|
És terrible per a un país tenir un govern en què pràcticament tots són exfuncionaris, polítics que mentalment no es mouen del seu ambient històric: els despatxos, els nombrosos expedients que corresponen sovint a filigranes equilibrades entre les forces polítiques del poder i que moltes vegades esdevenen resolucions contradictòries entre si. Però aquest és el terreny en què se saben moure els que no han trepitjat mai cap iniciativa autònoma. I tot el que no sigui remenar expedients protocol·laris, ho consideren problemes d’èpica que no entenen ni valoren. Tot el problema que tenen és que quedin assegurades les possibles responsabilitats encara que els problemes restin mal resolts. Algunes vegades han de representar posicions simbòliques amb posat seriós i solemne, perquè l’ofici ho reclama, però sense sentir cap vibració. El càrrec obliga a complir amb l’expedient per a adquirir una honorable titulació.
 El problema és que un país mal girbat per la història i per l’existència d’una potència que li vol mal no pot badar ni permetre’s el tarannà funcionarial. I amb un govern de funcionaris que no s’adona de res, ni sap com resoldre problemes que no siguin moure expedients, la decadència està assegurada. El criteri que impera és el de fer política de despatx, que és l’àmbit que coneixen els nostres polítics/funcionaris. El problema és que els nostres problemes són molt més seriosos per limitar-se a administrar, ja que són d’indole patriòtica i nacional i, per això, fa falta un horitzó de futur impregnat d’èpica. És evident que cap funcionari no serveix per a encarrilar els problemes d’identitat i dignitat que patim. A més, la majoria que ocupen càrrecs a l’administració catalana són directament i indirecta d’obediència espanyola. Deia en un sopar amb empresaris, fa menys d’un any, el primer tinent d’alcalde de Barcelona: “El nostre problema de manca d’aigua l’ha d’arreglar el govern central.”
Això només pot millorar amb l’autonomia política a l’hora d’anar a votar. Per això, la reforma de la llei electoral és indispensable i urgent si volem deixar d’elegir els funcionaris que posen els partits en les llistes tancades. Com deia el polític José Zaragoza, “els socialistes guanyarem, posem qui posem”, i tenia raó mentre l’electorat no tingui alternatives més atraients. Fins ara el resultat ha estat pervers per a qui vol exercir el poder del vot i es troba amb la paradoxa que qui el recull fa d’ell maniobres que condueixen a convertir les llistes guanyadores o perdedores en funcionaris que premen el vot al Parlament segons mana l’amo, el partit. Vot que sovint no representa els interessos que va votar el ciutadà. Tots els diputats elegits han de donar la cara política i no desaparèixer com ara s’esdevé, que entren a formar el cos de funcionaris fidels al partit. Tots sabem que és indispensable acabar amb les llistes tancades que despersonalitzen i treuen la responsabilitat amb el seu elector, camuflats en un magma polític dominat pel partit; cosa que els fa funcionaris desconeguts. No hi donem més voltes, per a canviar hauríem de començar per convertir els alts funcionaris polítics, els diputats, en responsables personals davant els seus electors. Suposo que és molt difícil de fer, però és indispensable si perseguim la col·laboració ciutadana.
|
