Sagarra. Els historiadors de la literatura catalana renaixentista situen la seva obra poètica com un complement a l’obra duta a terme pels dos grans poetes Verdaguer i Maragall. Dins l’extensa producció poètica sagarriana hi sura una alenada èpica, manifestada amb una gran riquesa de llenguatge. Des de Primer llibre de poemes, a El poema de Montserrat, passant per Cançons de rem i de vela, El comte Arnau i El poema de Nadal, la lectura de la poesia de Sagarra és un plaer i una constant evocació. Les primeres referències a la sardana, dins la seva obra poètica, apareixen al poema “L’Hereu Riera”:

Com si mai més repiquessin campanes,
ni el capellà fes ofici i sermó,
ni a la plaça toquessin sardanes
ni ball de rams per la festa major.

I, també, en el mateix poema:

No dansaré la sardana galana,
ni el vestit negre aniré rumbejant,
ni tindré jo un mal repic de campana,
ni l’Evangeli per mi cantaran.

I, de nou, s’hi refereix a “Cançó”:

Avui fa sol, la brisa és blana,
anem, amiga de camí,
toquen a plaça la sardana,
sens com repica el tamborí?

També hi ha una referència a la sardana al seu famós “El poema de Nadal”. Entre els 770 versos que conté el poema hi trobem:

Amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l’alegria d’un porró blau cel.
Però és a la poesia “M’agrada sentir la sardana de lluny...” on el poeta evoca tot el seu lirisme, tota la seva sensibilitat, amb uns versos que penetren dins el subconscient del lector, donada la seva força evocadora:

M’agrada sentir la sardana de lluny,
veure-la de lluny, des de la sorra,
així res xiscla ni retruny,
així tot s’esborra
i es fon i s’encanta i s’esmuny!
Veig dues, tres barques i enllà
més barques encara, i el port tot vermell,
vermell de llum i del ball que es desfà,
vestit rosa i blau i morat i rovell,
i peu per picar i repicar i puntejar...
Des de la platja m’arriba aquest so
agredolç que sospira i s’exalta...
un so que fa que jo em senti més jo,
que em posa una punta de febre a la galta
i em posa a la nina una punta de plor.
Em ve la musica sencera, suau,
garbellada per l’aire marí,
per la vela i l’engruna de blau,
que està a punt de morir...
S’ho guaita el gallaret,
S’ho guaita darrera la vinya la lluna.
Dansen les noies, cap alt i peu dret
i jo sento el perfum de cada una;
me’l porta l'airet...
No veig a ningú, són ombres, són gotes
vermelles i blaves, és pluja de foc
no veig a ningú, però les sento totes,
i a cada una dintre del joc,
que ara hi va de pressa i ara a poc a poc.
I aquests refilaments dels instruments
de la cobla, aquest plany que no s’acaba,
aquests esgarips violents,
aquesta calma blava
i aquest petar de dents
del tamborí, se’m clava
en el viu primperat dels sentiments...
I estic sol,
i sóc cor obert i orella viva,
la sardana s’acosta com un vol
de rossinyol i griva,
i la gavina del penyal,
m’hi posa aquesta gràcia ronca,
que ara fereix com un punyal,
i ara es marceix i ara s’estronca...
I elles, que ballen i ballaran,
elles, poc saben elles
que jo endevino els ulls que fan,
ajagut i de cara les estrelles.

Si aquestes referències són ja prou significatives de la importància que Sagarra donava a la sardana, calia encara una prova més de la seva identificació amb tots els símbols que aquesta dansa implica i que en gran lirisme i un palès contingut èpic va traslluir en uns versos magnífics que van constituir el seu poema homenatge a la dansa catalana i que va titular “La sardana”:

