|
Els països que tenen Estat —i, per tant, poden decidir afavorir la llengua de relació comuna entre els ciutadans— no tenen problema i, malgrat això, prenen mesures per a afavorir la cohesió social i idiomàtica, tot respectant que els ciutadans emprin la llengua de la seva família o tradició en les seves relacions personals. Per a pertànyer al col·lectiu que voluntàriament han elegit, els és necessari el respecte de la història, els costums i l’idioma propi de la comunitat.
Recentment hem vist exemples com el de la Gran Bretanya, que per a reagrupar famílies immigrades exigeix el domini de l’anglès. Volen assegurar que la llengua de relació entre els ciutadans sigui la pròpia del país. Això passa en una col·lectivitat en què no és gens difícil que tothom és relacioni en anglès.
Si això ho traslladem a Catalunya, on hi ha una imposició constitucional i la força de l’administració espanyola que disposa d’un Estat, el resultat és el previsible: hi ha ciutadans de tercera generació nascuts a Catalunya que continuen utilitzant una llengua forana com a única, el castellà, que no és la pròpia de Catalunya.
La llengua de relació al pati de l’escola, a la justícia i en tantes necessitats com es formulin és el castellà, perquè la llengua de relació directament o indirectament fomentada per Espanya ho facilita.
Mentre no tinguem poders i prestigi, la necessitat dels nostres ciutadans d’emprar la nostra llengua com a habitual no es genera espontàniament, i fa indispensable dur a terme accions compensatòries per a sobreviure com a catalans a l’espera de més ‘poders’, i la llengua és la garantia de seguir essent una comunitat diferenciada on el català sigui l’idioma de relació col·lectiva. Qui pot treballar perquè la relació entre els estadants de Catalunya sigui el català, a manca d’una administració pública clarament favorable sense imposicions de bilingüisme, són les associacions en general, que han fet i fan, a més de les seves vocacions específiques, una gran aportació en la labor de mantenir el català com a llengua de relació social.
Una meritòria institució que treballa en aquest sentit és Acció Escolar amb la «campanya del català a l’escola», que un grup d’esforçats catalans exerceix. La seva labor de tot l’any culmina en unes grans festes, on els nens de moltes escoles fan a fi de curs unes cloendes en forma de concurs entre centres d’ensenyament, que s’han preparat durant tot el curs: les finals de competició de cançons tradicionals catalanes, de teatre, que sempre han omplert àmplies sales teatrals, i especialment una ballada de sardanes i ball de bastons, entre algunes altres especialitats, que aquest mes de juny al parc de la Ciutadella va reunir 3.000 nens de tot Catalunya. La promotora, Mireia Hernàndez, va cloure la festa anual, que ja dura 31 anys, amb un desig ferm com una roca. Va dir: fins l’any que ve.
No cal dir que, en no tenir poder d’Estat, aquestes actuacions i totes les que fan els milers d’institucions d’arreu, són la possibilitat més efectiva d’ajudar a fer sobreviure el català com a llengua de relació. Encara que potser no n’hi ha prou i, per tant, els que voten a les urnes han de discernir bé les polítiques que afavoreixin que la vida col·lectiva tingui com a vehicle de relació el català.
|
