Els dogmàtics d’«un altre món és possible»

«Les caixes d’estalvi el millor que fan és permetre que els indigents dormin en l’espai dels caixers automàtics», va dir un intel·lectual àmpliament reconegut. I tot el públic que l’escoltava va irrompre en una gran riallada. Certament, potser les entitats financeres sense ànim de lucre podrien fer quelcom més, però unes institucions que van ser fundades amb una ideologia d’ajut popular no es mereixen una carregada i un menyspreu com aquests. Possiblement les caixes respiraven des de la fundació una mena de paternalisme del seu temps, però servant un original capitalisme popular que donà un resultat excel·lent. A més, la seva aportació a la societat catalana en matèria social, cultural i econòmica ha estat determinant quan la gran banca ha quedat en mans no catalanes.

Potser el personatge de l’acudit pensava en la revolució política i social total, on la propietat dels béns de producció i cultura fossin estatals. Cosa que, en el nostre cas, voldria dir el retorn a un centralisme burocràtic fracassat en els països que ho van practicar, i en la nostra situació política seria dirigida pel poder d’un Estat no massa amic dels catalans. Recordeu com actuà, en pla centralista, l’espanyolista cap de govern de la República Espanyola, Negrín, durant la guerra del 1936-1939, quan obviava la Generalitat de Catalunya des de Barcelona mateix. A més, quan molts anys després, amb la caiguda del mur de Berlín i el sistema estatalista, una situació revolucionària similar és impensable al món occidental.

O bé l’autor de l’acudit ‘anticaixa’ potser pensava en el missatge cristià, sempre pendent de realitzar-se plenament, però que ha estat l’organització més efectiva al llarg dels segles, malgrat els contratestimonis que han existit i perviuen. Potser ara caldria passar de la beneficència a la solidaritat, i precisament això és el que fan i han fet força testimonis que viuen al Raval de Barcelona i que no fan bonisme teòric, sinó que resolen problemes reals de la gent en situació precària. Com és natural en ells, no en fan propaganda i són en gran part desconeguts de la mateixa societat en què vivim.

Sembla que molts dels que es proclamen partidaris d’«un altre món és possible» són d’una bona fe irreal i il·lusa. Potser el seu valor sigui el de la profecia, sempre important, però sovint inoperant i bonista, però interessant perquè crea consciència moral. El que no es pot fer és fer una crítica destructora dels intents socials com els de les caixes d’estalvi o altres institucions, amb arguments o ironies que es poden qualificar de demagògics. A vegades, l’espera de la revolució total del sistema justifica no fer res i dedicar-se a contemplar «un altre món» utòpic.

Quan parlem d’altres possibilitats organitzatives més justes, fem-ho des de la nostra disponibilitat pràctica i deixem-nos de demagògies que sonen molt bé, tenen molta gràcia i poca efectivitat, i deixem-nos de fantasies inassolibles i dediquem-nos a resoldre els problemes, i això no priva de fantasiar, d’esperar la terra promesa. Perquè a vegades certes crítiques, com l’acudit inoperant del començament d’aquest escrit, frenen fer quelcom a l’espera que arribi la solució somiada.