Tornaveu                     Ara és l'hora

Hemeroteca Recomana-ho a un/a amic/ga
Primera quinzena de desembre

Jaume Ayats.
(Fot. A.C.)

Jaume Ayats.

Músic, investigador i etnomusicòleg.

Entrevista

— 15/12/2011

Jaume Ayats: “La veu és el que ens fa humans

Antic escolà de Montserrat, Jaume Ayats, amb formació en filologia catalana, es defineix com a músic i investigador. Com a violinista tocà a l'Orquestra Ciutat de Barcelona, més tard convertida en Nacional de Catalunya, i a l'Orquestra Simfònica del Vallès, on assumí tasques de gestió i de gerència a l'inici de l'època en la que els músics es convertiren en els seus propietaris. L'any 2000 rep l'encàrrec de crear el departament de Musicologia de l'Escola Superior de Musica de Catalunya (ESMUC), càrrec que deixa el 2005 per integrar-se de ple a la universitat. Com a pedagog participà també en l'escola de música del Palau, la primera entitat que va denunciar Fèlix Millet per les seves males pràctiques en la contractació de personal, cosa que acabà comportant el processament de l'expresident del Palau de la Música. El 1986 es fundà, en règim de societat cooperativa, l'actual Escola de Música del Palau, una escola que malgrat el seu nom no té cap relació directa amb l'Orfeó. És precisament després d'un infructuós intent de realitzar l'entrevista a les dependències públiques del Palau (ja que estaven tancades al públic per un esdeveniment privat), que ens desplacem a l'Antic Teatre al carrer de Verdaguer i Callís, que, sigui dit de passada, ha estat un autèntic descobriment.
"Els homes som uns animals sonors".(Fot. A.C.)


"La manera de pensar el so com a música és específic d'unes molt poques i determinades societats". (Fot. A.C.)



etiqueta Jaume Ayats, musica, orquestra
Tota aquesta activitat l'anaves compaginant amb tasques d'investigació.
Si, i en concret en la investigació de músiques orals, començant amb el Grup de Recerca Folklòrica d'Osona, i més tard anant a París, a l'Escola d'Estudis de Ciències Socials, a estudiar etnomusicologia, disciplina aleshores molt desconeguda aquí. Estem parlant de començaments dels anys noranta.

Fruit d'aquesta estada presentes la teva tesi sobre un tema força peculiar.
La vaig presentar a la UAB, sobre “Les veus de les multituds”. Una anàlisi de com en manifestacions polítiques al carrer, comparant entre Barcelona i París, així com en jocs infantils o al camp del Barça, el grup humà que es troba crea un missatge comunicatiu que és música i és llengua i que no havia estat mai valorat per la nostra societat, una realitat, per tant, invisible. Un estudi que evidencia com es posa d'acord la gent, com crea aquest missatge, quins models segueix, què es canta, què es crida, els eslògans… Certament, en aquells moments va ser força sorprenent.

Parla'ns una mica sobre aquests aspectes més etnomusicals.
Jo penso que la veu és el que ens fa humans i que els homes som uns mamífers molt específics, uns animals sonors, que hem estat capaços de crear una cosa tan rara com és una societat i que ho hem fet a través d'un mitjà de comunicació molt concret, que és el del so. La comunitat humana no existiria si no ens comuniquéssim sonorament. L'element que construeix el nostre ésser individual humà i la nostra relació entre humans és la gran sofisticació sonora que hem creat.

