La mort de l‘ historiador Joaquim Ferrer i Roca (Barcelona, 1937-Alella 2016) ha sobtat a tot el seu entorn de familiars i amics, per la rapidesa amb què s’ha produït. Només feia setmanes que se li havia detectat la malaltia. Estava plenament actiu; il·lusionat amb nous projectes i pendent dels esdeveniments polítics, posicionat des del catalanisme progressista, que havia estat l’eix fonamental d’una brillant trajectòria que el portà a ocupar escó de diputat i senador de les Corts Generals i del Parlament de Catalunya. Va configurar la política d’acció cívica en el primer govern de la Generalitat de Catalunya i, en el segon, fou designat conseller de cultura per a impulsar el desplegament cultural.
El 1939 va anar a l’exili amb la seva família, del que tornà tan aviat com va ser possible. L’escoltisme marcà el seu procés vital i de seguida es vinculà a l’Òmnium Cultural i a les fundacions Bofill i Justícia i Pau. Participà el 1974 en la creació del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya que liderà Josep Pallach. Havia publicat sota pseudònim en el segell clandestí de les Edicions Catalanes de Paris en l’afany de fixar la memòria col·lectiva. La biografia Francesc Layret (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga del Harry Walker de Barcelona (1972), Simó Piera, perfil d’un sindicalista (1973). En el llibre La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) va fer la crònica de la resistència cívica que en aquell període es produí aprofitant les escletxes del sistema autocràtic, en paral·lel al procés de creació de Comissions Obreres a partir de les estructures del Sindicat Vertical. Ell mateix s’havia vinculat a la coordinació del Moviment de Regidors Democràtics.
Ja en democràcia, havia fet importants aportacions al debat ideològic: Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1996), obra –aquesta darrera- considerada un referent del catalanisme). Seguí cultivant la biografia escrivint sobre activistes com Ramon Boladeras i Josep Tremoleda, i s’uní als historiadors Josep Maria Figueres i Josep M.Sans Travé per redactar Els papers de Salamanca: història d’un botí de guerra (1996). Abans signà com a coordinador, juntament amb Pere Baltà, el llibre d’homenatge Recordat Josep Pallach (2002). La darrera aportació ideològica, també a cavall del canvi de segle, la va fer publicant juntament amb Rafael Hinojosa, Miquel Reniu i el mateix Pere Baltà dos llibres que constitueixen un replantejament de la política seguida per les forces polítiques catalanistes en les seves relacions amb l’estat. Des del centreesquerra i Catalunya inacabada proposen un canvi de cicle i d’aliances estratègiques.
En Joaquim Ferrer, pragmàtic, aprofità totes les possibilitats que se li presentaven per construir la Catalunya del futur. Ho va fer des de la seva joventut vinculada a l’escoltisme, des de les institucions de la societat civil i com articulista processat pel franquisme. Sempre va estar vinculat a la societat civil, creà consciència cívica i actuà en defensa de la nostra cultura. Com a parlamentari fou portaveu de Minoria Catalana al Senat i presidí en diverses legislatures la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya.
Des de la tribuna de Tornaveu li hem d’agrair les seves brillants col·laboracions des del mateix moment de la fundació d’aquest medi digital.Podeu consultar els seus articles d’opinió, fent clic aquí.
Per llegir l’obituari escrit per l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, publicat a La Vanguardia, feu clic aquí.