Ja som a la plaça; comença la fresca
el sol se decanta, sospira el balcó;
les mans fan la tria, la cama s’engresca;
la cobla no es llença que encara té por.
Amunt! A la una! Ja canta i repica,
ja plora la flauta, ja vibra el metall,
i tot d’una volta i de mica en mica,
ull, braços i cames segueixen el ball.
Cap peu s’endormisca, cap llavi enraona,
només una punta sospira i somriu
i es fa d’una peça la viva rodona;
cada cos a dintre s’hi torna més viu.
El cercle de braços s’estreny, i fulgura
una cabellera com un gallaret...
després es desmaia, i es gronxa i s’atura
i el ritme rellisca més poc a poquet.
I ve la musica, mansa baladrera,
tan repicadeta, tan justa de to!
Passades de guatlla, ulls de cadernera,
penes de minyona que amenaça el plor.
Picarol que dringa, festa casolana,
lluïssor d’estrelles, grill serení...
de tot té una mica la fresca sardana
feta amb la tenora i amb el tamborí.
I si és ploranera, si és agra o és fina,
si el sol l’aclapara, si xiula amb els vents
a dalt a muntanya o a baix a marina
sempre és la musica dels engrescaments.
A totes les gleves la nostra sardana
té aquesta manera de ritme tan franc,
té aquesta febreta de veu catalana
que es fica a l’orella i arriba a la sang.
Damunt de la terra que abrandi les colles,
dansa d’aire lliure, crit de llibertat,
sigues per les ànimes ungla i pessigolles
al moment del ritme més desesperat!
Que mentre a la plaça s’hi ballin sardanes
el cel s’adormeixi, s’aturi la nit,
i dintre dels nervis no es morin les ganes
de rompre cadenes que ofeguin el pit.

¿Hi ha algú que pugui afirmar que aquestes poesies no són dignes del conjunt de l’obra poètica de Josep Maria de Sagarra? ¿Doncs per què no s’esmenten i es reciten en actes públics com el celebrat recentment al Palau de la Música? ¿Per ignorància o per menyspreu? Algú sempre podrà dir que l’obra és molt extensa i cal seleccionar-ne una mostra, que no es pot esmentar tot. D’acord. Però, per què sempre li toca a la sardana quedar-ne exclosa? No crec que això sigui possible amb cap altra cultura autòctona del món. Però aquí sí. I així ens va...

Per saber-ne més:
Els poetes i la sardana. Edicions El Mèdol. 1999
La sardana. Selecció de textos. Edicions El Mèdol. 2002
Catalanisme i sardanisme. Una història compartida. Edicions El Mèdol. 2003
llsubirana.blogspot.com

]]> <![CDATA[Neix la Fundació Pallach, 35 anys després de la mort de qui va ser un gran líder i pedagog]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/tribuna/9074/neix-la-fundacio-pallach-35-anys-despres-de-la-mort-de-qui-va-ser-un-gran-lider-i-pedagog http://www.tornaveu.cat/edicio-49/tribuna/9074/neix-la-fundacio-pallach-35-anys-despres-de-la-mort-de-qui-va-ser-un-gran-lider-i-pedagog#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/tribuna/9074/neix-la-fundacio-pallach-35-anys-despres-de-la-mort-de-qui-va-ser-un-gran-lider-i-pedagog Han estat necessaris trenta cinc anys per a que s’arribés a concretar el projecte d’una fundació dedicada a un pedagog important, Josep Pallach, que també fou un líder polític carismàtic, catalanista insubornable i socialdemòcrata a desgrat de l’esnobisme polític de l’època. Fonamentalment han estat els seus antics alumnes els que, des de la pedagogia, han bastit la Fundació Pallach. Els intents que es van fer des de la política no van quallar, donat que els seus seguidors encara discrepem entorn el dilema de si era primer Catalunya o el socialisme. Pallach ho va deixar prou clar, però, en la seva absència, cadascun va fer el seu propi camí.

El Teatre Municipal de Palafrugell –el d’un antic ateneu- va ser l’espai on es presentà la Fundació, el mateix lloc on feia exactament deu anys s’homenatjà Pallach amb motiu del primer quart de segle de la seva mort, que també es commemorà poc després al Palau de la Generalitat amb la presentació del llibre “Recordat Josep Pallach” –que vaig coordinar juntament amb Joaquim Ferrer-, en el que, a prop d’un centenar dels seus antics companys del Reagrupament Socialista i Democràtic, rememoraven vivències al seu costat, tot reconeixent el seu magisteri també a l’àmbit de la política.