I tanmateix, no totes les cultures entenem per igual la música.
Cert. La manera de pensar el so com a música és específic d'unes molt poques i determinades societats. Cal tenir en compte que la manera com ara pensem la música, com una evidència indiscutible independent de la llengua, és molt específica d'Europa i de les seves colònies i molt concret dels últims gairebé dos-cents anys, de tal manera que no hi ha cap diccionari que arribi a fer una definició de música vàlida. Totes són aproximatives. Hem de tenir en compte que la música separada de la paraula o de la dansa és molt minoritària.
Des de fa molts anys he conegut gent que cantava a la manera del que coneixem com a tradició oral, que s'escapava de la manera de cantar que jo havia après a Montserrat o a les escoles de música. Jo havia tingut mestres que m'havien inculcat la importància de la música tradicional, com a element cohesionador del país, de manera que em vaig posar a recollir cançons que escoltava a la gent. Un problema irresolt era com s'havien d'escriure, quin ritme tenien… Érem incapaços d'entendre com s'organitzaven les afinacions, les ornamentacions, perquè eren força diferents del que havíem estudiat fins aleshores. Un món del tot desconegut i que malgrat els treballs de recerca fet per tots els folkloristes no estava aclarit. Això és el que em va fer viatjar a París per a poder aprofundir aquests temes, allà em van dotar del bagatge intel·lectual per que em calia per a assumir i analitzar el que, per altra banda, intuíem des del Grup de Recerca Folklòrica d'Osona.

Tenim entès que, a més d'estudiar les veus humanes, practiques…
Un 95% dels etnomusicòlegs que hi ha al món no practiquen la música que estudien. Tanmateix jo no podia ser així. Jo crec que si faig cantar una gent, estudio com ho fan, observo paràmetres... I tot això fa que, d'alguna manera, m'apassionin un repertori i una manera de fer que només contemplo en la distància... Això per a un músic és terrible.
Vaig descobrir polifonies orals de la Mediterrània, que és un dels temes en els que m'he especialitzat més, sobretot de l'àrea llatina. En aquestes zones aquesta gent feien fins i tot una construcció polifònica a diferents veus, amb uns timbres que no tenen res a veure amb el model coralment correcte… Tot plegat va fer que a finals del 1996 amb quatre amics músics creéssim la Nova Euterpe.

Quin tipus de reacció vàreu suscitar?
En aquell moment això va ser entès d'una manera molt diferent de com s'està entenent actualment. Ens vàrem trobar amb tota una generació gran de músics que s'ho van prendre com si ens dediquéssim a cantar a la manera d'aquells vells que ells, precisament, havien “dignificat”, fent canviar la manera de cantar del país. Nosaltres començàvem a apropar-nos a unes estètiques de cantar que les veien com a ridiculitzadores perquè les havien contextualitzades com a un estrat de país endarrerit, que s'havia d'eliminar i que allò musicalment interessant eren, evidentment, unes altres coses.
Davant dels que deien “mira que divertit”, “que ridícul”… teníem al costat els que deien “ens heu descobert una manera de cantar que tant de bo el país cantés així perquè és més directa, immediata, més de compartir”…

Darrerament has estat “famós” per un estudi sobre “Els Segadors” i el seu origen eròtic.
He de dir que ja el 1993 el setmanari El Triangle va publicar un article meu en el que ja feia aquesta afirmació.
A veure si em sé explicar: Els segadors que feien la sega pel país, alguns dels quals participaren en els fets del Corpus de Sang del 1640, cantaven una cançó eròtica anomenada “Els segadors i la dama”, amb versos mot explícits. Això ho coneixem perquè està molt difosa per tota l'àrea llatina (oralment, nosaltres, només a la comarca d'Osona, l'hem recollida més de trenta vegades).
Una manera molt típica de compondre cançons narratives de l'època era que quan hi havia un fet nou es demanava als dictadors de cançons (especialistes en composar una lletra) que fessin una lletra nova sobre una música antiga i popular. En el moment de fer la revolta es va fer una nova lletra de la cançó i que és la versió històrica que coneixem. La inferència ens diu que el qui va fer aquesta nova cançó va agafar com a model aquella cançó eròtica... I per què ho va fer? Doncs perquè tenia l'èxit assegurat. Això mateix es va fer amb el Cant dels Ocells quan va arribar Carles d'Ausburg.

