Acció Cultural del País Valencià va impulsar, ara fa més de 25 anys, la creació d’una xarxa de repetidors que feren possible l’arribada de TV3 al País Valencià, amb el suport de més de 150.000 valencians que van col·laborar econòmicament per a la compra de terrenys i la instal·lació d’antenes i equips. Durant tots aquests anys, TV3 i, posteriorment, la resta de canals de la Corporació s’han consolidat al País Valencià com una oferta televisiva més i com un element fonamental per a la normalització lingüística del català, ja que Canal 9 ha renunciat a tenir aquest paper (tot i la dignitat del seu segon canal, Punt 2, d’audiència, però, minoritària).
Això no vol dir que durant aquest temps no hi haja hagut conflictes, però tots (des del cas del ministre Barrionuevo, que va enviar la guàrdia civil a tancar els repetidors, fins al de Zaplana, que va fer interferir el senyal en algunes comarques) s’han pogut resoldre. Això sí: mentrestant, l’arribada de TV3 ha viscut al País Valencià als llimbs jurídics: ni estava explícitament prohibida ni era explícitament legal, i l’única via contemplada per a la seua legalització (el conveni de reciprocitat entre els dos governs autonòmics) era i és bloquejada per la negativa del Govern valencià a signar.
Però el gener del 2007 hi va haver un clar punt i a part, quan el Govern valencià del PP obrí el primer expedient administratiu de tota una sèrie d’expedients contra Acció Cultural del País Valencià, amb els quals provà de forçar el tancament dels repetidors. I com que Acció Cultural no els tancà, el Govern inicià, amb l’objectiu d’ofegar-nos econòmicament, un procés d’imposició de multes contra la nostra entitat i, alhora, una sèrie de recursos judicials (dels quals, n’ha perdut la majoria que s’han vist en els tribunals de primera instància, per bé que, probablement, en arribar al Tribunal Superior de Justícia valencià, presidit per un bon amic del president Camps, els acabarà guanyant).
Davant d’aquest lent però imparable procés de tancament, Acció Cultural va arribar a la conclusió que calia buscar la legalització de les emissions, i que, si la via del conveni entre els dos governs era tancada per la negativa de la part valenciana, només quedava una possibilitat: una llei estatal que legalitzés l’àmbit nacional de comunicació i, per tant, que totes les televisions i ràdios públiques en català pogueren ser captades des de tots els territoris de llengua catalana. Així, doncs, tot buscant una solució particular vam trobar una solució global per al català en l’àmbit de la comunicació.
Per a donar-li més força, vam impulsar una Iniciativa Legislativa Popular, i en uns mesos vam superar l’objectiu de mig milió de signatures i vam recollir-ne 651.650, de les quals 250.000 són valencianes: tot un èxit que demostra que aquest projecte compta amb una amplíssima base social.
Ara el projecte de llei ha iniciat el seu tràmit parlamentari. Ha trobat resistències, i en trobarà més, ja que implica un pas de gegant per al català. Però el simple fet de la conscienciació social i el consens polític assolits entorn d’aquest tema ja són tot un èxit. A més del fet que el projecte continua el seu tràmit i que tenim cartes suficients per a creure que té possibilitats reals (que no vol dir una seguretat total: això, en política, no existeix) de ser aprovat. I és en això que treballem ara, tot i que amb la discreció que demanen aquest tipus de gestions.