La pedagogia pot ser apassionant, com de fet ho era per en Pallach, que es considerava mestre per damunt de tot, però és possible que no arribi a obnubilar el pensament, com acostuma a succeir amb la política. L’equip que lidera Josep Maria Soler ens ho acaba de demostrar abastament amb un acte de presentació, que fou en si mateix una lliçó magistral d’equanimitat i d’admiració a una figura que s’ha projectat més enllà del terç de segle, que ha fet desaparèixer del record no pocs dels personatges públics que van ser protagonistes d’una Transició, en la que Pallach va ésser una figura fonamental. Només aquest fet ja fa evident que, a més a més, era un personatge tan clarivident com excepcional.

A la presentació hi eren ben representades les diferents sensibilitats polítiques, potser més que en l’homenatge de fa deu anys. El temps tanca ferides, mai més ben dit; la distància ajuda a entendre i, sobretot, a respectar els absents superant la discrepància. Gràcies a la projecció d’imatges de vídeo van anar passant les diverses dimensions del pallaquisme, procurant subtilment l’equilibri de presències i emocions. Destacà el record d’Heribert Barrera, recentment traspassat, amic personal des de l’exili i també pedagog, amb qui (es recorda poc) compartia lideratge del Reagrupament, juntament amb Verde Aldea. Remarcable el reconeixent del president Jordi Pujol per mitjà d’un vídeo on parlà del gran paper que hagués tingut Pallach, si hagués sobreviscut l’infart que, es produí a Esclanyà i el portà a morir a l’Hospital de Bellvitge. Un quart de segle de democràcia ha transformat el sistema sanitari, que avui sembla imprescindible retallar. Ja fa molt temps que no es necessari anar a Barcelona per ser atès a una unitat coronària. A l’acte també hi era el farmacèutic Frederic Sunyer, ex alcalde de Palafrugell, que el va tenir que portar en el seu cotxe i el sentí morir arribant a Bellvitge. Ara tenim helicòpters i ambulàncies medicalitzades. La democràcia que somiava Pallach ens ha portat a l’Europa del benestar social que predicava.

“Ara la política està desacreditada –vam sentir dir al president Pujol-, però no podem oblidar que sense política, sense bona política, un país no va endavant i no hi ha bona política sense homes com en Pallach”. Ho va dir abans que l’escriptor Antoni Puigvert, ex alumne de Pallach, recordés el respecte per les idees dels altres que va aprendre d’ell, fins el punt que “no va caure mai en la temptació de clonar alumnes a imatge i semblança seva”. Puigvert precedí un acurat anàlisi de la pedagogia actual del sociòleg Joan Subirats, que donà pas a l’exposició dels motius que han generat la creació de la Fundació Pallach a càrrec del psicopedagog Josep Maria Soler que la presideix i que desenvolupà el lema “Tothom educa, s’educa tothom. Fem xarxa” amb l’intent de coordinar i enllaçar amb ànim transversal els diferents àmbits educatius, a partir d’un ampli grup de col·laboradors especialistes en diverses disciplines, des de la pedagogia al periodisme i a la gestió i direcció de projectes, amb una forta sensibilitat i compromís social, sembla que majoritàriament formats a l’associacionisme.

