|
El Carxe és un territori sense unitat administrativa format pels sectors més orientals de tres municipis murcians que fan frontera amb el País Valencià. De nord a sud, són Iecla (en castellà, Yecla), Jumella (Jumilla) i Favanella (Habanilla). En total, fan uns 300 km2 on viuen poc més de 600 habitants, que són veïns dels municipis valencians del Pinós i l’Alguenya (Vinalopó Mitjà). L’única característica unitària de les persones que viuen en aquest territori és que parlen català dins la Regió de Múrcia. L’origen d’aque sta presència catalanòfona és una colonització agrària de llauradors valencians que va tenir lloc durant el segle XIX i que es va prolongar fins els anys quaranta del segle XX. El màxim de població assolit es dóna amb els 2.113 habitants del 1950, però des d’aleshores comença una emigració a les zones industrials de les comarques del Vinalopó, que només els darrers anys sembla haver-se aturat.
Ni els mateixos habitants del Carxe ni la resta de murcians o els valencians veïns perceben aquest territori de manera unitària. El nom de la zona (en castellà, El Carche) prové de la designació d’un llogaret del terme de Iecla, també anomenat el Raspai (Raspay), i d’una serra molt prominent amb el mateix nom, que s’interposa entre aquest caseriu i la resta de nuclis habitats dels altres dos termes municipals (la Torre del Rico, la Canyada del Trigo, la Canyada de l’Alenya, etc.), alguns amb un topònim d’origen castellà, anterior a l’arribada dels valencians. Així, per a batejar aquesta zona amb un nom que reflectís unitàriament la presència del català a Múrcia, hom va triar la denominació del Carxe, però aquest nom no ha anat més enllà dels catalanoparlants conscients d’aquesta realitat lingüística. Per descomptat, la llengua catalana que s’hi parla no gaudeix de cap reconeixement legal per part de la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia.
Les primeres notícies lingüístiques sobre el Carxe les devem als filòlegs catalanòfils Pere Barnils (1919) i Manuel Sanchis Guarner (1950). Des d’aleshores han estat molts els dialectòlegs, els estudiosos de l’onomàstica i els de la literatura popular que han estat atrets per la que podríem considerar vuitena comunitat catalanoparlant (després de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra, la Franja d’Aragó i l’Alguer) i ja disposem de descripcions de la zona en aquests aspectes. Dues de les més voluminoses i recents són els llibres El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia (Alacant: Institut de Cultura "Juan Gil-Albert", 1998), d’Ester Limorti i Artur Quintana, i El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe (Petrer [Alacant]: Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, 2008), de Vicent Beltran. Ja no han estat tants els estudis sociolingüístics sobre el Carxe i, per això, des de la Universitat d’Alacant es dirigeix actualment una tesi doctoral que donarà compte, entre alguns altres aspectes, de la transmissió lingüística intergeneracional i de les actituds dels parlants del Carxe envers la pròpia llengua.
|
Brauli Montoya i Abat
Delegat de l’Institut d’Estudis Catalans a Alacant
|
|
