Mascarell, conseller del govern de CiU, ja ha tingut una manifestació contra la seva política de retallada indiscriminada. La plataforma No Retalleu la Cultura convocà fa uns quants dies una concentració a Barcelona amb un ampli ressò mediàtic. I és que, com molt bé explicava diumenge passat Rosa Regàs en un acte de suport a Jordi Hereu, la cultura no ha interessat mai a la dreta. Artur Mas ha dit que si no hi ha diners per a la cultura, confia que els catalans s’ho faran ells mateixos. També ho ha dit de la salut, que els catalans s’ho facin amb les mútues.
Però tornem al conseller, perquè el que diu Mascarell mereix una reflexió. Afirma que el problema de la cultura és «el coll d’ampolla entre la capacitat catalana de generar talent i un mercat molt estret». I potser té raó.
Catalunya ha teixit una xarxa d’infraestructures culturals i educatives, bàsicament municipals, que afavoreixen la formació de talent en àmbits com la música o les arts escèniques. Des del renovat Institut del Teatre a les desenes d’escoles municipals de música i conservatoris que trobem a moltes ciutats catalanes. La primera part de l’afirmació de Mascarell sembla, doncs, raonable. Hi ha al nostre país una important capacitat de generar talent. Anem a la segona.
El mercat és estret. Vol dir que la capacitat de ‘compra’ de la cultura per part de la societat catalana és insuficient per a estructurar un mercat de béns culturals que faci sostenible econòmicament la vida dels creadors i creadores.
Potser sí que la societat catalana no és prou culta, no compra prou cultura, però, cal dir-ho, potser Mascarell en té part de responsabilitat. Perquè el ‘corrent principal’, que no transversal, de la política cultural del qual el conseller es considera el màxim exponent, promou la maximització de la producció de béns culturals professionals, d’una banda; i d’una altra, el desenvolupament d’equipaments i esdeveniments, alguns de gran format, per a donar sortida a aquesta producció. Però no prioritza una política d’educació i de formació de públics per a la cultura. De fet, l’educació artística no va ser mai una prioritat real dels governs de CiU, que ara s’ha carregat la Subdirecció d’Ensenyaments Artístics de l’anterior govern.
Encara prioritzen menys la promoció de l’associacionisme cultural, que podria ser un dels motors que ens fessin avançar socialment, també com a mercat. Si comparem les aportacions a les grans institucions com el Liceu, l’Auditori, el CCCB, el TNC o el Palau de la Música, per citar-ne algunes, amb el que es dedica a les campanyes de teatre i música per a escolars, trobem diferencials d’1 a 100. I si ho posem en relació amb el suport a l’associacionisme cultural o a experiències de creació col·lectiva, les diferències encara són més importants. No és cap crítica, és una constatació de fets. Cal que tinguem institucions culturals potents i fàbriques de creació; però al costat, hi hem de posar més recursos per a la socialització artística i cultural de la gent. Un bon exemple són les biblioteques. Algú pensa que Catalunya seria una potència editora internacional si no tinguéssim, com tenim, a la província de Barcelona, una de les millors xarxes de biblioteques d’Europa?
Per tot plegat, no trobarem ara cap mercat potent, i veurem els propers anys. Certament, hi ha un desajustament. I aquells que afirmen que Mascarell és el polític de referència de la cultura a Catalunya, molts dels quals es lamenten que s’hagi passat a un govern de CiU, acceptaran que segurament ell també té una certa responsabilitat en aquest coll d’ampolla entre talent i mercat que ha definit com a problema.