En Soler feu un discurs farcits de sentiments, un bon pòrtic per la intervenció final de la Consellera Irene Rigau que recordà que “aquell home senzill i planer, jersei de coll alt i ni alt ni baix m’impressionà moltíssim”. Va ser professor seu a l’ICE de Girona: “L’aura política acompanyava el seu saber, un saber que sempre tocava de peus a terra, però que també era capaç d’enlairar-se. Un saber que provenia de la pràctica i de la teoria, però que a l’hora incorporava la dimensió política”. La titular del departament d’ensenyament no defuig la memòria de la persecució a la que va ser sotmès en Pallach per la senzilla raó de predicar la socialdemocràcia, quan el que estava de moda era el marxisme. “El seu somriure murri d’home empordanès l’emparava dels retrets i les males cares. Era afable fins i tot amb els que es manifestaven oposats als seus plantejaments”. Va fer servir la cita amb que Pallach acabà la tesi doctoral “Els mestres públics no hem de servir altra política que la de l’escola, institució viva en la societat moderna, sense la qual no poden existir els principis que han de regular la vida d’aquestes societats”.

L’emotivitat de l’acte pujà de nivell quan s’anuncià que la Fundació havia designat presidenta d’honor l’escriptora i pedagoga Teresa Juvé, esposa de Pallach, que tenia al seu costat la seva filla, Antònia Pallach, qui, en la seva tesi doctoral (La identitat catalana, Proa, 2000), regala al món associatiu aquest criteri: “...ha estat potser la intervenció des de fa molt de temps, del que s’ha anomenat associacionisme cultural, el que ha permès que, malgrat les vicissituds de la història, la cultura hagi mantingut una vitalitat mundialment reconeguda, gràcies al voluntarisme que li és consubstancial davant les deficiències de l’Estat central...”. Una nissaga de professors, com explica la doctora Juvé: “El meu pare era mestre, jo professora, el meu home professor, la meva filla i els meus dos néts també professors...” Professors marcadament compromesos amb el seu temps. No només Pallach; ella mateixa lluità contra el nazisme amb el grau de capità de l’exèrcit francès de l’interior que coordinava la Resistència. Ara, no obstant, és temps de fer pedagogia i de seguir enfortint la societat civil.

]]> <![CDATA[Antoni Torrens: "La cultura és un instrument per a obrir camins"]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/entrevista/9073/antoni-torrens-la-cultura-es-un-instrument-per-a-obrir-camins http://www.tornaveu.cat/edicio-49/entrevista/9073/antoni-torrens-la-cultura-es-un-instrument-per-a-obrir-camins#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/entrevista/9073/antoni-torrens-la-cultura-es-un-instrument-per-a-obrir-camins Des de fa vint anys, cada final de mes de gener té lloc a la vila de Gràcia de Barcelona un esdeveniment cultural i festiu remarcable, els foguerons de Sa Pobla. Antoni Torrens, mallorquí de naixement, de vocació i de “militància” és el culpable d’aquest fet que, poc a poc, en aquests anys s’ha anat escampant pels carrers i places de la vila. Precisament un dia abans d’iniciar l’edició d’enguany ens trobem amb ell a la seu del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) entitat que des del primer moment va donar suport i acollí aquesta iniciativa, per tal de parlar i aprofundir sobre aquest fet que sobrepassa els límits del barri i que s’ha convertit en tot un referent de la cultura popular catalana.

Com comença tot plegat?
L’any 1992 va coincidir que tenia tres fills que estaven estudiant a Barcelona i s’allotjaven al barri de Gràcia. Coincidia, també, que hi vivien també d’altres amics mallorquins. En una de les trobades que fèiem i de manera totalment informal va sorgir la idea de fer un fogueró a Barcelona.

Com es va poder concretar aquesta idea?
Vaig anar a veure els responsables del districte i en Pep Fornés, que aleshores estava de responsable de cultura, va rebre de molt bona gana la proposta. A Xavier Valls, que era el regidor de districte, també li va agradar i així va començar. Penseu que els graciencs estan molt motivats per la festa al carrer i tenen un tarannà molt obert.