I…?
Al segle XIX Verdaguer, que va ser un gran cantador (no es pot entendre Verdaguer ni la poesia moderna catalana sense el fet de cantar), recull aquesta cançó que escolta a la seva mare i la passa a Milà i a Marià Aguiló, que són els dos grans referents. Així tenim la versió històrica, que arriba per un cantó però de la que mai no se'n publica la melodia, i tenim la cançó eròtica, que va fent la seva via.
El 1892 en Francesc Alió fa un volum de cançons populars catalanes i hi posa la versió de la Guerra de 1640, però aquell cant no tenia melodia, i va ser a través del canonge Cullell, que coneixia la versió eròtica, que es van acabar unint la melodia de la versió eròtica amb la lletra que explica la versió del 1640. Amb tot, la versió eròtica té tornada i la del 1640 no, i és aleshores que juntament amb Moliné Brasés s'inventen allò del “bon cop de falç”.
El 1897 es produeix la primera gran repressió al catalanisme en un acte de suport a l'annexió de l'illa de Creta per part del rei de Grècia i els Helens, es canta “Els segadors”, i el cant s'expandeix arreu de Catalunya.
La lletra moderna, però, es d'Emili Guanyavens, un personatge provinent de sectors del socialisme utòpic i de l'anarquisme, tipògraf de professió, maçó, i que a més feia pràctiques d'espiritisme... Un personatge magnífic, vaja! Calia una lletra nova, perquè així se separaven de referències religioses i de ressonància antiga.

Els segadors, himne nacional en to menor…
Què li passa al to menor? Cap problema. Amb aquesta visió que diu que els himnes han de ser en to major jo no hi estic d'acord. Una altra qüestió és que tenim un himne com “El cant del poble” que és magnífic i que aplega la sensibilitat de tres generacions i vuitanta anys de sensibilitat catalanista amb Clavé, Vives i Sagarra.

Aquest, però, ja és tot un altre capítol, que avui no tractarem.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta.


lectures 3215 lectures    Comentaris Comenta-ho Imprimir Imprimeix Enviar article Envia

Comentaris


No hi ha cap comentari



Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validaciò.

Els membres de l'ens

SUBSCRIU-T'HI!

Avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Redacció:

Pl. Víctor Balaguer, 5. Casal Clavé
08003 Barcelona.
Telèfon: 932 691 042
info@tornaveu.cat
www.tornaveu.cat

Consell editorial:

Gemma Aguilera, Pere Baltà, Antoni Carné, Enric Cirici, Joan-Ramon Gordo, Èric Jover, Joan Maluquer i Josep Santesmases.

Correcció lingüística:
Joan Albert Ros.

CC BY NC


L'Ens de l'Associacionisme Cultural Català és una iniciativa de la Federació de Cors de Clavé, la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, el Moviment Coral Català, la Federació Catalana de Societats Musicals, la Federació Sardanista de Catalunya, la Fundació La Roda, l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, l'Agrupament d'Esbarts Dansaires, el Gran Orient de Catalunya, l'Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, la Federació Catalana de Pessebristes, ADIFOLK, el Moviment Laic i Progressista, la Fundació Paco Candel, la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, la Federació Catalana de Catifaires, la Coordinadora de Colles de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella de Barcelona, l'Associació Catalana de Puntaires i la Federació de Colles de Falcons de Catalunya.
Entitats col·laboradores: XarxaAteneu, Casals Joves de Catalunya, la Federació Cors de Clavé Catalunya Nord, la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya i la Federació d'Associacions i Clubs UNESCO de Catalunya.
Està representat al Consell Assessor de Continguts i de Programació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és membre del Consell de l'Associacionisme i Voluntariat de Catalunya, del Consell Assessor de Cultura Popular del CPCPTC i de la Comissió de Cultura Popular i Tradicional del Consell de la Cultura de Barcelona. Premi Arlequí 2011.
Edita la publicació semestral CANEMÀS, revista de pensament associatiu i conjuntament amb l'associació Heptàgon de Projectes Culturals la publicació quinzenal TORNAVEU, Associacionisme i Cultura.
Entitat acreditada per la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Inmaterial.
En conveni de col·laboració amb: Consell d'Associacions de Barcelona, Obra Cultural de l'Alguer, Fundació Congrés de Cultura Catalana, Xarxa Audiovisual Local, Projecte Heptàgon, Associació Catalana de Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals, Òmnium Cultural, Agència Catalana de Notícies, Associació Catalana de la Premsa Comarcal, Fundació Jaume Casademont, VilaWeb, l'Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya.