Tots aquells que hem viatjat una mica per Itàlia hem tingut la sensació que “les coses” funcionen millor al nord que al sud. Mentre que al sud en ciutats com Nàpols el caos és gairebé tangible en tots els actes quotidians de la vida, al nord en ciutats com Milà retrobem un cert sentit d’ordre més proper al que coneixem a casa nostra. A principis dels anys 90 un investigador americà, Robert D. Putnam, va intentar veure si aquestes sensacions realment es traduïen en diferències en la qualitat democràtica dels territoris. Després d’un estudi de gairebé trenta anys al voltant dels governs regionals de les 20 regions italianes, Putnman ha arribat a la conclusió que realment la qualitat democràtica i l’eficiència dels seus governs és objectivament millor a les regions del nord que a les del sud. Però la seva constatació no s’atura aquí sinó que ha buscat determinar les causes de les diferències i identificar quins factors són determinants per a tenir una bona qualitat democràtica. En aquest sentit, ha observat que el grau de civisme és un factor determinant de la salut democràtica d’una regió. Com més cívica sigui una societat més bé funcionaran ella i les seves institucions.
Però què causa que una societat sigui cívica? No hi ha un sol factor però el que s’ha demostrat és que un dels elements més importants és la densitat d’associacions que posseeixi. En efecte, es considera que les associacions, basades en relacions socials horitzontals, ajuden a desenvolupar hàbits de col·laboració, solidaritat i interès per a la res publica que tenen importants conseqüències socials.
Aquesta relació entre la riquesa de la vida associativa d’un territori i la virtut democràtica, ha estat demostrada científicament per primera vegada per Putnman amb el treball citat però ja havia estat intuïda per pensadors com Alexis de Tocqueville. I, en cap cas, es restringeix al territori italià.
Els Països Catalans es caracteritzen per una molt elevada densitat d’associacions de tota tipologia que van florir a partir del segle XIX i que han servit d’eix vertebrador de la societat en la que vivim. Malauradament, en el creixent individualisme de finals de segle XX i inicis del XXI, les associacions perden l’impuls i progressivament s’empobreix la nostra societat civil. Aquest tarannà està provocat per les pròpies decisions individuals i per les de les nostres administracions, que sovint no valoren al seu just valor el teixit associatiu que forma la nostra societat civil. Per aquest motiu, m’agradaria apel·lar a la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres posant especialment en relleu que deixant perdre les nostres associacions no tan sols perdem un grup de teatre amateur, una societat científica o un club esportiu, sinó que hipotequem la qualitat de la nostra democràcia.
Fermí Marimon
Gemma Ponsa