Què ha fet que una persona con vós us emboliquéssiu en aquests tipus de projectes?
Professionalment sóc farmacèutic. Els meus pares eren pagesos, però, i Sa Pobla és un minifundi: moltes finques, rural autèntic. A l’estiu, al temps de la sembra de l’herba, que era feta per dones, sempre cantaven, però com que eren finques tan petites se sentien unes a les altres i es responien... També als cellers es glosava en corrandes improvisades... aquest era el món de la meva infantesa. Tot plegat crec que em va condicionar molt, i ha fet que des de sempre hagi estat relacionat amb la festa i la cultura popular.
També cal tenir present que el món rural sempre ha estat molt dirigit, el caciquisme existia, tant el polític com el comercial... Feien fer el que volien als pagesos. Crec que tot plegat em va motivar a lluitar perquè sa gent tingués informació i formació. Una de els coses que em va motivar a venir a Barcelona va ser aquesta, que la gent sortís d’aquest món, que la gent s’obrís. Sempre he lluitat per informar. La cultura és un instrument per a obrir camins.

Com es va anar coent la iniciativa?
Vaig parlar amb cantadors, ximbombers, i els vaig presentar la proposta i tots van manifestar les seves ganes de participar-hi.
Vàrem triar la plaça del Diamant no tant per la seva història sinó per les seves característiques de plaça oberta sense massa elements que poguessin condicionar el fogueró, és a dir una plaça “lliure pel cel”.
Per altra banda, també vaig aconseguir la implicació de les Conselleries de Turisme i de Cultura del Consell Insular de Mallorca, que van respondre positivament. Ja a la primera edició varen participar un miler de persones. Tot un èxit!

Per què la implicació del CAT?
Jo coneixia el Tradicionàrius per la ràdio, però no coneixia res més. Tanmateix la presència de grups de cultura popular de Mallorca sempre ha estat significativa. He de dir que aquest fet per a nosaltres és molt important, ja que permet la possibilitat de donar-nos a conèixer en espais com la Fira de la Mediterrània de Manresa, per exemple... Això ha estat d’una importància cabdal.

Com s’ha anat desenvolupat el projecte?
Entre el grups de cantadors que varen venir el primer dia hi havia Antònia Boades, una cantadora emblemàtica. El seu cant va impactar tant que es va veure la necessitat d’ampliar aquesta presència. Així doncs, en les següents edicions ja varen preparar amb el CAT que vinguessin el grup de cantadors, gent un poc major, preparant ja a la segona edició una actuació conjunta de cantadors i ximbombers.
Al tercer any la plaça del Diamant ja quedava petita; es va parlar d’incloure actuacions de grups de música alguns membres dels quals es trobaven estudiant aquí, a Barcelona. Aquestes actuacions (“balls de vot”) es varen començar a fer a la plaça de la Virreina. Tanmateix, es feien a continuació dels actes de caràcter tradicional de la plaça del Diamant, per tal de no distorsionar el sentit de la festa. La incorporació d’aquesta nova proposta afavorí el flux de la gent que anava d’una plaça a l’altra. Va ser una molt bona experiència.

Tant, que la vau desenvolupar...
Si. Poc a poc es van incorporar d’altres grups directament de Mallorca i no només el dissabte sinó també el divendres, poc a poc altres places i carrers van anar-s'hi incorporant.

També s’hi ha implicat el teixit associatiu festiu de Gràcia, no?
Cert. Al portar els diables de Mallorca també s’hi van incorporar els diables de Gràcia i poc a poc hem anat constituint una cercavila que enguany està participada per tota una colla de figures i grups, com els Xeremeiers de Mallorca, La Sacairada, els Gegants de Gràcia, els Trabucaires de Gràcia, els Bastoners de Gràcia, els Castellers de la Vila de Gràcia, els Bastoners de Barcelona, els Tamborers d’Albopàs, els Dimonis d’Albopàs, la Vella de Gràcia, el Drac de Gràcia, la Diabòlica de Gràcia, la Malèfica del Coll, el Gaudiamus Drac del Coll i la Kabum de Gràcia. Aquesta cercavila és realitza el dissabte.

La tradició del foc és molt mediterrània...
Aquesta tradició dels foguerons per Sant Antoni es dóna arreu de la Mediterrània. Poc a poc però, s’ha anat reduint perquè el món rural ha anat desapareixent. Nogensmenys, a Mallorca quests darrers quinze anys hi ha hagut un reviscolament brutal d’aquesta festa.

