Front per a salvar els fons de reserva de les mútues

Les mútues han tingut a Catalunya un gran predicament. Quan la gent té por de les diverses eventualitats que poden succeir en el transcurs de la vida, busca alguna manera de prevenir els problemes de tota mena que poden aparèixer; tenim por de no poder-hi fer front, si s’esdevenen. El mutualisme és una resposta, és una associació de gent que s’autoassegura econòmicament o mèdicament davant d’hipotètics perills, comptant amb l’agrupament voluntari d’altres persones que tenen les mateixes preocupacions. Les mútues i les cooperatives tenen una gran diversitat de mutualistes, els uns cercant poder atendre situacions de salut, o els altres cercant un benefici pel fet d’agrupar-se i esdevenir clients més potents, en un mercat cada vegada més sensible a demandes segons el volum de compra. L’existència de les mútues ha aportat un servei formidable quan l’Administració pública no atenia gens les necessitats imprevistes dels ciutadans, com ara accidents o malalties.

A Catalunya, tant els treballadors com els empresaris van crear associacions per a atendre les malalties o els accidents del treball. En el moment de la creació d’aquestes societats les atencions hospitalàries eren molt precàries. I el sentit d’autodefensa estava i està molt arrelat entre els catalans.
Com és habitual a Catalunya, tot es torna conflictiu pel fet de no tenir Estat propi i sovint dependre d’una Administració que té una cultura distinta. Quan no hi havia cap organització pública pròpia o d’estil diferent com l’espanyola, la gent se sentia fortament desemparada i algú va introduir la cooperació mútua i, d’aquesta manera, va pal·liar sovint els sotracs en la salut o d’accidents de treball personals i familiars.

Quan anys després es va iniciar la ‘seguretat social estatal’, es va veure clarament la desconfiança dels catalans envers la qualitat del servei de les administracions espanyoles. Els treballadors de totes les categories, avesats a autoprotegir-se, van mantenir l’afiliació a les mútues i les organitzacions socials cooperatives s’han reforçat amb fermesa al llarg dels anys. La seguretat social, avui en mans de la Generalitat, és força bona, però segurament tindrà un cost econòmic insostenible, la gent ho sap, i es manté fidel a la seva mútua tradicional, que, amb una bona administració, és competitiva en costos a la practicada per la burocràcia estatal o autonòmica. A més, com que els catalans estan habituats a la cultura de peatge i no els ve de nou pagar per més llibertat d’elecció mèdica, doblen el pagament per la seva seguretat social. Som al·lèrgics a tot el que ve de l’Estat o Administració pública, segurament pels antecedents històrics d’imposició i ineficàcia espanyola durant 300 anys. Per alguna cosa va ser el nostre país el centre de l’anarquisme que no volia ni Déu, ni Estat ni patró. És terra abonada per a qualsevol associacionisme popular. A partir d’aquí s’entén que el mutualisme sorgís a mitjan segle XIX de les societats de socors mutus promogudes pels ateneus i per corals que, sovint, amagaven societats obreres, aleshores perseguides.

Al franquisme, doncs, el tarannà associatiu no li esqueia, i encara menys que fos una especificitat d’origen català. Però als anys seixanta va descobrir una fórmula màgica: quedar-se amb els excedents de les mútues, ben administrades, per a tapar el forat econòmic de la seguretat social. En un sol tret pagava el dèficit i es carregava al mateix temps la viabilitat de les mútues, que no podien reinvertir res en instal·lacions i serveis. Les mútues van resistir l’atemptat amb les filigranes pròpies del feble per a no morir i no van desaparèixer. Es podia pensar que amb la democràcia s’aboliria una imposició tan malèvola.

Fa, però, uns quants dies va sorprendre la notícia que el govern s’apropiava 4.000 milions de les reserves de les mútues per a destinar-los a la Seguritat Social. La reacció dels polítics catalans —aquesta vegada també bascos i canaris— va ser immediata, intentant salvar els fons de reserva de les mútues. Ja es veu que amb les llibertats democràtiques formals no n’hi ha prou per a defensar la nostra personalitat. Sense gaire soroll, la van laminant.