Joan-Pere Viladecans, pintor prestigiós i prosista reconegut, recorda en El Periódico de Catalunya que fa vint-i-cinc anys moria Salvador Espriu: “El poeta quedava instal·lat al cim més alt de la literatura catalana. Però a vegades els grans referents queden semioblidats, just a causa de la seva grandesa o de les circumstàncies sociopolítiques i culturals.”
Després de lamentar que no se li hagués atorgat el Nobel per a què havia estat postulat i un cert oblit a què ha estat sotmès des d’aquella sentència de Benjamin Péret: “Com pot ser un geni, si és el meu veí?” Viladecans recorda que Espriu “durant anys va ser significat com a poeta nacional. Honor o rèmora? I els seus versos van servir perquè els polítics els utilitzessin, gairebé sempre malament. Citar Espriu era i és per a ells ungir-se de cultura i carregar-se de raó, mentre els versos del poeta es banalitzen per excés d’un mal ús. Que un home fràgil, poeta i solitari, plantés cara al poder amb la seva coherència i el seu servei impagable a la llengua resultava exemplaritzant. La veritat és que el poeta sempre va abominar d’això i en privat comentava que quan ell es morís no es recordaria ningú de la seva obra. I durant algun temps així va ser; encara que Raimon no va deixar mai de cantar-lo, i Ricard Salvat de representar-lo, quan l’hi van deixar fer. Espriu va patir una utilització política clara que ell no va desmentir mai”.
Viladecans, que va ser una persona molt pròxima al poeta, vol recordar que no es negà mai a cap petició cívica i cultural, malgrat que deia que “en cada paraula m’hi jugo la pell”. Quasi un contrast amb una altra sentència seva: “Però he viscut per salvar-vos els mots | per retornar-vos el nom de cada cosa...”
780 lectures
Comenta-ho
Imprimeix
Envia
Comparteix