Per què creieu que s’ha donat aquest fenomen?
Jo sempre he incidit molt en la part mediàtica. En aquest sentit el fet de donar importància a aquesta presència als mitjans ha possibilitat que la festa es conegui i es potenciï. Per exemple: ara fa uns anys vàrem fer la primera trobada de xeremiers a Mallorca. El primer any érem vint-i-vuit, a la darrera edició (novembre del 2011) hem passat dels quatre-cents. Avui no hi ha poble que no tingui el seu grup de xeremiers. Actualment hi ha setze escoles de música que estan ensenyant aquest instrument. Poc a poc hem anat incorporant en aquestes trobades altres elements de la cultura popular mallorquina (gegants...), fins i tot hem fet gegants nous, avui en dia hi ha trenta quatre parelles de gegants.

Per acabar, per què “Albopàs”?
L’associació Cultural Albopàs és l’entitat que organitza aquesta moguda cada any. El seu nom és Sa Pobla al revés.

]]> <![CDATA[La força del voluntariat: el cas d'El Centre de Llorenç del Penedès]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/referent/9072/la-forca-del-voluntariat-el-cas-del-centre-de-llorenc-del-penedes http://www.tornaveu.cat/edicio-49/referent/9072/la-forca-del-voluntariat-el-cas-del-centre-de-llorenc-del-penedes#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/referent/9072/la-forca-del-voluntariat-el-cas-del-centre-de-llorenc-del-penedes Les entitats culturals no travessen, precisament, el seu millor moment. A les dificultats econòmiques pròpies del context, s’afegeix la manca de suport de les administracions més properes i, en moltes ocasions, l’escassetat de recursos propis per a poder impulsar una potent oferta d’activitats i/o serveis de cultura popular en els diferents àmbits d’especialització.

Aquest complex marc, però, no suposa cap barrera per a entitats com l’ateneu El Centre, del municipi de Llorenç del Penedès (Baix Penedès), que ha organitzat una programació de concerts en directe amb destacats grups d’àmbit català. Un homenatge a Bob Marley a càrrec del líder de Gossos, Natxo Tarrés, i la seva banda, The Wireless, així com les actuacions de Lax’n’Busto, Plou com mai i II Xef Malatesta són algunes de les primeres actuacions programades per als primers mesos de 2012.

Una potent iniciativa d’àmbit nacional impulsada per un petit ateneu d’una vila del Baix Penedès que no supera els 2.300 habitants. La clau de volta d’aquest èxit rau, principalment, en les persones voluntàries d'El Centre, el principal actiu d’aquesta i de totes les entitats que composen el teixit associatiu cultural. Així ho emfatitza Josep Guillén, un dels impulsors: “Es tracta d’un projecte que té vocació d’autofinançament”.

Malgrat tot, el cas de Llorenç del Penedès és un cas paradigmàtic. Es tracta d’un dels pobles amb més participació popular en la vida associativa. Tot i no arribar als 2.300 habitants, han conformat un teixit associatiu força ampli. Actualment, disposen d’una dotzena d’entitats que ofereixen activitats que abracen àmbits com l’educatiu, l’esportiu, el social i el cultural. Una diversitat que evidencia la implicació d’aquesta comunitat pel seu benestar i el seu territori.

D’aquesta dotzena d’entitats locals, la més antiga és l’ateneu El Centre, nascut el 1889 amb la voluntat de dinamitzar culturalment la vila i donar-la a conèixer arreu del país. Aquest any han apostat per la música catalana. Segons explica Guillén, “l’entitat agafa el compromís ferm de dur a Llorenç alguns dels millors directes musicals del panorama català i espera fer-se lloc dins del circuit de sales de concerts de Catalunya. Segons la rebuda del públic, podem donar continuïtat a aquesta programació durant la resta de l’any”.

