El passat 20 d’agost la Universitat Catalana d’Estiu va homenatjar la figura de l’historiador Jaume Vicens i Vives. El president Jordi Pujol, va ser un dels ponents convidats a l’acte. Jaume Vicens i Vives representa la modernització del món historiogràfic acadèmic i l’impuls de la mobilització cultural i política que volia omplir el gran buit que separava els sectors oficials i econòmics d’oposició al règim franquista.
Jordi Casassas va ser l’encarregat d’obrir l’acte amb el reconeixement de la gran tasca de Jaume Vicens i Vives dins la historiografia europea en un moment de crisi. Segons ell, Vives va fer una “gran aportació en la projecció cívica, teòrica cultural i política catalana”, i afegeix: “representa un cert lligam entre l’abans i el després de la Guerra Civil, el conducte pel qual es modernitzà el món historiogràfic acadèmic”. Una influència –afegeix- “que representa una de les aportacions capitals que expliquen la gran florida de la historiogràfia catalana de la postguerra”. De la tasca de Vicens i Vives Casassas també remarca que va voler impulsar una “mobilització cultural i, en el fons política, que pretenia omplir el gran buit que separava els sectors oficials i econòmics de la lluita d’oposició al règim franquista”.
Posteriorment, l’historiador Jordi Nadal va definir Vives com una figura eminent i decisiva.
D’altra banda, el president Pujol va destacar com Vicens i Vives va influir-lo en la seva formació i va resumir les principals aportacions de l’historiador gironí. “Li hem d’agrair moltes coses importants i que va salvar-nos del victimisme”, va assegurar. També, en clau política, va fer referència a la relació entre Catalunya i Espanya, que va definir com: “un encaix que ha topat amb una barrera infranquejable”, recordant alhora els referents del mateix Vicens i Vives, però també del poeta Salvador Espriu.
Jaume Vicens Vives (1910-1960), historiador i mestre d’historiadors, després d’una tesi doctoral (“Ferran II i la ciutat de Barcelona”), que presenta en els primers anys de la Guerra Civil, la seva àrea d’estudi se centra en la Catalunya de la baixa edat mitjana per acabar sent considerat una autoritat en la història econòmica i social. Catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona des de 1940, també va convertir el seu departament en un punt d’inserció de la historiogràfia espanyola amb els nous corrents historiogràfics europeus.
489 lectures
Comenta-ho
Imprimeix
Envia
Comparteix
