Quan s’inicia la teva relació amb l’UCE?
Estic a l’equip rector com a responsable dels cursos de música des del 1996, quan l’aleshores rector, en Miquel Porter, m’ho va demanar.
Durant aquests anys has tocat diferents temàtiques relacionades amb la música.
Sí, però sempre referents a la música catalana, amb el patrimoni musical català, amb la recuperació i amb la recerca de compositors catalans i la seva obra. Durant alguns anys vàrem poder comptar amb la col·laboració de la Jove Orquestra dels Països Catalans, amb la que vam dur a terme una destacable tasca de recerca en la recuperació d’obres específiques que es preparaven i es mostraven en un concert. Aquesta activitat la combinàvem amb les classes que es feien. Actualment, malgrat que no continua aquesta col·laboració, sí que continuem aquest treball.
Històricament quins serien els moments més importants de la música catalana?
I ha dos grans moments que són fonamentals per a la música catalana, per una banda l‘època medieval amb l’”Ars Nova”, al voltant del 1300, i per l’altra l’època contemporània des del modernisme en endavant. Són els dos moments en els que la música catalana es pot posar a nivell internacional.
Per què es donen aquests fenòmens?
Són moments de gran ebullició. Al segle XIV hi havia una voluntat política per part dels comtes-reis de potenciar les arts, i que coincideix també a un esclat en altres arts (Santa Maria del Mar, el Tinell…). És l’època de la Missa de Barcelona, del Llibre Vermell… L’època en què la cort barcelonina té músics de molta categoria. I l’època contemporània, entenent-la des de finals de segle XIX fins als nostres dies, amb alts i baixos, però. Autors com Enric Morera, Eduard Toldrà, Pau Casals, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge… Carles Santos… en són ben representatius.
Parlem de Josep Anselm Clavé.
El seu paper és fonamental, és el detonant d’aquest segon esclat perquè va fer que la música entrés a la Renaixença. Fins aleshores la Renaixença era literària i dirigida a unes classes socials elevades. Clavé ho obra des del punt de vista social i participatiu. Clavé fa que el poble vegi important llegir i cantar en català i fa que la música entri en aquest projecte. Per entendre’ns, sense Clavé no s’entén l’Orfeó Català ni tot el que va fer. Clavé fou, a més, l’introductor de Wagner, va tenir l’encert de popularitzar la seva obra l’any 1862.
El paper d’Enric Morera.
És tracta d’un dels grandíssims músics catalans, amb una sòlida formació musical, i amb un obra simfònica de primer ordre, però tanmateix molt poc coneguda. S’ha de dir també que va viure una època en la que el seu paper va ser molt polèmic, ja que va ser molt innovador, innovacions que moltes vegades no eren enteses pel comú de la gent, cosa que li feia tenir molts detractors. Cal recuperar tot aquest gran pòsit que té Morera.
L’aspecte catalanista com es mostra?
En les intencions. Morera va tenir l’encert de voler fer un gènere de teatre líric català, popular, d’arrel catalana, diferent de l’òpera italiana que estava de moda i molt diferent també de la sarsuela.
Com a trets característics d’aquest nou gènere podríem citar la influència de Wagner en l’estructura, en la concepció de qualitat entre el text i la música. Aquesta idea d’art total que tenia Wagner, Morera l’aplica al gènere líric català. També la idea wagneriana que aquest teatre reflectís les arrels catalanes, agafant temes de la tradició catalana, ambientació medieval, gent del poble, pastorets, rabadans… Musicalment, però, era d’arrel wagneriana. D’alguna manera aquesta era la contradicció de Morera.
Enguany fas el curs de Maragall i la música.
Si. Vaig pensar a fer-lo perquè enguany celebràvem l’Any Maragall i vaig veure que tenia molta relació amb la música del seu temps, que tenia unes idees molt avançades per les seva època, no només com a autor de lletres de cançons, sardanes… La concepció que tenia dels drames wagnerians pràcticament ningú no la compartia en la seva època. Criticava la manera que es feien les òperes de Wagner, anava molt més enllà. Ell per exemple, no hi estava d’acord en fer les traduccions al català, ja que en tractar-se d’idiomes d’arrels diferents, creia que la traducció traïa l’esperit.
Acabes de publicar un llibre sobre el jazz.
“Sóc un cul de mal seient”. A mi m’han agradat moltes coses, entre elles el jazz, sempre hi he tingut molt de feeling. L’any 2001 vaig introduir el seu estudi com a assignatura optativa. I vaig veure de seguida que em faltaven eines, que aquí hi havia molt poca bibliografia editada, que els alumnes anaven de corcoll cercant informació, poques traduccions… I tot reflexionant en aquest tema vaig concloure que potser seria interessant publicar un llibre que servís per a donar les eines claus per poder entendre el fenomen del jazz, la manera que ha estat estudiat i traduït i poder tenir actualitzats els conceptes bàsics.
És una història del jazz clàssic des dels inicis fins a la Segona Guerra Mundial, amb una revisió bibliogràfica dels estudis que s’han realitzat i de com s’ha pensat la història del jazz, amb una revisió de les obres fonamentals del per què s’han escrit d’una manera determinada. També faig aportacions i propostes de canvi.
Ens han dit “males llengües” que als teus quaranta-vuit anys ja t’estàs preparant la jubilació…
Ja m’agradaria! Com ja us he comentatabans tinc molts interessos. Toco la guitarra en la intimitat a casa i m’agrada sense cap pretensió. L’interès per aquest instrument em ve de lluny i ho tinc com afició, però. Ho faig els caps de setmana. He anat acumulant guitarres fins a tenir-ne una trentena en l’actualitat. I m’interessa poder-hi donar una segona vida tot fent de lutier aficionat.
1
