Sigueu contemporanis!

L'estandardització de les idees i els gustos avança arreu, seguint l'imparable avenç de la globalització. Una mirada atenta al nostre voltant perfila els contorns d'aquesta creixent uniformització cultural. Els mateixos edificis, les mateixes modes, el mateix menjar, les mateixes llavors, les mateixes marques i les mateixes músiques són presents allà on anem. Un estil, en definitiva, internacional i eclèctic que tampoc dubta en fer seus continguts locals i costums tradicionals, però completament deslligats de la seva arrel. Senzillament, deslocalitzats, convenientment neutralitzats de la seva singularitat, allunyats de la realitat que els dóna sentit i adaptats a un vague gust global per poder ser comercialitzats arreu del planeta en el nou supermercat de la cultura, convertits també en un banal producte d'entreteniment.

La cultura global ja no és una cultura d'aprenentatge i acumulació, sinó una agitada i excessiva mescla de continguts llestos per ser distribuïts veloçment per les xarxes de comunicació que connecten els punts més allunyats del planeta i saturen els nostres sentits amb les seves imatges, sons i paraules. Ens encaminem, doncs, segons sembla, cap un únic món i una única audiència. Sentim a dir que la cultura en el món contemporani només pot ser global. Contemporani és –diuen- ser present arreu, tothora. Tanmateix, de fer-ho així, correm el perill de convertir la cultura en la repetició, aquí i allà, d'un únic i idèntic estil que té com únic objectiu produir una ingent quantitat de mercaderies que seran ràpidament consumides per una voraç audiència global.

De la mateixa manera que durant molt de temps ser modern va requerir trencar motlles i anar fronteres enllà, em sembla que, ara mateix, ser modern –en el sentit de ser creatiu, agosarat i innovador- demana refer els motlles i endinsar-nos país endins, no per retornar al passat, sinó per restaurar l'antiga escala de producció i percepció. Per arrelar el nostre present en un localisme agosarat.

Les arrels, durant molt de temps, han estat identificades amb la repetició de la tradició, però potser caldria analitzar la tan citada metàfora de les arrels amb més profunditat. Les arrels tenen, certament, mala premsa. Semblen no ser res més que una ideologia conservadora que ens desvincula del present. Arrelar-se, però, no és un acte passiu ni el record nostàlgic del passat. Tampoc és l'estancament que ens retorna a una identitat pretèrita que ens dicta el present i ens condiciona el futur. Les arrels són, de fet, múltiples i àmplies, poroses, multiformes i difuses. Són polièdriques i tenen un constant moviment terra endins, en una recerca continuada de nous nutrients. Les arrels inspeccionen el passat i seleccionen en la memòria els materials amb què fem el present i somniem el futur.

D'exemples propers no ens en falten. Dalí va emmirallar el seu art en els paisatges de l'Empordà, mentre Miró resumia el seu lligam amb la pagesia de Montroig a La Masia. I Picasso esclatava en el París cosmopolita, però arrelava a Gósol i Horta de Sant Joan. Què dir també de Perejaume i Pascal Comelade, sinó que s'endinsen en la memòria per fer del seu art la més innovadora contemporaneïtat.

Retornar a les arrels, doncs, no per retornar al passat, sinó per establir una confluència activa entre la cultura contemporània i el llegat multiforme del passat. Per obrir diàleg entre la contemporaneïtat i la tradició. Per fer de l'arrel i del lloc matèria primera de la creació cultural.