Entrevistes


10/7/2013

Glòria Coll: «És molt important que el model associatiu (societats musicals) i l’acadèmic (conservatori) coexisteixin»



(Fot. A.C.)









Comencem per la vessant musical. Quin tipus de música t’interessa més?
Per una banda la barroca, però també molt la contemporània.
 
Pot semblar contradictori, ja que són dos estils molt diferents, oi?
Podria ser. Tanmateix jo hi trobo molts lligams perquè són uns tipus de música que fan servir un llenguatge molt retòric. De fet, s’assemblen més a la llengua parlada que a la música del romanticisme, que és molt més lírica, i això és el que m’atrau més. Per a mi el barroc i el contemporani tenen una forta connexió. Podríem dir que ambdós estils són molt més simples perquè amb pocs elements fan moltes coses.
 
Com t’imagines el teu futur?
Fonamentalment com a professional de la música, no tan sols com a intèrpret sinó també com a pedagoga de la música.
 
Actualment participes en alguna formació?
Sí. Tenim un grup que interpreta música barroca que es diu Prímula. Sempre hi ha formacions on et pots integrar.
 
Vas començar a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya). Per què la vas deixar?
Sempre havia tingut la idea d’estudiar a fora. Pel que sigui vaig començar a Barcelona, si bé sense gaire convenciment, però. I ben aviat em vaig adonar que el meu professor de violoncel, que és la meva principal assignatura, no compartia la meva manera d’entendre la música. Vaja que no ens aveníem gaire! A partir de cercar possibilitats a Holanda per a fer un Erasmus vaig conèixer una professora i em va oferir de fer tota la carrera i m’hi vaig decidir. Amb aquesta titulació pots accedir a molts llocs i possibilitats. Es tracta d’un requisit mínim indispensable, a partir del qual i en funció de les teves capacitats, pots anar creixent i desenvolupant-te.
 
Tu ets de Riudoms. A prop teniu un conservatori molt important…
Sí el de Vila-seca, que és on vaig començar a estudiar, amb Joaquim Garrigosa, que actualment és el director general de l’Auditori de Barcelona. Si no hagués estat per aquest conservatori, mai no hauria pogut fer el que faig actualment. Va ser una experiència fabulosa.
 
Valora el fet de la importància de disposar arreu el territori d’espais d’aprenentatge i d’iniciació…
Per a mi és indispensable que existeixin institucions així i que no tot se centri a Barcelona. Hi ha moltíssima gent pel territori que no aconseguirà mai tenir-hi un accés regular. És molt important garantir l’accés dels nens al coneixement de la música. I també el fet que es disposi d’un auditori amb una programació regular, permet mostrar el que es fa en el món.
 
A les terres del sud de Catalunya tradicionalment la presència de les societats musicals és molt important. Quin paper creus que tenen?
Es tracta d’unes iniciatives que sorgeixen des de baix i generen uns espais de formació, de participació associativa més enllà de l’estrictament musical, que també. Jo crec que és molt important que ambdós models existeixin (un de més associatiu i  l’altre de més acadèmic) i que facin la seva feina.
 
Tens cap altra faceta a més a més de la musical? La de poetessa?
Com a molts nens, de petita em fascinaven els llibres, amb un gran respecte, però. Molt aviat vaig començar a escriure en versets i sempre ho he tingut com a quelcom molt íntim. Fins a l’adolescència va ser molt privat.
 
Quan capgires aquesta tendència?
El fenomen d’Internet ha tingut molt de pes. Vaig començar a publicar en una pàgina d’Internet anomenada www.relatsencatalà.cat. Va ser el primer lloc on vaig publicar, amb pseudònim. Els comentaris que rebia eren molt positius i, vulgues o no, aquest suport va influir molt per a continuar en aquesta línia d’expressió. A partir d’aquesta intimitat pública (la gent et llegeix, però no et coneix) vaig començar a pensar a valorar el que feia. A poc a poc em vaig anar presentant i guanyant coses, sentint-me més còmoda…
 
De la mateixa manera que per a interpretar música t’has de formar, per a fer poesia també ho has de fer?
Hi ha una part intuïtiva, com en tot, però després hi ha el llegir els mestres. També cal estudiar conceptes com el ritme, etc.
 
Com qualificaries la teva poesia?
Crec que sóc força dura perquè parlo de coses que podrien ser tràgiques i de manera una mica freda. Sí que intento que hi hagi cert perfeccionisme. Em fixo molt en la forma, però tanmateix no sé massa si, això, ho acabo aconseguint de transmetre.
 
El teu primer llibre es diu Oda als objectes, publicat per Edicions Galerada. Què són els objectes?
Els objectes són metàfores de sentiments i també són una manera de riure’m de la societat nostra, aquesta societat que està tan pendent del tenir, sense valorar el que es té… Tot aquest món virtual que no és pot tocar i que no entenc. El teu dia a dia no és l’ordinador, és més aviat la cadira on seus. Potser tornar a la quotidianitat, a la realitat diària i apropar-se a les coses.
 
Si et demanàvem de publicar un tros de poema teu, quin escolliries?
Pot ser un com ara «Sac», una poesia freda i dura, em sembla que aquí queda força reflectida:
 
A mig camí entre el tedi i la vergonya
et recordo encara. No em queda res
que no hagi dit ja abans.
Però si ets viu i em sents, company de cel·la,
bada’m encara el sac
on diposito allò que supura
diàriament de la ferida.

 
Potser la poesia és un bon lloc on poder posar totes les frustracions…
Tanmateix també tinc poesia eròtica, diguem-ne optimista i molt festiva, com el poema «Cafè»:
 
No sents xiular
la cafetera
que va bullint
per al festí?
Vine-hi tot sol
a apagar el foc
del cafè amarg
que no beurem.

 
Què ha significat guanyar el premi Amadeu Oller?
Significa poder tenir editada —i per cert molt ben editada— una primera obra, la qual cosa és molt difícil avui en dia i a més amb l’aval d’un jurat molt entès i exigent.
 
Quin creus que és el panorama de la poesia a Catalunya?
A mi, m’agrada pensar que es fan coses a favor de la poesia, recitals, trobades… Tot un moviment protagonitzat per una sèrie de gent que pensa que la poesia ha de ser una cosa viva, una mica mirant cap als trobadors…
 
Per acabar quins són els teus poetes de referència?
En tinc ben pocs. Però, si cal esmentar-ne cap, diria Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater. Són dos dels autors de què he llegit i rellegit tota l’obra.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta
 
 

Comentaris


No hi ha cap comentari



Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validaciò.





Els membres de l'ens

SUBSCRIU-T'HI!

Avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Redacció:

Pl. Víctor Balaguer, 5. Casal Clavé
08003 Barcelona.
Telèfon: 932 691 042
info@tornaveu.cat
www.tornaveu.cat

Consell editorial:

Director: Joan-Ramon Gordo

Gemma Aguilera, Pere Baltà, Oriol Cendra, Enric Cirici, Èric Jover, Joan Maluquer, Josep Santesmases i Josep Viana.

Correcció lingüística:
Àlvar Andrés.


Col·laboradors de TORNAVEU

CC BY NC




Els Premis Antoni Carné de l'Associacionisme Cultural Català reben la implicació de:

Fundació Antigues Caixes Catalanes BBVA CX


I la col·laboració de:

Previsora General Damm Arç Cooperativa fcc