La temporada arrenca el proper 4 de febrer amb l’homenatge a Bob Marley a càrrec del líder de Gossos, Natxo Tarrés, acompanyat de la seva banda, The Wireless. Una interpretació que transportarà els assistents a la Jamaica dels anys 70, enduts per clàssics atemporals com Redemption song o No woman no cry. Tot acompanyat d’una performance única que porta una curosa escenografia i projeccions audiovisuals que faran encara més grata l’experiència de redescobrir la poètica i la mística de Bob Marley. Al mateix escenari també pujaran els barcelonins Il Xef Malatesta, que presentaran el seu àlbum de folk-pop-electrònic, D’unir versos i botons.

Lax’n’Busto és el següent concert confirmat pel dissabte, 10 de març, amb un repertori dels grans èxits de la seva trajectòria. La mateixa nit els acompanyarà el grup local Plou com Mai.

Com conclou Guillén, es tracta “d’un ambiciós projecte fet des del nostre petit poble i que ens agradaria que arribi arreu, sobretot per demostrar que des dels ateneus i l'associacionisme cultural es pot fer això i molt més”. En definitiva, una iniciativa que evidencia la fortalesa humana del teixit associatiu cultural català, des dels seus fonaments.

]]> <![CDATA[Català al Carxe, espai comarcal a la regió de Murcia.]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/calaixsastre/9071/el-catala-a-la-regio-de-murcia http://www.tornaveu.cat/edicio-49/calaixsastre/9071/el-catala-a-la-regio-de-murcia#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/calaixsastre/9071/el-catala-a-la-regio-de-murcia Al nord-est de la província de Múrcia, es troba la serra d'El Carxe, que agrupa els territoris de Iecla, Jumella i Favanella, tots ells fronterers amb el País Valencià, i on es parla català des de uns fa dos-cents anys, degut a la darrera expansió territorial de la llengua catalana.

Es tracta d’una zona de tres-cents quilòmetres quadrats que estigué pràcticament deshabitada des del segle XVII, fruit de l’expulsió morisca. A finals del segle XIX, les terres van ser entregades per a l’explotació agrícola, el que va originar una forta immigració de llauradors de les valls de Vinalopó (Alacant) que van dur la seva llengua. El màxim de població va arribar a mitjans del segle XX amb més de 2.000 habitants.

Una temàtica que ja va ser analitzada a l’edició número 6 (febrer de 2010) d’aquesta mateixa revista, per part de Brauli Montoya, Delegat de l’Institut d’Estudis Catalans a Alacant, en un article titulat Un enclau valencià a Múrcia: el Carxe, on ja s’evidenciava l’interès de l’IEC en la recerca històrica, social i cultural d’aquest territori.

Dos anys més tard d’aquest article, els resultats d’aquesta investigació han derivat en l’exposició ‘El Carxe, territori de frontera’, impulsada pel propi IEC juntament amb la Fundació Lluís Carulla, que es podrà veure fins el proper 19 de febrer al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.
Una mostra que pretén explicar la realitat d’aquest enclavament catalanoparlant ubicat a Múrcia.
Actualment, la població d’aquest municipi no supera les sis-cents persones, ja que la majoria dels seus habitants han emigrat a nuclis més actius de població, com Jumella, o han tornat cap a terres alacantines.

La Regió de Múrcia no reconeix la llengua catalana com a pròpia del seu territori, ni tan sols en la zona concreta d'El Carxe, cosa que ha fet que la transmissió de costums, tradicions, refranys, etcètera, propis del català s’hagi esdevingut majoritàriament per via oral. Bona mostra en són els estudis El Carxe. Recull de literatura popular i valenciana a Múrcia, d’Ester Limorti i Artur Quintana, i El parlar de les Valls de Vinalopó i del Carxe, de Vicent Beltran.

