|
La situació de la denúncia presentada per organitzacions d’ultradreta i feixistes contra el jutge Baltasar Garzón, per haver intentat investigar els crims contra la humanitat i desaparicions forçades perpetrats pel franquisme (delictes que no poden ser amnistiats ni prescrits per cap Llei d’Amnistia o de cap altre tipus), genera un important moviment en contra del Tribunal Suprem (TS) espanyol, de suport al jutge Garzón i en favor de la Veritat, la Justícia i la Reparació per les milers de víctimes a tot l’estat (3.385 catalanes) que va ocasionar la repressió ignominiosa d’aquella revolta militar i la seva posterior dictadura.
Efectivament, hi ha centenars d’organitzacions de tots els àmbits, tant de Catalunya com de l’estat i internacionals, que donen suport al jutge en aquesta instrucció i critiquen l’actuació del TS espanyol en admetre a tràmit una denúncia feta per organitzacions que posen en perill la democràcia i les llibertats com la seva història i les seves activitats actuals i passades demostren.
No es tracta de donar suport incondicional a un jutge, sovint qüestionat en algunes de les seves actuacions i amb una imatge que els mitjans d’informació/persuasió declaren com a “mediàtica i protagonista”. Aquí es ventilen moltes més coses, al marge de la “fília o la fòbia” que puguem tenir vers la personalitat del jutge. Es tracta de defensar un sistema de valors i principis de què gaudim en aquest moment actual i que van ser destruïts pel règim franquista. Es tracta d’obrir el camí de la Veritat, la Justícia i la Reparació, tancat durant 74 anys, vers totes les atrocitats perpetrades pels revoltats, els falangistes i els seus seguidors. Uns fets que van ser comesos durant i en acabar la Guerra Civil, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. No es tracta de venjança, es tracta de Justícia. No es tracta de remoure ferides, es tracta de conèixer la Història: “Un poble que desconeix la seva història, no pot entendre el present ni construir el seu futur”, va dir el canceller alemany Helmut Kohl.
Recordem el magnífic poema de Martin Niemoeller (1892-1984) —pastor protestant alemany— i atribuït erròniament a Bertolt Brecht (1898-1956):
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que pogués protestar.
Nosaltres, com a dirigents socials en l’àmbit de la cultura catalana, no podem mirar impassibles l’atac a les llibertats que es deriven de les denúncies contra un jutge i les seves actuacions envers la investigació de les responsabilitats dels crims del franquisme. Uns crims que van deixar milers de morts a Catalunya, entre polítics, obrers, sindicalistes, cooperativistes, funcionaris, empresaris, intel·lectuals, dirigents culturals o simples persones que estimaven la seva terra, la seva llengua i la seva identitat catalana. Un règim franquista que va intentar perpetrar un genocidi cultural contra Catalunya. Tot això no ha estat ni és aliè al nostre entorn cultural.
Malgrat el temps passat i la renovada situació social del nostre país, els nous feixistes i els mitjans de comunicació que els donen suport volen fer el que han fet sempre des de fa molt anys: atemorir els jutges independents, les persones, les organitzacions polítiques, les organitzacions culturals, etc., que vulguin indagar la veritat ocultada durant tants anys i reclamin Veritat, Justícia i Reparació per a les més de 150.000 víctimes del franquisme. Però, a més, aquests són els mateixos que insulten els catalans, la llengua catalana, les organitzacions polítiques catalanes, les organitzacions culturals catalanes i en definitiva Catalunya.
Per tot això, crec que cal fer-hi quelcom. Hem de mostrar la nostra veu d’una manera oberta, concreta i pública envers aquesta situació. No podem esperar que escampi. Ells, no s’aturaran, només, en aquest cas Garzón.
|
|
