Article


24/3/2012

Sense Estat no hi ha federacions esportives catalanes internacionals


etiqueta Catalunya, Espanya, esport, Estat, federacions





Benvingudes siguin les iniciatives voluntarioses que ens permetin de ser presents a l'esport internacional, encara que vinguin d'uns esportistes i seguidors patriotes que creuen en un món irreal. Valents els qui s'aventuren a suggerir que Catalunya existeix en l'àmbit esportiu internacional i que treballen per assolir aquest objectiu, malgrat el perill evident que suposa generar frustració si aquesta fita no s'aconsegueix. L'universal Barça és un club espanyol, dins i fora del territori, encara que almenys els seguidors culers es caracteritzen per lluir símbols inequívocament catalans que fan visible una imatge positiva i genuïna per al consum popular, i que poden tenir una gran incidència per anar conformant la consciència que Catalunya existeix, encara que això signifiqui distreure's de la necessitat patriòtica de compromisos personals en benefici d'una identitat catalana lliure. Els esforçats socis i seguidors de clubs llueixen les seves insígnies bo i sabent que pertanyem a un Estat que lamina qualsevol signe català diferencial i que ocupa tots els àmbits de poder interiors i exteriors del país, un estat a qui no el frenen les iniciatives catalanes. Espanya bloqueja un èxit migrat amb els tentacles de poder amb els que compta a tot arreu. I tot i així, els catalans segueixen creient en la utopia. La realitat és que tota relació internacional esportiva passa per “La Roja” amb els seus símbols espanyols en els uniformes, himnes i demés parafernàlia patriòtica. El panorama resulta eloqüent, començant pel nom dels trofeus pels quals els nostres esportistes pugnen: una de les “copes” principals de l'Estat és la Copa del Rei, el cap d'Estat constitucional espanyol, un trofeu successor de la copa del Generalíssimo.

Fins i tot hi ha algun esforçat esportista que corre per la pista embolcallat amb la bandera catalana, una afirmació de catalanitat tan celebrada pels catalanistes irreductibles com ignorada o molesta per al món espanyol, dins i fora de l'àmbit de l'esport, i sense quasi cap repercussió internacional, perquè només es reconeixen els símbols i els colors quan es corresponen amb els dels estats del mapa polític d'Europa i del món, i en qual Catalunya no hi és representada. El que compta és una imatge pública i televisiva dels estats. Quan algun heroi agosarat fa un gest de signe catalanista enmig d'una societat internacional que sap ben poc de Catalunya, posa en evidència la immensa majoria dels qui no gosen fer manifestacions similars.

Normalment, els esportistes que fitxen els clubs catalans, el Barça entre d'altres, aprenen el castellà i no acostumen a fer cap esforç per aprendre el català. Perquè no els cal, entre d'altres motius, perquè en realitat als mateixos directius dels clubs la nostra llengua no els preocupa gaire, i ja compleixen amb els partits internacionals de “costellada” per als quals els participants són seleccionats per persones, amb alguna excepció, que han passat la vida sencera a Catalunya però que no pronuncien mai ni una paraula en l'idioma del club i del país que els ha donat la fama. Qualsevol entrenador estranger -Mourinho mateix és exemple d'això- s'esforça a parlar espanyol a Madrid; aquí aquest esforç no cal, i els mateixos directius de les federacions catalanes només s'interessen perquè els seus jugadors facin gols.

Cercar una minoritària federació que ningú no sabia que existia i mirar de participar en el concert de les federacions internacionals desconegudes només és reconèixer, en realitat, la minusvalidesa nacional catalana. I a més, a vegades ni això no permeten els poders públics dominats per anticatalans viscerals. Tot plegat hauria de despertar la consciència nacional, però a molts només els queda una frustració provinciana quan no aconsegueixen cap reconeixement. Cal seguir lluitant, sabent, això si, que l'horitzó és un altre. La solució són les urnes.

També en les manifestacions esportives, si el que volem és ser reconeguts arreu, el que ens cal és la llibertat com a poble, un objectiu que només serà possible si Catalunya aconsegueix poders i representació d'Estat.


lectures 1598 lectures    Comentaris 4 comentaris Imprimir Imprimeix Enviar article Envia

Comentaris

#4
Jordi - La Vilella Baixa
6 d'abril de 2012, 13.15 h

Completament d'acord. Sols amb un estat propi podem ser reconeguts internacionalment a tots els àmbits(polític, esportiu, religiós,etc.)La intolerància ancestral i actual d'Espanya amb les altres realitats nacionals que hi han a l'estat, no deixen entreveure cap més sortida possible.
Salutacions!


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

#3
6 d'abril de 2012, 12.39 h

Fa temps que pensem el mateix que tu. Per això es va crear l'any 2001 l'Agència del Cens, per exercir el dret a l'autodeterminació efectiva des de la societat civil. I ella impulsa des del 2009 el Pacte Nacional per a l'Autodeterminació, pacte entre entitats de la societat civil i partits polítics d'obediència catalana que s'avinguin a signar-ne l'escriptura matriu davant notari.
Es un pacte entre societat civil i partits, per fer fora del Parlament de Catalunya i en Dret internacional, ... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

#2
6 d'abril de 2012, 11.02 h

Les normes del joc són ben clares, per tenir una selecció i competir en l'àmbit internacional cal tenir un estat. Hi ha una sèrie d'excepcions històriques com són Escòcia, Gales, etc., però això: són excepcions i no la norma. Per tant aquesta colla que volen seleccions i que pensen que ens les donaran sense tenir un estat ja se les poden anar dibuixant a l'oli. Així doncs, el reglament és clar, volem seleccions? primer hem de ser un estat, no hi ha volta de full. El demés és fer v... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

#1
Guillem - Premià de Dalt
6 d'abril de 2012, 09.54 h

També els antics esportistes de Sèrbia, Bòsnia, Montenegro i Croàcia van haver-se d'embolcallar de banderes que a hores d'ara sols consten als llibres d'història, el mateix amb els esportistes de l'antiga URSS, i mentre ho feien rebien el calor i aplaudiment d'un públic que els animava perquè no tenia res més proper per animar. Si bé és cert que fins que no tinguem estat no tindrem seleccions perquè Espanya no és el Regne Unit, és un estat que té secularitzada la por al desmembram... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

5 -10 -20 -tots
1



Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validaciò.





Els membres de l'ens

SUBSCRIU-T'HI!

Avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Redacció:

Pl. Víctor Balaguer, 5. Casal Clavé
08003 Barcelona.
Telèfon: 932 691 042
info@tornaveu.cat
www.tornaveu.cat

Consell editorial:

Gemma Aguilera, Pere Baltà, Antoni Carné, Oriol Cendra, Enric Cirici, Joan-Ramon Gordo, Èric Jover, Joan Maluquer i Josep Santesmases.

Correcció lingüística:
Àlvar Andrés.


CC BY NC