]]> <![CDATA[Bienve Moya reivindica protecció legislativa per l'autenticitat de les festes tradicionals]]> http://www.tornaveu.cat/edicio-49/shadit/9070/la-segona-vida-de-la-cultura-popular http://www.tornaveu.cat/edicio-49/shadit/9070/la-segona-vida-de-la-cultura-popular#comentaris Sun, 29 Jan 2012 00:00:00 +0100 http://www.tornaveu.cat/edicio-49/shadit/9070/la-segona-vida-de-la-cultura-popular Les xarxes socials i les noves tecnologies són, gairebé sempre, una arma de doble filó. Ben utilitzades, ens obren al món i enriqueixen la nostra vida professional, social i personal. Però sense guiatge, poden adulterar aquestes experiències vitals. Sigui com sigui, la seva irrupció en totes les esferes de la vida sembla ja imparable. En el cas de la cultura popular, els ginys tecnològics han modernitzat moltes tradicions, no només en la manera de consumir-les sinó de transmetre-les. Si les festes castelleres o la Patum de Berga han adquirit una dimensió tan potent és, a parer del gestor cultural Bienve Moya i Domènech, mercès als mitjans de comunicació i Internet: “fa quinze o vint anys, la festa tradicional no era notícia, més enllà d’aspectes exòtics o pintorescs, ni tampoc no era una activitat a recomanar com a espectacle d’actualitat. Però avui gaudeixen d’un espai privilegiat”, remarca en un article publicat al diari La Vanguardia el passat 15 de gener.

Amb tot, sorgeixen patrons amb aparença de modernitat “però de dubtosa originalitat”, com per exemple, la “sanferminització”. Un patró que ens arriba sobretot a través de la televisió i que consisteix en la sortida de colles o penyes a resseguir locals socials, bars, tavernes, etc., fent-se acompanyar de fanfàrries o xarangues, i amb el concurs, o sense, de vaquetes o bous adults”. L’articulista fa èmfasi en el fet que alguns elements d’aquest fals patró tradicional són presents en el vell model de fels festes pirinenques com les d’Olot, Berga o Cardona, i a les de les Terres de l’Ebre. “Aquest vell model, però, avui s’ha reduït i empobrit”, i ara només hi resten les casetes de fira, “amb la consegüent ingesta d’espirituosos, i a aquest nou patró, fal·laçment modern, se’l fa passar per festa alternativa; podem veure que té una gran acceptació, per exemple, entre els joves de la Festa de Gràcia o la de Sant Narcís a Girona”, denuncia Bienve Moya.

I aquest patró, lluny de ser minoritari, guanya terreny gràcies a un corrent de pensament “neoconservador urbanita, a vegades disfressat fal·laçment de cosmopolitisme”. En aquest escenari, l’autor de l’article explica que es produeixen dues actituds de la societat: la que demana lleis de protecció animalístiques, normes sobre pirotècnia, reglaments d’usos públics, horaris controlats i restringits, etc, però que no ofereixen alternatives per evitar “l’empobriment del goig creatiu i sensible, sense músics, sense soroll, sense bous”. I d’altra banda, des d’alguns sectors de la societat es tendeix a donar a les celebracions tradicionals format de “parc temàtic, d’un sospitós historicisme pseudomedievalitzant i escandalosament anacrònic. Aquest nou patró actua principalment sobre les celebracions socialment més dèbils amb la finalitat d’orientar aquelles celebracions d’escassa tradició local cap a un barruer turisme de temporada festiva”, denuncia Bienve Moya en aquest article publicat a La Vanguardia.

Ara bé, tot plegat ha de ser necessàriament dolent per a la nostra cultura popular? Tot dependrà del grau de genuïnitat i de control social de la festa que es pugui fer a través de l’associacionisme d’arrel popular. En el pitjor dels casos, explica Moya, es produeix un aprofitament comercial d’una suposada festa que acaba perjudicant la veritable cultura popular. Posa l’exemple de les anomenades fires medievals, “que sorgeixen com bolets a l’empara dels neopatrons de suposada modernitat”, ja que cada vegada més, “entren en joc empreses de suspecte qualitat artística i de més dubtosa professionalitat que no tenen res a veure amb la localitat en qüestió, i llogades per estimular un fraudulent i acrònic historicisme”.

]]>